Cua de lluç o cap de sardina?

És molt antiga aquesta dita que fa reflexionar sobre si val més ser cua de lluç o cap de sardina, que en castellà utilitza animals de terra, com correspon a una terra interios i ferèstega... Hi ha opinions per a tots els gustos i probablement calen les dues estratègies, segons els casos.

Això ve en relació a la UB i a la formació del nou govern català. Com sabeu, estic dividida entre l'il·lusió i l'esperança en el nou president i les possibilitats que obre i la decepció que una vegada i altra m'ha guanyat els darrers temps, matant il·lusions i destruint esperances. Quan veig que les universitats, dintre d'una indefinida societat del coneixement, es tornen a desenganxar d'educació (més quan havíem trobat un equip excepcional, cosa rara!) i cau en indústria, comerç i turisme, disfraçats d'innovació i descarats en empresa, me cau l'ànima als peus. Ja ho vaig dir una vegada, és el canvi de cromos entre partits, que som com nens... i malcriats.

I la UB, on és? El portaveu de la universitat més gran i més antiga de Catalunya no té res a dir? Que no té consells socials i executius, equips rectorals i tècnics d'alt nivell per assessorar-se? On són els editorials a La Vanguardia que la gent espera? Alguns argumentareu que al nostre rector actual, que és més director del parc científic que cap altra cosa, ja li va bé aquesta "nova" organització. Però crec que no és veritat, el que a ell li hauria interessat és que la universitat catalana hagués caigut en mans de l'inevitable senyor Castells, d'Economia; no us deixeu enganyar pel noms...

El senyor Rubiralta i els seus corifeus s'estimen més aparèixer en el lloc 197 d'un rànking mundial d'universitats que donar el tó de la política universitària, que contribuir al debat intel·lectual del nostre país, que intervenir directament en les imprescindibles relacions entre universitat i societat. S'estima més ser cua d'un lluç que s'esmuny quan el vols agafar i esperar que l'any vinent pugem al lloc 195 o caiguem només al lloc 210... I tot amb el treball quotidià callat, marginat i poc considerat de centenars de professors (no de tècnics per qualificats que siguin) als seus laboratoris i departaments, que no és fruit d'una política conjuntural i menys encara de la seva política.

Des del meu modest punt de vista, és una llàstima. La societat catalana s'acostuma al silenci de les institucions científiques i educadores i els seus governants desconsideren les universitats i hi juguen amb el parany dels diners de pressupost, tots els rectors indeferenciadament barallant-se per l'esca, com peixets ignorants en torn de l'ham... Si els responsables democràticament elegits falten a la seva cita social i política, algú haurà d'acudir-hi... o no?

exclusió i inclusió

Ja sé que moltes vegades l'exclusió o la inclusió és una qüestió més psicològica que altra cosa.

Jo mateixa tendeixo a sentir-me'n d'exclosa de moltes coses i me consola pensar que deu ser culpa meva... Tota una vida treballant i innovant en el meu camp, publicant a dojo i no trobo cap reconeixement professional, si no és d'amigues i d'amics; sort que en tenc bastants de bons amics... gràcies amics meus...

Tota una vida militant a les esquerres, en general, comprometent la meva carrera i la meva tranquil·litat algunes vegades (no, mai no he estat a la presó, això no), sempre votant les esquerres, malgrat els desenganys i les decepcions i tots me consideren més dels altres, i tampoc no en trobo cap de reconeixement... És clar, que encara faig les coses per convicció i tinc una compensació: dormo tranquil·la cada vespre...

Aquestes coses pensava quan sentia els parlaments d'aquests dies. M'il·lusiona la sinceritat del nou president, quant durarà? Me decepcionen les reaccions d'alguns... He llegit, fins i tot, una anàlisi lingüística del seu discurs, quan mai no n'he llegida cap dels dels seus antecessors, ni dels altres candidats... És que ser català de Catalunya dóna dret de parlar malament la nostra llengua? No vull veure segregació on potser només hi ha miopia i poca altura de mires, però m'ha agradat el candidat i comparteixo la seva dolça exclusió...

Més exclosa encara me sento d'aquesta Espanya dels carrers de Madrid, d'aquesta gent que en nom de tots, per tant de les dretes, només sap clamar venjança i odi i acusa els altres dels seus propis pecats. Que no ens arrosseguin una altra vegada a l'abisme del conflicte civil...

