diumenge, de gener 28, 2007

jubilació

Jubilació ve del llatí iubilatio, que significa directament alegria exultant i poc a poc va correr cap al camp semàntic de excempció del treball i finalment ha esdevingut jubilació forçosa. Aquesta setmana passada se n'ha parlat, i molt, de la nostra jubilació. Tanta gent te ganes de que la nostra generació se'n vagi de la universitat! Hem bloquejat el pas a una renovació normal i constant i així hem perdut generacions i generacions de magnífics investigadors i professors!

Però això no és nou. Al contrari, se sabia de fa molt de temps que arribaríem a aquesta situació i fins ara ni s'hi ha començat a posar remei, quan de remei, al menys per a tantes persones, ja no n'hi ha. I correm el perill de crear la mateixa situació d'aqui a uns quants anys.

Tothom es vol jubilar quan s'és jove. Quan arriba l'edat, però, la cosa va canviant, generalment per raons purament econòmiques, però va canviant. Amb l'augment de l'esperança de vida, tenim el risc d'haver de viure molts anys amb unes pensions esquifides, cada dia perdent capacitat adquisitiva. Ja la perdem ara que som actius! Alguns troben que la nostra professió permet de fer classes i fer recerca fins molt tard; és ben cert que la capacitat i l'entusiasme no són una funció directa de l'edat. Per això la nostra jubilació forçosa és als 70 anys. Ara podrem jubilar-nos, sembla, als 60, fins i tot.

Jo entenc que l'administració es preocupi del fet econòmic a l'hora de fer els nostres plans de jubilació. El que no entenc, però, és que la universitat no es preocupi d'altres coses. Si la universitat es basa en el temps lent, en la continuitat acumulativa que és el mestratge no hauria de pensar en d'altres variables que no els calés? Com es pot presentar un pla de jubilació dels professors sense un pla estratègic darrera que hagi definit uns pols d'excelència que val la pena de preservar o unes línies de recerca que cal innovar? Tan injust és tractar igualment els desiguals, com tractar desigualment els iguals.

No es pot entendre un pla de jubilacions sense un pla de treball abans. Hi ha una figura legal que és la jubilació parcial que permetria la convivència de vell i jove durant un termini per traspassar tècniques, informacions, coneixement. La universitat cerca la transferència a les empreses i no en té cura de la interna?

Si voleu que me jubili, me'n vaig, però abans m'agradaria que entressim en el debat. Potser estic equivocada, però m'agradaria tenir l'oportunitat de descobrir-ho... hi tenim dret... o no?

diumenge, de gener 21, 2007

El rector Màrius Rubiralta visita nous equipaments del campus de Bellvitge

No, no és que vulgui donar-vos la murga amb temes universitaris, no, no en tingueu por. És que ja fa dies que estic reflexionant sobre les notícies que ens donen per la tele i sobre la manipulació de la informació a la qual estem tots i totes sotmesos.

Aquest titular de la nostra estimada i mai prou ben ponderada web (o web és masculí en català? mai no ho sé...) és un exemple clar de la confusió que tenen els informadors entre el que és notícia i el que és simple esdeveniment.

La vida, la de totes i tots, és plena d'esdeveniments; cada dia, cada hora, cada segon s'esdevenen coses, generalment molt quotidianes i reiteratives. Per a que alguna d'aquestes coses, però, esdevingui notícia cal que sigui excepcional, important, amb consequêncies (millor si són positives, no només és notícia el dolor i el mal) per moltes altres persones. En el cas de la nostra web, que el rector visiti una Facultad o un campus, si és notícia de debó, malament; voldria dir que el Rector no visita mai les seves facultats i els seus campus, i jo, tot i l'escassa confiança que aquest rector me mereix, no ho puc creure. Aquest esdeveniment, que hauria de ser quotidià per a ell, seria noticia si hagués dit o fet alguna cosa important per al conjunt de la universitat, però mai la visita en ella mateixa...

Ara podria dir que conec esdeveniments que afecten professors de la nostra universitat i que no surten a la nostra web (aquests dies mateix he sabut del cas d'un llibre...), però no és aquest el tema.

El tema és que aquesta confusió es fa diàriament als nostres telenoticies, dirigits i fets per professionals, en una televisió pública, finançada, per tant, amb els nostres impostos. Les televisions privades poden fer el que creguin convenient, però les públiques no, per això existeix un consell de radio i televisió, no? Com podem tolerar en època d'eleccions que robin els periodistes de la pública minuts d'informació explicant que no signen perquè volen estar per sobre del comité electoral i les seves normes? com podem tolerar que ens parlin d'algun robatori, quan n'hi ha tants, sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà? Com podem tolerar que ens parlin de la famosa onada de calor, mostrant fins i tot fotografies del Central Park de New York i no ens diguin al costat que als Estats Units han mort més de cent persones per l'onada de fred? És que el temps meteorològic, sempre canviant, pot ser notícia? Perquè hem de veure l'encadenament d'episodis catastròfics, molts desgraciadament habituals, i que no tenen relació entre ells en els telenotícies? No hi ha programes del temps molt llargs i documentals que requereixen formació i documentació? Perquè la informació internacional als nostres telenotícies ha minvat a nivells incomprensibles?

