ara si, però

Ai, ai, ai... ja sé que direu que no n'estic mai de contenta, que soc una remugaire, que m'he feta gran... Ja ho sé, ja ho sé... I el pitjor és que teniu raó. Darrerament tot m'irrita, i cada vegada més. M'agradaria que no fos així, però sembla que no hi pugui fer res, me surt la queixa tot d'una...

I direu a què ve tot això?... Doncs que avui m'he contingut i no he ficat la llibreta d'estalvis en un caixer fins que el sol no s'era ben post, per estalviar-me els nervis d'ahir. I, sí, finalment han pagat la nòmina, però... què voleu que us digui... quasi ni me n'he adonat del famós augment. He comparat amb la nòmina del novembre i, la veritat, una mica més de cent euros, que al llarg de tot l'any seran una mica més de mil, és clar, però... què voleu que us digui... Amb els deutes que arrossego -encara li dec els torrons a la pastissera i no goso a passar per davant de la botiga per por que no m'avergonyeixi... Ni sé si els podré pagar aquests maleïts torrons, que a més de cars m'han engreixat com una porca...

En fi, ja us ho deia jo, que no n'estic mai de contenta del tot. M'haureu de perdonar. Hauré de cercar una forma d'animar-me. El febrer te dos dies menys, els quals li varen treure els romans per a que el mes d'August tingués els mateixos dies que el de Juli Cèsar; dos dies menys a esperar tot el que ens va estafar el govern de N'Aznar. Animem-nos, doncs, no perdem l'esperança, que per això en soc d'Esperanceta... o no?

Les costes del gener

Mireu quina hora és i encara no ha arribat! Estic molt nerviosa, com aquell anunci tan estúpid dels que no poden dormir pensant en els seus estalvis, que sempre ens posen entremig del telenotícies vespre -l'únic que puc veure, i a trossos. Però no ho estic de nerviosa pels meus estalvis, no, que no en tenc. És que porto tot el dia que penetro caixer automàtic rera caixer automàtic amb la meva llibreta d'estalvis, per veure si ens pagat aquesta nova nòmina que ens anuncien tan fabulosa. Doncs, encara no. Mireu quina hora és i encara no ha arribat.

Que no s'acabarà mai aquest mes de gener? Tot el que me vaig gastar pel Nadal ho estic pagant amb règim forçat... Ni el diari no me puc comprar ja, he de llegir les notícies a Internet... Quin mes de gener més difícil de pujar... Ja ho entenc ja allò de les costes del gener...

Però no patim més, demà s'acaba gener, tant sí com no; i demà hauran d'ingressar la nòmina, si no s'acaba el Món. Per feina que hagin tingut els de gestió acadèmica... Per tant, que tingueu totes i tots una bona setmana, un bon acabament de mes i un millor començament de l'altra. Au! un petó a totes i tots i que sigueu feliços... o no?

canvi climàtic

Sembla que l'escalfament global de la Terra, del qual tant ens parlen, ve acompanyat d'episodis freds, fredíssims. Jo que no hi entenc i no sé què m'he de creure, me pensava que amb els freds d'abans de Nadal ja faríem enguany, però no... Ja hi tornem!

I el que més me sorpren és l'alegria que tothom sembla sentir amb això de les neus i els freds. És clar, ja ho sabeu, jo soc de Sinera, ben mediterrània de cap a peus (soc tan baixeta, però, que no hi ha gaire del meu cap als meus peus), i el fred m'esgarrifa. No m'agrada haver-me de vestir amb tanta cosa, com una ceba artificial, ni dormir amb tant de pes a sobre i si me surt un peu que se me geli. Encara menys m'agrada anar estornudant tot el dia i amb el moc caient-me cada dos per tres, amb mocadors i kleenex (es deu escriure així?)... Però ja es veu que soc ben rara.

Tothom està encantat veient fotos de paisatges nevats. Tothom mirant el cel a veure si a Barcelona nevarà i amb enveja d'aquestes contrades de l'interior totes cobertes de neu. I no diguem les dones i els homes del temps; són una pesta nefasta per als empresaris del sector turístic perque odien els dies de calma i sol. Quan jo estudiava, fa molt de temps, havia entès que un meteor era qualsevol fenomen meteorològic. Però es veu que això ha canviat, les calmes i el sol són coses dolentes de les quals no es vol ni parlar. Quan aqui fa bon temps, ens han d'ensenyar fotografies de no sé on amb tempestes descomunals. Les notícies del mal temps ens les donen totes seguides i sense parlar del bon temps i sembla que tot el Món no és més que una película de catàstrofes, d'aquestes tan dolentes que fan a Holywood...