Com exclosa me sento d'aquesta universitat que investeix honoris causa un músic sense que els professors d'història de la música en sàpiguen res, sense que el Rector investidor ens escrigui una carta com va fer fa un dies quan l'investit era un biòleg... Quànta, quànta misèria, Senyor...

Deu ser el meu destí, estar sempre amb la majoria, però sentir-me'n exclosa, penseu que hauria d'anar a veure un psicòleg...?

silencis i clams

Hi ha silencis necessaris, com hi ha clams necessaris, de la mateixa forma que hi ha silencis complices i assassins i clams destorbadors i sobrers. No us penseu que m'he tornat loca del tot, ni que començo a escriure un galimaties, no.

Silencis, primer silencis. Perquè no promovem un gran pacte de silenci, sobretot els mitjans de comunicació, en torn del procés de pau a Euzkadi? Algú creu que es pot negociar i obtenir una notícia cada dia? Algú sap què vol dir negociar? Que no ho veieu en els plets familiars o de comunitats de veïns com és de difícil posar-se d'acord entre iguals per a temes senzills? Com no ho serà en un tema clau, greu i delicat com aquest! Que callin i que deixin fer durant un temps, concediu-nos una treva, per favor; el fi justifica els mitjans en aquest cas. Avui els que parlen i parlen sobre aquest tema estan objectivament actuant contra el procés de pau i a favor del manteniment de l'odi, de la violència i del conflicte. Que quedi clara la frontera entre els aprofitats de la violència i els violents, que tenen interessos comuns, i els pacifistes. Per favor. Què podem fer per començar? Per on podem començar?

Com el silenci sobre els pactes de la famosa Entesa de govern. Els pastelejos entre persones i partits, entre interessos individuals i petits no ens interessen als ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Quan sento que ara Universitats anirà a Presidència, per seguir Esquerra republicana i no forçar encaixos em venen ganes de plorar. Tot el sistema universitari català, tot el futur de la formació superior de la joventud catalana com una moneda de canvi. No vull saber res, calleu polítics i periodistes fins al final. El silenci té la recompensa de la informació fidedigna. Perquè sinó, parleu i parleu, benvolgudes i benvolguts periodistes, i després ningú no és responsable dels disbarats, rumors, mentides, errors i calumnies que heu escampat; quasi ningú no rectifica, i encara menys demana perdó, si no és per interposició de demanda judicial, i no és això, amigues i amics, no és això.

I podríem parlar d'altres silencis necessaris, però al mateix temps cal afirmar la necessitat imprescindible de no callar davant la massacre impune del poble palestí, afganès o iraquià o etíop i sudanès o congolès...Perquè Nicaragua només va ser notícia ran de les eleccions? que no hi passa res? I a tants d'altres llocs. Saber callar quan cal, implica no callar també quan cal, perquè el soroll ambiental no deixa entendre res quan tothom crida. Com quan parleu d'especulació immobiliària i escàndols de la construcció, però només insistiu en anecdotes singulars de personatges que no mereixen l'atenció de ningú, i calleu l'orígen brut i negre dels diners de l'esclat constructiu, o no dieu res de la necessitat de frenar un creixement urbanístic sense compte ni sense fí, que malmet el nostre territori i la nostra societat per generacions i generacions, com mai no havia passat en tota la història... I tantes d'altres coses.

Una mica de silenci responsable que ens deixi clamar contra la injustícia i el desgavell... o no?

quina calma'

Calma? En quina calma devia jo pensar després dels temporals? No la trobo enlloc aquesta calma ara...

En geopolítica mundial, una reflexió. Serà que avui manen els dèbils i per això la situació està fora de control. Un president dels Estats Units que de sempre n'era de dèbil (hi ha un refrany castellà que diu dime de que presumes y te diré de lo que careces) i ara ni controla les seves dues cambres. Un president israelià en mans d'un exèrcit cruel i poderós (què deu fer aquell pobre Sharon, del qual ni ens en parlen?). Un govern iraquià que ni a govern titella arriba (li rapten els funcionaris a centenars). Un govern palestí que no pot ni constituir-se... Què en farem de tot això? Qui té autoritat moral per imposar la raó?... I, entretan... morts i morts i més morts...

