La seguretat a la universitat

La seguretat a la universitat... i direu, i això què és? Hi ha la OSMA, però algú n'hi fa algun cas?

Avui, com cada dia, venia amb el transport públic cap a la meva benvolguda facultad (mbf), Diagonal amunt... M'esborrona veure la quantitat de joves que han de fer equilibris per passar passos de vianants i semàfors verds per ells entremig de cotxes i autobusos que només pensen en la presa que ells tenen... Avui dues noies intentaven travessar la Diagonal, amb el seu semàfor verd; fins i tot el tramvia s'ha aturat; en canvi, el polícia local que dirigia el trànsit les hi ha llençat el corrent de vehicles que volen sortir de Barcelona a aquella hora i han quedat al mig de l'avinguda... Només importen els cotxes.

I un col·lega de la UPC escrivia als diaris fa uns dies que la universitat pública donava una mala imatge per no dedicar diners a l'arranjament urbanístic d'aquest campus. Quina barra! La universitat pública ha de desviar els escassos diners de que està dotada per posar bancs i fanals? per pagar policies locals que dirigeixin el trànsit? No som un equipament urbà? No és la ciutat qui ha d'invertir també a les seves universitats? No es parla tant de la ciutat del coneixement? De quin coneixement ens parlen? de l'amiguisme? He sabut que la setmana passada va caure una claraboia de l'aulari d'Empresarials mentre feien classe... i tothom ho troba normal... i no es pot fer res perquè és un edifici catalogat, claraboies i tot! Senyors arquitectes i urbanistes, per favor... una mica de discreció... al menys.

I el trambaix només té una parada que es diu zona universitària, així, ben pomposament, després d'haver passat les parades de Dret i Biologia, de Físiques i Econòmiques... que no són universitat aquestes facultats?

Estic cansada d'hipocresia i mal govern... que potser en tenim de govern?

el sentit comú

Un molt bon amic me fa arribar aquesta foto, per a que us la publiqui. És prou graciosa i circula per la xarxa com un nou mètode antirobatori... Però a mí, que soc ben rara (penso que cada dia m'assemblo més al tipus Jesulin de Ubrique al guinyol, el qual sempre ho refereix tot als seus toros) em duu al cap una virtud que és tan escassa a la nostra universitat: el sentit comú... d'ací el títol.

Perquè som capaços sempre de complicar les coses en la gestió i en el dia a dia de la nostra universitat? Perquè no prenem distància dels problemes i cerquem la resposta del sentit comú?

És normal que per integrar-nos a Europa tots els professors haguem de signar un contracte amb els estudiants que posarà la forma per sobre del contingut? No hi ha prou experiències fallides d'aquests tipus ja en l'ensenyament primari i secundari?

És normal que un edifici inaugurat el 1975 sigui enderrocat el 2006, després d'haver-lo deixat caure? Tan rics som per fer despeses d'aquests tipus?

És normal que un Rector economista ens digui oficialment a tots que ha eixugat el dèficit de la UB i que menys d'un any després la mateixa institució ens digui que tenim un dèficit de 29 milions d'euros?

És normal que encara no hi hagi una plantilla del PAS de la UB després de mil·lennis de discussions i de promeses? Després de tan de trasllats, mobbings i disgustos?

És normal que s'enderroquin els menjadors universitaris i que els estudiants no tinguin informació encara real de la convergència europea, ni del preu dels crèdits?

Perdoneu, no m'agrada ser negativa... només volia reclamar que siguem tots capaços de recuperar el sentit comú... o no?

ja fa sis mesos

Sí, sí... en broma, en broma ja fa sis mesos que m'he llençat a la xarxa en aquest blog. I en aquest temps hi ha hagut una mica de tot. Ha valgut la pena, però, sobretot perquè he fet nous amics, bons amics. Perdoneu-me si no sempre sé interpretar bé els vostres comentaris, ni reflectir prou les vostres esperances. Però ha valgut la pena.

Dilluns començava la primavera astronòmica, i avui, 22 de març del 2006, pot haver començat la primavera política al País Basc. Tant de bó! Jo, que no en soc gens de política, he pensat tot d'una amb N'Enric Lluch i amb En Xavier Valls... i tenia ganes de plorar; són els noms de les "meves" víctimes i entenc que n'hi ha moltes d'altres. Però estic contenta també o, potser, il·lusionada. Que no la perdem aquesta nova oportunitat, per favor. Foragitem el desig de venjança i la rancúnia, hem pagat un preu massa alt i massa temps... o no?

Pobre universitat pública...

M'acusen de que els meus comentaris giren en torn dels problemes de la docència i me sap greu. És evident que la funció de la universitat és la docència, l'educació superior, i això li pot donar una preeminència; però a aquesta funció hi contribuim tots, cada u amb les nostres capacitats i possibilitats. El PAS i els estudiants també. Perdoneu-me, doncs, si me trobeu corporativa; m'agradaria no ser-ho...

