juventud divino tesoro...

Aquest vers formava part de la conversa recurrent de la meva família quan algú volia queixar-se del pas del temps... L'he recordat quan ahir algú me comentava l'article que Vicenç Verdú va publicar a El País, sobre els nens que peguen els pares. És un tema que preocupa més i més a tot arreu. La Folha de Sao Paulo de fa uns dies parlava del éssers invisibles, per referir-se als joves metropolitans que cada dia més (un 27% deia!) es desconnecten del sistema: ni treballen, ni estudien. O , en un altre ordre de coses, heu navegat mai pel web dels autodenominats mileuristes (www.mileuristas.com )? Creieu-me que s'ho val...

I la universitat? que no som la institució que es dedica eminentment a la formació i l'educació de bona part de la nostra joventut? Ja sé que molts de professors i de professores estudiem i ens preocupem pel tema i, fins i tot, per trobar-hi o, al menys imaginar, solucions. Però moltes vegades no ho sembla. Se senten massa comentaris pels passadissos i pels bars despreciatius sobre la violència, les formes o el baix nivell cultural dels nostres joves. Sobretot, no hi ha una preocupació institucional seriosa per debatre i enfrontar el tema.No donem la paraula als nostres estudiants. I, especialment, no sortim a la llum pública com a peça clau en el problema i en la seva solució. Una vegada més nosaltres som invisibles.

Que potser trobeu que no és prou important el tema? Que potser ens pensem que ja ho sabem tot o que sempre ha estat igual o que no hi ha res a fer? Doncs, me sap greu dir-ho, però jo no ho crec tot això i estic convençuda que no fer res és el nostre gran fracàs. Crec que la nostra gran causa és encarrilar i preparar la nostra joventud, per a que ells puguin fer el que vulguin. Aquest és l'únic objectiu de qualsevol reforma de l'ensenyament i abans de la nostra jubilació massiva encara podem fer alguna cosa... o no?