I sabeu què? La normalitat no agrada avui en dia. S'ha de destacar per alguna cosa... i així ens va. Perdoneu-me, però potser perquè soc una mica nana, a mi el que m'agrada són les coses normals, l'average, que diuen els anglesos, la discreció, el passar desapercebuda, la suavitat del temps i la caloreta, vestir-te amb qualsevol cosa i dormir sense res. Ja ho veieu, soc vella, nana i rara, no es pot anar contracorrent... o no?

serà veritat?

Ens diuen que a la nòmina de gener ja cobrarem aquest augment d'enguany, que quasi sembla un augment de sou de debó. La veritat no m'ho acabo d'imaginar; fa tant de temps que no teniem augments que, els professors al menys, quasi hem oblidat que erem assaliariats... I a més, diuen, que amb la nòmina de febrer cobrarem els endarreriments de tots els anys de congelació amb que el PP ens va regalar... Serà veritat?

La veritat és que si ho és, que ho serà, cal agrair als nostres pocs companys dels sindicats la feina constant que han fet i fan. Nosaltres, al menys els profes, que sembla que ens sentim per sobre del bé i del mal i no fem cas d'aquestes minúcies salarials o sindicals, tenim uns companys professors i no docents que cada dia, calladament fan la seva feina, posen plets i, de vegades, els guanyen. Doncs moltes gràcies companys sindicalistes! Perdoneu el nostre pasotisme i sapigueu que estem contentes i contents amb vosaltres. Això si que ho sabem, que si rebem aquests diners és gràcies a vosaltres i no a la bona voluntat dels qui ens manen. Ho celebrarem!

Tenim estatut, el panorama polític general es dissenya clar malgrat els troglodites, rebem els augments que ens deuen, que més podem desitjar? Només ens falta que algú prengui algunes decisions al Ministeri, al DURSI i a la UB per a que la nostra felicitat sigui complerta... o no?

Per fí?

Per fí! sembla que això de l'estatut s'està acabant i que ara ens podrem posar a treballar tots plegats, no? Ja seria hora. Això de ser treballador sembla que deuria ser un dels nostres drets històrics, no? Deu figurar a l'estatut? Doncs que es noti, treballem una mica, prenem decisions, encara que ens equivoquem; tot serà millor que aquesta paralisi que vivim de fa tants de mesos... L'aurora boreal de Noruega en mig del fred glaçat sigui un anunci de millors temps...

S'apropa la selectivitat i què els hem de dir als nostres futurs estudiants? Val la pena que entrin a les facultats? Quina equiparació se'ls farà d'aquests ensenyaments agònics respecte dels nous ensenyaments? Els atraparan els nous i els desplaçaran? Què no són qüestions prou importants aquestes? I els graus? Quan pensa el Ministeri, o qui sigui, dir alguna cosa? Hem de ser en tot la universitat cuera d'Europa? Sembla que el 15 de febrer el Consell Interuniversitari Català haurà dit alguna respecte els màsters proposats, serà veritat? serà constructiu i meditat el que decideixi? Esperem que sí...

Cal respondre tantes de preguntes i resoldre tantes d'incògnites...

I de què parlaràn els mitjans de comunicació ara que l'estatut s'acaba i la llei antitabac ha mostrat que tenia la pòlvora mullada... Estic indignada en veure que tots els baretos petits i, fins i tot, restaurants i forns s'han fet per fumadors i puden de fum... És clar que no hi penso entrar, però hi ha bars per a no fumadors? Espero que la trampa d'aquesta llei no s'estengui a les altres lleis i que no s'accentui encara més la separació entre la política i la vida real...

Vinga! amb estatut ja, possem-nos a treballar, tots plegats, ja és hora... o, no?

Bon dia a totes i tots

Això! us desitjo bon dia a totes i a tots els que em llegiu, i als que no em llegiu, però treballeu, malgrat tot, a la UB io en qualsevol de les altres institucions i administracions públiques. Bon dia a totes i a tots!

Oblidem les misèries del nostre dia a dia, no fem cas dels qui ens volen amargar el dia, la feina i la vida. No ens deixem endur pels telenoticies i les seves bajanades. Encara que ens paguin poc, tenim un sou. Encara que ningú valori la nostra, feina ni ningú tingui en compte la nostra iniciativa i el nostre esforç, és igual. Treballem per guanyar un sou, però seguirem dedicant el millor de nosaltres mateixos a aquestes hores de feina, tant si els agrada, com si no. I no deixarem que les misèries dels nostres caps i dirigents ens deprimeixin mai. Segur que el que més els fot és que estiguem contentes i contents, i que semblem feliços, i que ens interessem els uns pels altres i que ens ajudem i ens respectem. Per això us desitjo a totes i a tots un molt bon dia, a la feina i fora de la feina.