Però estic contenta perquè un d'aquests dies passejava per aquest carrer nou per on passa el trambaix entre les facultats. Aquest carrer m'agrada, tot i el seu fred arranjament i els pegats que li han posat darrerament en construir les defenses que haurien d'haver posat de bon principi; m'agrada sobretot perquè quasi no hi ha cotxes, i és ampli...

I estic contenta, dic, perquè tot passejant vaig passar per davant dels vells menjadors universitaris i hi vaig veure una pancarta dels estudiants que protesten pel seu tancament. Ja era hora que algú reclami el manteniment d'un servei universitari tan tradicional com els menjadors. Els criteris economicistes i gerencials que fá més de deu anys volen recuperar el solar dels menjadors no tenen en compte que una universitat és alguna cosa més que una màquina de matricular estudiants. Que la vida universitària és alguna cosa més que aules i despatxos. Que els estudiants, els professors i el PAS mengem cada dia i no volem gastar el preu de mercat. Perdrem un dels pocs serveis que ens queden? O pretenen eixugar el dèficit que el rector anterior (que era economista, o justament perquè ho era) negava i ara sembla que creix i s'infla dia a dia amb la venda de més terrenys universitaris tan ben situats per a l'especulació?

Companyes i companys, estudiantes i estudiants, PAS, professores i professors no ens adormim, no ens deixem entabanar, defensem els nostres menjadors universitaris! O és que sempre hem de callar i resignar-nos... o no?

Ens cal biohistòria!

Vaig llegir diumenge la noticia -que crec que era una mica antiga ja- dels il·lustres historiadors de la UAB i de la UPF que no han rebut els projectes que havien sol·licitat al DURSI. He sabut també d'alguns dels més prestigiosos catedràtics de Lletres als quals la UB no ha concedit el complement de docència per no haver fet cursets de l'ICE-Les Heures...

Deu meu! No vull fer el comentari que mereixen aquestes coses; crec que es comenten soles. Al menys, però, deixeu-me mostrar la meva solidaritat amb els castigats per les administracions i burocràcies. I, ni que sigui per riure una miqueta, perquè no farien cas d'una meva intervenció anterior i presentàven un projecte de bio-història? Segur que haurien estat més valorats... o no?

Ha mort una dona

No, aquesta vegada no ha estat un cas més de violència domèstica. Tots els indicis són d'estrès laboral. N'Elisabeth va morir tota sola, a la cuina de casa seva; encara no tenia els 50 anys, i la gent només se'n va adonar quan ja feia molta estona que ho era de morta. Va morir sola a casa, en un pis de parets primes, que no eviten els sorolls, i que obliguen tantes vegades a participar de la vida dels altres. A pocs metres, d'altres dones i homes que eren als seus pisos, intentant fer vida normal. Només sentim els veïns quan ens molesten, però no quan ens necessiten. Vivim els uns a sobre del altres i fem tot el que podem per ignorar-nos. Quina societat més individualista, difícil de compaginar amb el progrés de la salut, de la informació i del coneixement i amb els discursos de la ciutat compacta. Que trist morir-te tot sol i a la cuina, ignorat de tot i de tothom. Les aigües de l'Institut de Cultura de Barcelona, on treballava N'Elisabet, baixen una mica revolucionades. De moment, només un sindicat, la UGT, ha demanat l'inici d'una investigació per probables indicis d'estrès laboral. N'Elisabeth tindria una llaga d'estòmac després d'un procés de depressions profundes...

Jo no en sé res del fet concret, ni la coneixia a la pobre Elisabeth. Però no he pogut deixar de pensar en les contradiccions de la nostra vida, entaforats com vivim en una mena de ruscos, junts amb altres vides, però sense quasi comunicació. Però no he pogut deixar de pensar també en tantes de companyes i de companys que conec i estimo de la nostra universitat, i de l'ensenyament, en general, els quals viuen situacions de depressions més o menys periòdiques, de malestars i malshumors per causes també laborals. No en coneixeu també vosaltres, lectors i lectores meus i meves, de casos com aquests? Voleu que en fem una llisteta?

És clar que no la farem. Però hauríem de fer alguna cosa per començar a redreçar aquestes situacions. Tenim tots nosaltres una feina segura, cosa avui en dia quasi privilegi, i que ens agrada en molts aspectes; no estem massa ben pagades, però podem anar passant, amb un cert confort i algun a més, a més. Perquè som,doncs, tan vulnerables a la depressió i amb aquesta intensitat? Perquè el mal humor o la manca de professionalitat d'alguns (masses) responsables i gestors de la nostra feina ens ha de dur a un pou personal, sense sortida? Avui la vida social s'ha tancat excessivament als cercles laborals. Haurem de fer esforços per sortir-ne: passejar, mirar aparadors, navegar per internet, anar al cine, veure el mar o ensumar el bosc, estimar un gos o un gat o una persona o vàries persones, viatjar física i mentalment, llegir llibres, no mirar gaire la tele, fer esport, fer l'amor, riure, riure molt, riure'ns de nosaltres mateixos, riure dels altres, riure fins a plorar...