En política espanyola, un PP embogit s'ha acabat creient les seves pròpies mentides, mentre espera inútilment (espero!) que la gent també se les cregui. Cada dia està més lluny de la realitat. I, en canvi, Zapatero no deixa de créixer i créixer davant la ràbia d'uns i la incredulitat d'altres. A nivell internacional va fent avançar l'aliança de les civilitzacins de la qual tots ens en fotiem i a nivell intern, poc a poc, tot se li va aprovant. Llàstima de la corrupció immobiliària desbocada... Encara que diuen que d'això vivim...

I aquí? ai! Amb un ai al cor estic vivint aquests dies. Quan veig que es reparteixen les àrees de govern com si fossin nens amb "cromos"... Deixarem que la gestió de les universitats catalanes se separi del sector de l'educació i caigui en mans del sector de l'economia? Això és entesa de progrés, amics meus? Que no sentiu els clams del carrer, ahir mateix? Que no sabeu que la universitat no només forma empresaris? Clar que si la revista de la UB publica portades com la darrera, no m'extranya. On ha anat a parar el sentit crític, o al menys analític, de la universitat? Especialment de la UB, que al final sempre quedem fora de tots els plans que s'aproven a Catalunya; de que ens serveix estar entre les 200 primeres universitats del Món? M'ho podria explicar algú?

Quina calma, oi? Per tenir calmes així, més val tenir un temporal... o no?

Després del temporal...

No, a Palestina tot segueix pitjor, i la comunitat internacional mira cap un altre lloc. El bombardeig d'ahir (els covards militars es varen tornar a equivocar de 500 m!) repeteix l'horror una vegada i altra; no posaré més fotos, ja m'ho han criticat. Però a Palestina (i a l'Iraq, i a Afganistan, i a Darfur...) el temporal segueix i no se li veu la fi...

Aquí, però, el temporal ha amainat. Ja tenim un govern d'entesa, com fa tres anys, però amb l'experiència dels tres anys (això espero, al menys). Aparentment no calia haver votat, perquè tot ha quedat com abans, potser una miqueta pitjor. Els que estaven enfadats encara s'han enfadat més, vorejant el ridícul, sinó el despreci dels hàbits democràtics. Els que estaven contents, segueixen contents. Només ens queda ara el ball de les conselleries, de les direccions i secretaries generals, trobar dones per equilibrar percentatges i imatges (em cridaran aquesta vegada, jo tan progre i roja de sempre?)... Però el temporal català està passant, l'oasi s'ha esvaït i és hora de fer feina.

I a Nicaragua, Daniel Ortega, el temut sandinista, ha tornat al poder per via democràtica, novament. Les famoses alternatives no han aconseguit resoldre cap dels problemes que denunciaven. El candidat preparat a Harvard no ha aconseguit convèncer els pobres nicaragüencs; Nicaragua, i Amèrica Llatina, en general, no és Geòrgia. L'experiència de Fox, potser, és massa pròxima... i tantes d'altres...

I fins i tot als Estats Units el temporal està passant. Els demòcrates guanyen el control de la cambra de representants i, fins i tot, del senat. El funest Donald Rumsfeld n'ha estat la primera víctima i, malgrat tot, no puc negar que me n'alegro... Un d'aquests dies és Sant Martí (i ja en notem la caloreta del seu estiuet) i en castellà tenen un refrany molt expressiu que pot aplicar-se al cas: a cada cerdo...

Per no parlar de la calma de la nostra benvolguda i mai prou ben ponderada universitat. La calma és tan gran que sembla el desert de Gobi... Però, deixem-nos de punyetes i aprofitem les poques calmes per gaudir-ne i treballar una miqueta... o no?

Bet Khanun

Gaza, Palestina, Israel... No puc mirar ni les notícies a la tele, estic embafada i horroritzada de tanta sang! L'exèrcit més poderós del Món mata dones desarmades perquè hi veu homes vestits de dona. Un tirador d'èlit de l'exèrcit israelià mata una nena de dotze anys mentre apuntava un militant...

Però... Què hi fan aquests soldats a Palestina? Que no hi ha un ordre internacional? De quina èlit militar es deu tractar? Maten, assessinen sense judici, ni dret de defensa; es basen en simples sospites i s'equivoquen, abusen de la seva força i de la complicitat assessina dels Estats Units. Què pensen? que els podran matar a tots? Cerquen l'extermini palestí? volen un nou èxode, però dels altres? I les Nacions Unides? Hem d'assistir callades a tot això? En què hem de creure ja? Venjança contra justícia, atac preventiu contra defensa, causes inventades, parlaments i ciutadans enganyats...

