Parlo de nosaltres...
Amigues i amics meves i meus. Els caps de setmana, sobretot com aquest en que núvols i clarianes se persegueixen pel cel sense descans, apagant-me i encenent-me el sol ara sí, ara no, una no pot deixar de pensar en ella mateixa, en nosaltres... Preparo una mica les classes, paro i penso... Acabo l'article que dec per aquella revista, paro i penso... Jugo una miqueta, paro i penso...
Estic com el dia; amb núvols i clarianes dins del meu cap.
Una clariana! quan vaig sentir ahir a la nostra inefable TV3 que els polítics han començat a publicar blogs, me vaig sentir tota cofoia. Doncs mira si fa dies que m'he avançat a aquesta gent! ells que tenen tants d'assessors i caps de premsa i tota la pesca...
Núvols! i si no em llegeix ningú a mí? El nombre de comentaris que rebo és desolador. Val la pena el temps que dedico a posar en net els meus pensaments? Hi ha gent a la UB que em llegeix? I dels que em llegeixen, hi ha algú que s'interessi pel que dic, encara no hi estigui d'acord? Me direu que aquesta és la condició de la xarxa, que escrivim al Món i que ens llegeix qui vol i pot, sense resposta. Però...
Alguns que viuen lluny de mí, en el temps o en l'espai, si que me comenten coses de tant en tant (gràcies Ali Bey, gràcies Dietrich). Això sol ja s'ho val. Però, i els altres? De vegades penso que els responsables de la UB ja saben quí soc i torpedegen els comentaris al meu blog, al menys des dels ordinadors de la casa... Es deu poder fer una cosa així? Altres vegades, però, penso que les teories conspiratives són només autojustificatives del no fer res...
En fí, que penso massa, potser, i que més val que me posi a preparar més i més les meves classes i a fer currículum i, sobretot, a viure la vida! Que són tres dies!
Però, si us plau, si algú em llegeix i no s'atreveix, o no es veu amb cor o no té temps o no té ganes de comentar res, però m'ha llegit... per favor, premi el títolet de baix, a la dreta que diu comments, així en anglès; se li obrirà una finestra i només que digui SI o NO, com usuari anònim, si vol, res més. Seria com un referemdum casolà, ara que estan de moda els referendums. Si a més comenteu i suggeriu temes i coses encara millor, és clar. Però doneu-me petites respostes, au va, per favor... m'agradaria molt... o no?
posted by Esperanceta Trinquis @ 5:09 p. m.
13 Comments:
Trinquis, una bona passa per rebre comentaris, és que no només publiquis el text, sinó que donis una resposta als comentaris -pocs, tens raó- que rebs, per crear diàleg, perquè si no, realment pot donar sensació de no necessitar participants. L'altra és que no se sap qui entra i qui no (has provat de posar algun codi d'aquests que serveixen per veure les estadístiques d'ús de la pàgina?)... En tot cas, no entenc el per què de no voler comentar en aquest blog, i menys entenent que es pot respondre de forma absolutament lliure i anònima. Fa por? Mandra? Ideals diferents? Per això estem, no? Per contrastar-nos els uns amb els altres...
Ala pues! com diuen a l'Aragó.Doncs ara comento el teu comentari. Jo crec que predomina la manca d'entrenament informàtic; no hi ha tantes persones com tu, saps? D'altra banda hi ha una consciència generalitzada de que res no serveix per a res... Són tants d'anys d'esperar canvis a la UB i de decepcionar-nos cada cop més que es perden les ganes de quasi tot... De tota manera rebo respostes de vegades al meu correu, els qui em coneixen bé... Gràcies moltes pels teus inestimables consells wapa!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ale idò, com diuen a menorca. bé deus sebre com se supera sa falta de pràctica. sa veritat és que com la dietrich no hi ha gaire persones. vegades és difícil canviar es altres, és més fàcil canviar-nos a noltros, costi o no costi, noltros sí que mos podem fer canviar, si volem. sa veritat és que no te llegia, però a partir d'ara te pos as meu feed ;-)
Ala i doncs! mira jo ho escric així per preservar el menorquinisme i respectar la Norma... És broma! Saps, el que més falta és sentit de l'humor i ser capaços de riure, francament, obertament -no d'enriure-mos- de noltros mateixos. Gràcies per entrar en es meu blog, ja veus que no es tan guapo com es teu, però he fer jutipiris per anar-lo aguantant.
Tens molta raó quan dius que de Dietrich només n'hi ha una: sa nostra!
Siii!!! Volem que continuis. Encara que alguns et llegim més que t'escrivim, obrir cada dia el blogg s'ha convertit en un fet quotidià... de què ens parlarà avui l'Esperanceta?
I això de les teories conspiratives... bahh!. No tindran altra cosa a fer que vigilar qui escriu a un blogg "crític"?
Ale, vaig a rascar una estona la guitarra...
esperanceta, bons jutipiris!
ho veus, Trinquis, les paraules criden paraules, les respostes donen més respostes... has de tenir paciència, però també detalls...!
Així m'agrada amigues i amics! M'agrada que la Dietrich impressionant me doni lliçons. Mai, mai no és tard per aprendre. Us prometo seguir i tenir paciència (no sempre, però) i algun detall de tant en tant... no sigui cosa que us hi acostumeu!
Una besada amb pessics a totes i a tots!!!
Si que et llegim, des de on em trovo cada dia obro l'esperanceta.
Moltes gràcies, puc seguir com si res...
No nos moverán!!!!
Et compreng, a mi a vegades també hem pasa. Però llavors penso...
"Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo, al agua,
si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra.
Si he sufrido la sed, el hambre, todo
lo que era mío y resultó ser nada,
si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.
Si abrí los labios para ver el rostro
puro y terrible de mi patria,
si abrí los labios hasta desgarrármelos,
me queda la palabra."
Ho va dir fan temps Blas, però es tant i tant actual
caram, Xavier, m'has fet plorar... No he pogut llegir el poema de Blas, perquè el sentia dintre meu amb la càlida veu de Paco Ibáñez... Però és que sempre haurem de mantenir l'esperit de reistència?
Publica un comentari a l'entrada
<< Home