Però també haurem de fer petits esforços per millorar els nostres ambients laborals. Ser ben educats i amables i saludar tothom, en arribar i en sortir; somriure amb freqüència; fer esforços per entendre i, si cal, compadir, els altres companys, fins i tot els nostres caps; no voler entendre alguns processos de la feina, només seguir-los resignadament; no sentir-nos sempre víctimes i, molt menys, victimitzar ningú altre; i si no té remei la situació... passar. Mirar el rellotge i esperar que el temps passi el més ràpid possible; pensar que no treballem per als nostres caps i responsables, sinó per la joventut de Catalunya, per al nostres estudiants, directa o indirectament.

Sempre n'hi haurà de persones bones i de dolentes, de caps mediocres i irresponsables, però podem iniciar el canvi nosaltres mateixos. Ningú hi té més a guanyar... o no?

quaranta anys!

No, no us penseu que sigui jo la que fa quaranta anys avui. Què més voldria, pobreta de mi! No, no...

Però no us en recordeu? Avui fa quaranta anys, dia per dia, de la famosa Caputxinada! La constitució del nostre enyorat Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Llavors només n'hi havia una de universitat a Catalunya.

Fa quaranta anys, dia per dia, de la famosa assemblea d'intel·lectuals que donà suport al sindicat. Quaranta anys que Salvador Espriu, el meu poeta, va escriure el seu Inici de càntic, al qual desprès Raimon va posar música (Ara digueu, la ginesta floreix, i arreu al camp hi ha vermell de roselles...). Quaranta anys que el doctor Fontseré ens va escriure la famosa carta als estudiants sobre la pàtria i els seus límits...

Quaranta anys, Torrents, Paco, Mariona i tants d'altres... Quaranta anys que la policia va assetjar el convent dels caputxins de Sarrià... Qui l'ha vist i qui el veu aquell barri!

Va ser important allò. Jo no hi era dins. Sempre he estat del montón... Però era fora. I me'n recordo. Com si fos avui i fa quaranta anys.

Felicitats a totes i tots els que hem sobreviscut! I... què n'ha quedat de tot allò?

Val la pena, però, no oblidar-ho... o no?

Precarietat

Estava regirant els meus arxius fotogràfics preparant les classes i em trobo amb aquesta foto que no us diré d'on és. No cal. Me'n ben recordo de quan i on la vaig fer, és clar, però no té importància.

No en té, perquè veure-la m'ha suggerit la situació de la nostra universitat. En el lloc de la foto hi ha electricitat, però ja ho veieu com són fetes les connexions...

A la nostra universitat, també n'hi ha d'energia, en totes les seves formes, però les connexions no funcionen gaire... El connector que ens connecti un bon connector serà...

Comencem reforma en profunditat dels plans d'estudi sense un euro... i tard. La Generalitat que demana més autonomia a Madrid, no creu en l'autonomia universitària i ho vol controlar tot... i tard. No ens paguen ni els famosos atrassos i retallen despeses (algunes, ja que han comprat un edifici nou al 22@). La plantilla del PAS està sempre per fer... Alguns contractes de professors són escandalosament escombraria i la promoció sense resoldre i les prejubilacions impracticables... (qui pot arriscar-se a perdre, d'entrada un 15% del seu sou amb els temps que corren?)

Trobeu que estem en precari... o no?

Ho és?

Ho és, de debó? Diuen que sí, que és el primer retrat autèntic del gran poeta, William Shakespeare... Un home un xic calb (o potser s'afaiatava les entrades?) i un xic bohemi, per l'època. Tots els retrats anteriors que il·lustren milers i milers de cobertes de llibres a tot el món haurien quedat desautoritzats...

És una bona noticia, oi? Encara que tothom parli de la pujada dels "tipus" (i de les nostres hipoteques dels nostres mals) o dels falsos raptes de Santa Coloma de Gramenet o de les mentides reiterades i en tots els camps del senyor Bush fill o de les negociacions de l'estatut (encara!) o de la conveció pepera...

Estic ben boja, oi? Però ja ho sabieu... Com que estic tipa de mentides (com la de la llei antitabac, que ha acabat en llei anti no fumadors; o com la del pagament dels atrassos, que ha quedat en no res; i tantes d'altres) no vull fer-me mala sang. I m'agrada que abans de morir puguem saber com era En Shakespeare, de debó. I també tantes altres coses.

Ah! i felicitar els estudiants i profes de pintura de Belles Arts que han aconseguit exposar a Paris, encara que sigui a la casa de Catalunya. Enhorabona i gràcies per alegrar les parets de les nostres tristes, brutes i dissortades facultats, com diria el meu creador... o no?