...i Bagdad... Condemnen a morir enforcat a Sadam Husseim i alguns dels seus col·laboradors, visca la democràcia i els valors occidentals!

En Samuel Huntington pot estar-ne molt de content, el xoc de civilitzacions està en el seu punt més alt. Jo, però, estic fastiguejada d'aquest Món. Uns discutint si es pot portar vel o no, uns altres discutint-se per una conselleria, pel seu sou i per tocar poder i la tele escupint incansable imatge rera imatge de l'horror. I em tanco amb l'ordinador i m'esbravo amb el meu blog (perdoneu-me volguts i pocs lectors) i trio el que vull saber i no vull escoltar res, no vull saber res, només vull viure tranquil·la, amb els meus, els més pròxims, i treballar per no saber i no pensar en res i somiar que tot hauria pogut ser diferent... perquè jo també n'he tingut de somnis, Martin Luther, també...

Sobrem els ciutadans?

Fa unes setmanes discutiem a la UB si sobravem els professors, davant de l'augment de la burocràcia i la neoliberalizació del funcionament. Avui, després dels resultats electorals, em preguntava si potser no sobrem els ciutadans. Tot i que aquesta paraula ha estat ja devaluada per un partit ara parlamentari, que s'apropia del nom, quan en representa una mínima part (quan sentia els crits de libertad, libertad, a l'hotel Calderón, me venien unes ganes de plorar...). Fins i tot les paraules ens roben...

Tothom està content, sembla, per les valoracions que fan públicament. Altra cosa seria sentir-los en privat. Però jo soc una simple ciutadana, no afiliada a cap partit, i no els sento en privat, i he de dir que no n'estic gens de contenta; més aviat estic molt, però molt trista. Els que em coneixeu ja us ho podeu pensar... Però no és (al menys només) que no hagi guanyat l'opció que jo votava, és que la sensació que em deixa la radiografia del país que són sempre unes eleccions no m'agrada gaire.

Quasi la meitat dels electors no ha anat a votar. L'allunyament progressiu dels ciutadans de la política comença a ser preocupant. Sembla que els vots en blanc han assolit una xifra rècord (ho he sentit, però encara no ho he pogut trobar) cosa que augmenta aquesta desconnexió. Estudiar els vots absoluts de cada ú i a cada munivcipi serà una tasca prioritària i interessant. La destrucció del famós oasis català a partir del 2003, amb una CiU rabiosa i violenta ha tingut efectes irrecuperables. Els diletants que han votat una opció diferent a la seva per castigar persones, parla no només d'incoherència, sinó sobretot d'intolerància i elitisme... i frivolitat (i en conec molts personalment, la universitat en va plena d'aquest tipus de gent). I així podria seguir...

CiU ha guanyat indiscutiblement, s'empri l'indicador que s'empri. Jo no els he votat, ni els votaré mai; prou mal varen fer com a govern i més com a oposició. No tinc cap obligació de felicitar-los tampoc, perquè jo no soc ningú. Però no es pot deixar de reconèixer que han guanyat clarament; potser no tant com haurien volgut, però han guanyat. Alguns titulars de diari avui fan pena davant la manca de voluntat de reconèixer els fets. Sembla que CiU, de moment, no en te gaire de mitjans de comunicació al seu costat...

Doncs la meva conclusió, potser precipitada, és que ha de governar CiU, en minoria o amb ERC o amb qui vulgui i pugui. Si em poso a la pell del senyor Montilla és el que jo faria; em retiraria als meus quarters d'hivern, reconeixeria la victòria rotunda dels altres i la meva pròpia derrota, deixaria passar un temps abans de fer balanç intern per assolir una mica d'objectivitat i si algú vol una altra cosa que em vingui a buscar i que accepti les meves condicions...

És clar que jo no soc el senyor Montilla, ni li arribo a la sola de les sabates. Reconec que m'hauria agradat molt que un català nat a Andalusia, sense títol universitari hagués pogut governar Catalunya. Però no ha estat possible. Ni ell, ni ningú té perquè fer-me cap cas, però dec poder expressar la meva opinió... o no?