Felicitats Clínic

Us heu fixat que ja no comento gaire el web de la UB? És que he arribat a la conclusió que no val la pena; no hi surt cap de les coses importants que afecten la nostra universitat i el que hi surt és parcial, esbiaixat i referit als amiguets de no sé qui.

Ho vaig llegir a La Vanguardia del dissabte; una plana sencera dedicada al primer centenari del Clínic. El web ho va recollir només dilluns, el mateix dia que es celebrava un acte superoficial i fora de l'àmbit universitari. No ho acabo d'entendre, però deu tenir alguna lògica...

Bé, jo vull felicitar tots els estudiants, tot el personal d'administració i serveis i tot el personal docent i investigador de la nostra Facultat de Medicina centenària. Els d'ara i els de sempre. Als que han hagut d'aguantar les obres més llargues de tota la història mundial, després de les de la Sagrada Família. Als que han ajudat a tants de malalts i pacients, als que han salvat tantes de vides i sempre han fet una mica més del que han pogut. Als qui lluiten per mantenir l'esperit públic de la Facultat i de l'Hospital davant dels embats de privatització que no podrem aturar. De tot cor: Felicitats!

El Clínic és un dels edificis emblemàtics de l'Eixample, amb el seu és i no és arquitectònic del prolífic Domènech i Estapà; amb la seva plaça, que no ho és del tot, dedicada al doctor Ferrer i Cajigal. Però el Clínic és una institució emblemàtica, una gran institució.

I el Clínic és la UB. Una de les institucions que ens ha donat, ens dóna i volem que segueixi donant un gran prestigi i orgull als que som de la UB. M'hauria agradat que l'homenatge hagués estat més de la UB, fet a la UB i sentit a la UB. Però malgrat tot, us felicto a totes i a tots. Us ho ben mereixeu... o no?

Especulació immobiliària

Una estudiant me fa arribar aquesta foto de ja fa uns mesos. Estan fent unes cates geològiques al jardí de les facultats de Filosofia i de Geografia i Història, en plena època d'exàmens...

Fan nosa aquesta gent de lletres en aquell solar tan valuós. Fan nosa a l'expansió del gran i magnífic parc científic de Barcelona (que no de la UB, és clar). Fan nosa per a la construcció de la nova facultad de Farmàcia que es quedarà amb l'edificabilitat guanyada per l'enderroc de les torres de Cúpules (no té res a veure, és clar, que el rector sigui de Farmàcia). Fan nosa tanta gent per rematar l'operació especulativa (de quí?) d'enderrocar els menjadors universitaris (i acabar amb un servei) i de vendre a curt o mig termini els camps d'esport (per aixugar el dèficit del qual no ens parlen?).

Jo entenc que el capital financer i els seus agents que ens comanden avui dia vulguin crospir-se el solar dels camps esportius en aquella formidable entrada de la Diagonal, amb el que deuen valer. Entenc que se'ns vulguin crospir a tots nosaltres, fins i tot. El que no entenc és la política suïcida de la nostra universitat i dels seus gestors. Què serà la UB sense menjadors i sense camps universitaris? Una universitat més... Com si no haguessim perdut ja prou patrimoni en la nostra història recent!

Tot i que les universitats són per definició centres d'excel·lència, sembla que al nostre país (i vull dir a Catalunya) es cerqui la igualtat escapçant tot el que sobresurt i rasant per baix. En comptes d'impulsar a tothom a crèixer... I això no només en equipaments, que mira, sinó també i sobretot, en recerca i en estudis... o no?

juventud divino tesoro...

Aquest vers formava part de la conversa recurrent de la meva família quan algú volia queixar-se del pas del temps... L'he recordat quan ahir algú me comentava l'article que Vicenç Verdú va publicar a El País, sobre els nens que peguen els pares. És un tema que preocupa més i més a tot arreu. La Folha de Sao Paulo de fa uns dies parlava del éssers invisibles, per referir-se als joves metropolitans que cada dia més (un 27% deia!) es desconnecten del sistema: ni treballen, ni estudien. O , en un altre ordre de coses, heu navegat mai pel web dels autodenominats mileuristes (www.mileuristas.com )? Creieu-me que s'ho val...

I la universitat? que no som la institució que es dedica eminentment a la formació i l'educació de bona part de la nostra joventut? Ja sé que molts de professors i de professores estudiem i ens preocupem pel tema i, fins i tot, per trobar-hi o, al menys imaginar, solucions. Però moltes vegades no ho sembla. Se senten massa comentaris pels passadissos i pels bars despreciatius sobre la violència, les formes o el baix nivell cultural dels nostres joves. Sobretot, no hi ha una preocupació institucional seriosa per debatre i enfrontar el tema.No donem la paraula als nostres estudiants. I, especialment, no sortim a la llum pública com a peça clau en el problema i en la seva solució. Una vegada més nosaltres som invisibles.