Volia animar aquest blog dels meus mals. Heu vist que darrerament no poso ni fotos. Amb aquesta finalitat, he llegit molts altres blogs d'amigues i d'amics i dels que s'hi connecten. És com un paner de cireres on mai no te'n surt una de tota sola. He vist comentaris i diàlegs, jocs i fotografies esplèndids. Però tot eren blogs personals, molts de joves que es resisteixen a que els matem les il·lusions i les esperances, que lluiten per mantenir el seu somriure. És magnífic.

El meu cas, però, és diferent. Jo soc velleta i tenc una feina molt guapa i escric com un col·lectiu i per un col·lectiu. Per això, encara que us sembli tonta, ahir donava les gràcies al Rector, perquè s'ha mostrat interessat per les persones. Per això, avui us desitjo a totes i a tots, molt bon dia! No deixaré de criticar i de cercar alternatives, no us penseu, però no vull que perdem ni les bones maneres, ni l'alegria... o no?

Gràcies, senyor Rector!

He de confessar que aquesta revista de coloraines de la UB no m'agrada gaire; pels membres de la UB tot ja és sabut i no crec que tengui gaire difusió a fora. Però, en fí, hi ha tantes coses que no m'agraden, que no vé d'una. Per això jo no m'hi havia ni fixat. Però un bon amic, per cert que n'estava ben afònic, m'hi va fer caure; me va dir que semblava que En Màrius Rubiralta hagués llegit algun dels meus comentaris perquè en la introducció hi feia al·lusió a alguns dels nostres darrers morts.

És clar que estic segura que jo no hi tenc res a veure; segur que no el tinc l'honor de ser llegida pel senyor Rector. Però estic contenta i agraïda. Està bé que ho hagi fet i em sento amb l'obligació de dir-ho, aqui, públicament. Està bé recuperar una mica aquell esperit de l'enyorat Antonio, que ens coneixia a quasi totes i tots pel nom i ens demanava sempre com estavem...o no?

Doncs, no, encara no...

Sembla mentida, però encara no m'he emprenyat aquesta primera setmana de retorn a la pretesa normalitat. Potser la certa paralisi que suposen els exàmens ajuda a explicar aquesta aparent tranquil·litat.

Però si m'heu llegit, ja ho hareu notat. Me preocupa més i més la paralisi que me sembla, al menys a mí, que estem vivint col·lectivament. Mentre la vida no s'atura mai i passen cosses molt importants arreu, algunes greus i denunciables (heu vist l'"error" del bombardeig americà al Pakistán? i què us assembla? i només és un petit exemple...) nosaltres, a Catalunya, en general, i a la UB, en particular, vivim com aturats en el temps.

L'informe de la Unió Europea posa el nostre país molt per darrera de tothom en innovació. Potser els barems són discutibles, però els resultats no que no ho són. Quasi tots els estats tenen en marxa els seus plans de convergència universitària europea i nosaltres encara no en tenim ni els títols definitius. I comencem els màsters... com sempre la casa per la teulada. Ni el consell d'universitats espanyoles, ni el consell interuniversitari català... tantes institucions i tants de càrrecs i ningú sembla que faci res, ni que se'n preocupi.

Ara ens anuncien un pla docent nou i ens informen universalment que comença... Hem d'estar esperançats. Si voleu, encara ho estaré, no endebades me'n dic jo d'Esperança, o no?

vacances!

Teniu tot la raó mundial! M'he passat tres pobles fent tantes de vacances, però, caram, ho necessitava... Em trobava cansada, en primer lloc. Però sobretot començava a pensar que el meu criticisme es devia especialment al malhumor que causa el cansament. I això no pot ser. Com va escriure el gendre de Karl Marx, tenim dret a la peresa!.

I això he fet aquests dies. Perdoneu-me. He aconseguit fugir de menjarots familiars i passar fred com una condemnada en el mig del camp, preparant els aires sans del 2006, sense tabac. Agafant gastroenteritis, com tothom i sense aprimar-me ni 100 grams. Això són vacances. No saber ni on és la UB durant uns dies, ni l'estatut, i deixar de somiar en les males passades de cada dia.

Ja he tornat, però, i estic segura que demà estaré cansada novament i seré capaç de posar-me de mal humor ben aviadet i de començar a criticar aquesta paralisi mediocre que ens oxida els ossos i la sang.

Un petò a totes i a tots i molt bon any! encara que nosaltres l'any nou ja l'haviem començat el setembre... o no?