Podria seguir fent preguntes i expressant queixes i no acabaria. Jo hi he trobat la meva solució particular, és clar, no veig el telenoticies. Veig Euronews, la 4, o la CNN o la BBC... però, és clar que això no és una solució, ja que la TV3 és pública i contribueixo a pagar-la... És que cal donar a la gent el que li agrada o cal intentar emprar el mitjà meravellós de la televisió per educar i formar opinió? Si els profes apliquessim el mateix criteri hauríem d'explicar als joves el que ells volen i saben ja?

Aturo aquí les meves reflexions perquè em temo que alguns gestors universitaris, fins i tot algun pedagog embogit ho voldrien això.

Ai, amigues i amics, quina tristesa que sento en veure que no hem estat capaços de canviar el Món com volíem aquell llunyà 1968 i, en canvi, assistim impassibles, o quasi, a la subversió perversa de l'ordre de les coses... Tinc raó, o no?

dissabte, de gener 13, 2007

Avui estic a Madrid

Aquesta tarda vull estar a Madrid i desfilar hores i hores contra el terrorisme. Voldria que fossim molts, moltíssims, clamant per la pau i pel diàleg. A quànta més gent han de matar per a que els poders fàctics decideixin acabar amb la violència? Quants morts haurem d'acumular per a que els polítics decideixin llimar les seves diferències, la seva descarada lluita pel poder, i es preocupin seriosament d'acabar amb el problema d'ETA?

Estic cruixida! Veure el PP clamant victòria perquè la treva se li ha espatllat a Zapatero! Veure el PP creant una associació d'equatorians a correcuïta per a poder fer soroll. No sentir les veus de l'Església catòlica clamant per la pau. Quin ordre volen aquesta gent de la nova dreta? Quin Deu prediquen aquests capellans i bisbes?

Aquesta tard vull desfilar pels carrers de Madrid per cridar la meva ràbia, per cansar la meva impotència. Estic cansada de tanta guerra...Voldria que fossim molts, moltíssims, clamant per la pau i pel diàleg.

Cruixida estic de veure com Bush vol enviar més tropes a l'Iraq i menaça altres països amb la seva mateixa recepta de sempre. És que res no serveix de res? Ni la constatació dels errors, ni el pes dels morts, milers i milers d'inocents... És que avui val tot?

A Madrid vull estar passejant aquesta tarda clamant per la pau, per tota la pau, com fa tres anys, passant dels polítics, exigint el dret a viure en pau i en llibertat. Voldria que fossim molts milers aquesta tarda, a Madrid.

dimarts, de gener 02, 2007

furors concrets

No m'agrada semblar una amargada, tot i que el Món en el que vivim ens proporcioni tantes ocasions d'amargura. A nivell personal, no ens podem deixar vèncer per la mediocritat dels malvats que ens governen, en general.

L'amargura dels darrers dies de l'any m'ha fet pensar en la gran novel·la d'Elio Vittorini sobre la Guerra d'Espanya, Converzacione in Sicilia. El protagonista va a l'estació Termini de Milà, on resideix, per enviar una postal a sa mare a la llunyana Sicília felicitant-la el seu aniversari. Allà, amb els pocs diners que té, i dominat de furors abstractes, compra un billet de tren i va personalment a Sicília, a veure sa mare. I com tantes vegades en Literatura, el viatge és la metàfora dels temps. M'agrada molt aquesta novel·la que parla del drama espanyol tot parlant només de Sicília i en temps feixistes, quan no es podia parlar contra el govern italià... M'agrada com Vittorini sap dir les coses amb d'altres paraules, amb metàfores, amb imatges, m'agradaria tant de saber-ho fer jo també...

Moltes vegades m'he sentit dominada de furors abstractes, enutjada amb tot i tothom, però amb ningú en concret. Llavors és un furor creatiu: lluites contra tot i contra res, intentes avançar, o, al menys, de mirar amb lucidesa cap endavant.

Aquests darrers dies del 2006, però, els furors que m'han dominat eren massa concrets: els falsos defensors del valors occidental falsos, l'obscenitat dels mitjans de comunicació reproduint imatges irreproduibles, l'ETA i la seva ànsia assessina inútil i criminal, els corifeus de la violència de l'altra costat que viuen millor contra ETA... Tot massa concret i massa quotidià; una conxorxa massa forta per oposar-s'hi una tot sola.

És curiós, però individualment, aïlladament, és més fàcil oposar-se contra els poders abstractes i intentar construir al menys una visió del Món diferent. I me vaig assossegar. Vaig anar cap a llevant, vaig baixar a la platja, i vaig estar hores contemplant la mar del meu Espriu, anant i venint en onades constants a la riba de la platja... I vaig recuperar la noció de l'Univers, de la totalitat, de l'abstracció... Si no puc, si no podem canviar les coses, no deixem que les coses ens canviin a nosaltres, i miren ben lluny, cara alta, i cerquem el llum i servem les paraules. Vindran dies millors... això desitjo per a totes i tots, potser no encara el 2007, però tot és començar... altra vegada... o no?