Que potser trobeu que no és prou important el tema? Que potser ens pensem que ja ho sabem tot o que sempre ha estat igual o que no hi ha res a fer? Doncs, me sap greu dir-ho, però jo no ho crec tot això i estic convençuda que no fer res és el nostre gran fracàs. Crec que la nostra gran causa és encarrilar i preparar la nostra joventud, per a que ells puguin fer el que vulguin. Aquest és l'únic objectiu de qualsevol reforma de l'ensenyament i abans de la nostra jubilació massiva encara podem fer alguna cosa... o no?

dijous gras

Ja som Carnaval! és una festa ben tradicional i que té moltes variants locals, cada una més divertida que l'altra. Tot i que la globalització i el mestissatge sembla que cada dia la fan més igual a tot arreu. No hi he estat mai, però el Carnaval que més m'agrada és el de Venècia: aquelles màscares, aquells vestits, aquella decadència...

I és que el Carnaval és una festa antiga tota ella. Quan tothom neixia amb un rol establert d'entrada i no podia canviar-lo en tota la seva vida, la disfressa un dia l'any permetia la llibertat de la transgressió. Però avui en dia... Tot sembla a l'inrevés; anem disfressats tot l'any i, de vegades, canviem de disfressa diverses vegades un mateix dia.

Pensava... i si aprofitessim el Carnaval per treure'ns totes les caretes i màscares, al menys un dia l'any, i ens manifestessim com som realment? Si fossim avui sincers i diguessim el que pensem? No trobeu que seria com un nou començament? o potser... seria un desori?

No ho sé. No sé què faré jo encara. Però al menys, us desitjo de tot cor que tingueu un bon dia, companyes i companys, mengeu la clàssica truita i que sigueu feliços, avui i tots els dies que resten del carnaval. Ja vindrà el dimecres de cendra i la Quaresma... o no?

Parlo de nosaltres...

Amigues i amics meves i meus. Els caps de setmana, sobretot com aquest en que núvols i clarianes se persegueixen pel cel sense descans, apagant-me i encenent-me el sol ara sí, ara no, una no pot deixar de pensar en ella mateixa, en nosaltres... Preparo una mica les classes, paro i penso... Acabo l'article que dec per aquella revista, paro i penso... Jugo una miqueta, paro i penso...

Estic com el dia; amb núvols i clarianes dins del meu cap.

Una clariana! quan vaig sentir ahir a la nostra inefable TV3 que els polítics han començat a publicar blogs, me vaig sentir tota cofoia. Doncs mira si fa dies que m'he avançat a aquesta gent! ells que tenen tants d'assessors i caps de premsa i tota la pesca...

Núvols! i si no em llegeix ningú a mí? El nombre de comentaris que rebo és desolador. Val la pena el temps que dedico a posar en net els meus pensaments? Hi ha gent a la UB que em llegeix? I dels que em llegeixen, hi ha algú que s'interessi pel que dic, encara no hi estigui d'acord? Me direu que aquesta és la condició de la xarxa, que escrivim al Món i que ens llegeix qui vol i pot, sense resposta. Però...

Alguns que viuen lluny de mí, en el temps o en l'espai, si que me comenten coses de tant en tant (gràcies Ali Bey, gràcies Dietrich). Això sol ja s'ho val. Però, i els altres? De vegades penso que els responsables de la UB ja saben quí soc i torpedegen els comentaris al meu blog, al menys des dels ordinadors de la casa... Es deu poder fer una cosa així? Altres vegades, però, penso que les teories conspiratives són només autojustificatives del no fer res...

En fí, que penso massa, potser, i que més val que me posi a preparar més i més les meves classes i a fer currículum i, sobretot, a viure la vida! Que són tres dies!

Però, si us plau, si algú em llegeix i no s'atreveix, o no es veu amb cor o no té temps o no té ganes de comentar res, però m'ha llegit... per favor, premi el títolet de baix, a la dreta que diu comments, així en anglès; se li obrirà una finestra i només que digui SI o NO, com usuari anònim, si vol, res més. Seria com un referemdum casolà, ara que estan de moda els referendums. Si a més comenteu i suggeriu temes i coses encara millor, és clar. Però doneu-me petites respostes, au va, per favor... m'agradaria molt... o no?

El Rei està en pilotes!!!!!

No sé si s'ha traduït així la famosa frase del nen -del sentit comú, de fet- del conte francès dels sastres meravellosos del rei. Però si no s'ha traduït així, el sentit sí que ho és aquest.

A la universitat, és clar, amb la nostra pretesa sofisticació habitual -em refereixo al meu col·lectiu dels docents, és clar- ens és molt difícil trobar el sentit comú en el moment convenient. Però aquesta dificultat no ens ha d'impedir mai de cercar-lo sempre el sentit comú.

I direu: de què parla aquesta loca ara? Doncs, parlo del que sempre parlo. Llegint la nostra web inefable trobo cada cosa! tan allunyada de qualsevol sentit comú... Algunes notícies no s'entenen de mal redactades com són; una -ara no me feu dir quina- la posaré d'exàmen als meus estudiants i si ho entenen, bona nota! D'altres me semblen insignificants, si no és ad maiorem gloriam dels personatges de sempre, és clar. Ridícul. Altres em fan morir de riure, simplement. Heu vist que organitzem un fòrum mundial de ciències farmacèutiques? Ciències farmacèutiques! N'havieu sentit a parlar mai? No vull creure que el fet que l'actual Rector i alguns vice-rectors siguin de la Facultad de Farmàcia hi tingui res a veure, és clar; però per aquest camí les Facultats i departaments podríem ampliar pomposament les actuals denominacions...

I encara riuria més si fos una broma. Però sembla que el Món va cap aquí, al menys a Catalunya i a Barcelona. Per a que comptin amb nosaltres haurem d'explicar a partir d'ara Biohistòria, Bioart, Bioconeixement, Biopedagogia, Biobliotecoeconomia, Bioeconomia, Bioastronomia o Biolingüística? I allò de la societat del coneixement o del capitalisme cognitiu de que es parla a fora? O es que copien de males traduccions i no llegeixen llengües estrangeres?

Segueixo amb les preguntes... me sap greu. Però... crec que era Lluis Llach que cantava que no li sabia cap greu anar amb la boca tancada, perquè la sinistre dictadura havia convertit el silenci en paraules. Voleu que us digui el que penso? Aquests afeccionadillos a la Ciència que ens manen (no només a la UB, no, per desgràcia) han convertit les paraules en silenci... I quan penso això, se m'estronquen les ganes de riure...

i callo... però ho havia de dir, o no?

Bon dia de Sant Valentí

Ja ho sé que el nostre patró de l'amor és Sant Jordi, però què voleu que us digui, em feia il·lusió felicitar-vos el dia i no he trobat altre motiu més genèric i acceptable. Sant Valentí me remou records d'un dia negre entre gangs de Xicago els anys 1920, però com que els americans ho celebren i tots els demés darrera, doncs, Bon dia tingueu avui, amb sant o sense...

Perquè de motius per alegrar-se en trobo ben pocs.

Aquests dies les aigües de la docència baixen remogudes. Com més temps passa més indignació s'aixeca entre els professors per la forma en que s'apliquen els criteris d'avaluació del rendiment docent. Que consti que estem a favor de l'avaluació permanent els professors; que consti que som dels pocs col·lectius de personal funcionari espanyol que som avaluats en recerca i en docència i amb complement salarial o no; en coneixeu d'altres? jutges, militars, sanitaris...

Que consti que no tenc res contra els pedagogs tampoc. Que consti que quan le vaig demanar me'l varen concedir, per tant no estic ressentida, no. Però me sembla que una aplicació mesquina i equivocada d'uns criteris copiats, i malament, de l'exterior està potenciant els vividors, que només fan cursets i passen de la docència universitària quotidiana.

Qui més qui menys, fa més de vint anys que ens hi dediquem a la docència i alguna cosa en devem saber: perquè no es mesura la capacitat de generar deixebles i continuadors, encara que siguin crítics? perquè se separa la docència de les publicacions científiques, quan la innovació docent universitària passa sobretot pels continguts i la seva capacitat crítica? Perquè us penseu que el power point és la solució, quan només és un mitjà i no sempre bó? per què a l'ICE sempre hi ha la mateixa gent cobrant sobresous i estalviant-se docència universitària real?

Voleu més preguntes? millor que me doneu respostes alguna vegada, ... o no?

La normalitat

No us penseu que segueixi de viatge, no, pel fet d'estar tan calladeta. Tant de bó! Ja fa dies que he tornat a aquesta normalitat tan nostra. Però és que la nostra normalitat acaba resultant aclaparadora, aixafadora, grisa, com el temps meteorològic que fa tants dies que ens refreda el cos i l'ànima. Mentre dues caricatures aixequen onades d'indiganció en milions de persones, o assistim impassibles al torment del primer ministre israelià al qual no volen deixar morir en pau, o veiem i reveiem les imatges de la brutalitat militar o de la corrupció dels funcionaris... nosaltres, a la universitat, res de res. Normalitat.

La setmana passada jo tota contenta perquè El País ens desvetllava els primers passos de la reforma, i aquí res de res. He volgut llegir els acords del darrer consell de govern que la nostra web anuncia, per veure si ells, els nostres responsables, al menys en parlen. Però res de res; com tantes vegades, una pàgina en blanc és el resultat final de les meves cerques. No sé què varen parlar... El Consell Interuniversitari català ha aprovat els primers postgraus, hi ha mapa de graus... fem alguna cosa, senyores i senyors? Quan comencem? per on comencem? què diem als nois i noies que han d'entrar a la universitat aquests anys de transició? com els convalidarem els estudis? què valdrà el que facin? més, menys, igual...?

De debó que volen que canviem tot el pla d'estudis, sense un diner de més? Que no havíem guanyat el finançament amb el nou estatut de Catalunya? Que no som autònoms dins de Catalunya i dins d'Espanya? Llegeixo a un diari que Catalunya encapçala les comunitats espanyoles per inversió en I+D+I a les empreses i penso... Déu meu! com deu anar a la resta d'Espanya! Però deu ser veritat? o és aquest complexe de guanyador que sempre tenim? I com ho compten això?

Heu vist l'article de l'economista francès senyor Flandreau sobre les inversions en recerca a França? Qui n'escriurà un sobre el cas espanyol? Qui avaluarà els avaluadors i com?

Ho veieu, per fer només que preguntes i preguntes més valia que no escrivís... o no?

Quina alegria

Eh! m'enyoraveu, eh? Reines i reiets meus que me llegiu amb paciencia, es que estic de viatge i els teclats d'aquest lloc no tenen accents ni tantes altres coses... Perdoneu les faltes, doncs. Pero escric perque estic contenta. Viatjar sempre reconforta i carrega les bateries, es clar: pero es que he llegit el missatge de CC.OO. que ens diu que el DURSI i la UB es varen equivocar en aplicar-nos l'augment...

Que no us ho vaig dir jo que el vaig trobar poca cosa? Quina alegria tenir rao! Pero que no us fa sospitar que s'hagin equivocat en contra nostra i a favor d'ells?Ja ho diu tothom que som a la cua del Mon en I+D+I, si ni la comptabilitat funciona... Potser es que soc una malpensada, pero raons de queixar-nos sembla que en tenim, oi... o no?

Bologna és aquí!!!

Ahir no vaig voler fer cap al·lusió als tant baquetejats "papers" de Salamanca, ja ho fa prou gent. Per mi, fa tant de temps que havien de ser ja aquí. A més, no es tracta simplement de papers, són documents; d'altra banda, els mitjans contemporanis d'arxiu no permeten fer les coses molt més fàcils? A més, com ens recordava fa uns dies En Biel Mesquida, ens en falten tants encara de papers... Però en fí, no en vaig parlar ahir però en parlo avui. Una etapa més de la transició...

Però és que aquest matí El País me desperta amb el notición. A la fi, el nostre ministeri (no crec que el cognom de la ministra tengui a veure amb la posició secundària que tenim, oi?) remet al consell d'universitats un projecte sobre els nous estudis.

Ja era hora! Més val un mal projecte que cap, tot i que som els darrers dels darrers, com en recerca... Caldrà mirar-lo i llegir-lo i veure com els nostres rectors encara són capaços d'empitjorar-lo. De tota manera, la primera sensació és que ser els darrers no ens ha permés aprendre dels errors i dels encerts dels altres estats europeus... Que no és un projecte de convergència universitària europea?

Doncs, es veu que no, és un projecte espanyol, i encara de l'Espanya d'abans del pacte de la Moncloa sobre l'estatut. Se segueix parlant de Licenciado (com el Larra); és 3 + 2 però amb una cosa entremig que pot arribar a un any; i dos anys comuns a tota Espanya, no fos que la unidad de los hombres y de las tierras de España se n'anés en orris; i, és clar, ni metges, ni arquitectes no els toqueu, que per això tenim la millor medicina del Món... i el col·legis professionals més forts...

En fí, contenta que estic, però, encara que no us ho cregueu. Hi ha un projecte i arriba tan tard que potser l'hagin d'aprovar i tot; i podria ser que el 2008 comencem... I què fem amb els nois fins llavors? què els diem? que esperin dos anys? O és que som tan hipòcrites i conservadors que pensem que això vell valdrà més que la reforma? Però si aquests plans abans no us agradaven... Tot el nou no és bo, necessàriament, però tampoc és dolent, amics i amigues...En fi, llegim-lo i millorem-lo en tot el que poguem i alegrem-nos-en... o no?