ànims, que no ha estat res...

Ànims, molts d'ànims amigues i amics! Ens anem reintegrant a la feina poc a poc. És clar que alguns s'han reservat encara les vacances pel setembre, però la majoria anem tornant a poc a poc... Deixem enrera aquell juliol de tanta calor i aquest agost de temps variable, les formigues i els mosquits, la sorra i l'aire pur, les calces curtes i les xancletes... i feliçment ens reincorporem a la rutina de la nostra feina a la UB i a tot arreu. Tornem a l'alienació de la feina sense sentit i poc respectada i mal pagada...

Podríem aprofitar per canviar, una miqueta, sense exagerar, si voleu, els nostres hàbits. Podríem saludar-nos amb un somriure, si voleu petit, quan arribem a la feina, i despedir-nos quan marxem. Podríem deixar de pensar que som els únics que treballem, tots i cada un de nosaltres, i que ningú no valora la nostra feina. Podríem començar per valorar la feina dels companys i les companyes, de tots els companys i companyes; interessar-nos una miqueta, sense exagerar, si voleu, pels problemes que té l'altre i pensar si podem ajudar d'alguna manera a resoldre'ls. Podríem deixar de pensar que la culpa de tot sempre és dels altres, del Rector, dels vicerectors, del conseller o el que sigui o de la ministra, encara que ho sigui... Podriem intentar fer les hores del nostre treball més agradables i esquivar stress i depressions...

Crec que ara és el moment dels bons desitjos; més que les hores etíliques del canvi d'any. Probablement tampoc no es compliran les nostres bones intencions, però no perdem res per intentar-ho. Deixar de fumar, preparar millor les classes, no faltar-hi (ni professors ni estudiants), flexibilitzar els processos, escoltar què volen els altres sense prejutjar-los precipitadament, aprimar-nos, aprendre anglès o informàtica, fer esport, anar al metge...

Ànims, doncs, amics i amigues que ens anem reincorporant a les nostres feines. Comencem el nou curs acadèmics amb alegria, rebem els nous estudiants (que sembla que no paren de crèixer, segons el nostre web) amb il·lusió, o, al menys, no la els hi fem perdre massa ràpidament. Si voleu, una petaca de conyac a la butxaca del cul dels pantalons o de l'interior de l'americana, o del bolso ens hi pot ajudar... Quan l'alegria flaquegi davant la crua realitat... um momentet al lavabo i glopet coll avall (sense entropar-nos, eh!) i tornem'hi... no podia ser altrament que us parles la Trinquis, o no?

hibernació

ja és ben curiós, ja, que els humans hibernem l'estiu; al menys els universitaris. Hom mira el web de la UB i tenim més estudiants als cursos d'estiu i als cursos normals. Tot creix, tot va bé. Cada dia, i un dia rera l'altre... Com si els augments quantitatius fossin bons pel fet de ser-ho...

És com el turisme. Venen més turistes, hi ha més ocupació hotelera, doncs tot va bé... Tot va bé? No vull escriure sobre el turisme ara, però, tot i que podria. Hi dedico només el títol d'aquella vella pel·lícula de quan era molt, però molt joveneta: más dura será la caida...

I els canons han callat al Líban, de moment. Encaran queden municions israelianes sense esclatar menaçant la població civil que torna poc a poc a casa seva. Encara es troben cadàvers entre les runes... Però l'exèrcit libanès, que ja ni sabiem si existia, ha travessat el riu Litani i després de molts, de molts anys, torna al sud del seu propi país. Quin Estat és aquest que no podia enviar el seu exèrcit al seu propi territori? Ja no diguem que no podia enfrontar-se a la força dels veïns israelians...

I tot per a què? No va dir aquest primer ministre nou (mentre el vell segueix hibernat ell també en algún lloc...) que no pararien fins a trobar els dos soldats segrestats? On són aquells dos pobres soldats? Per això tants de morts i tanta de destrucció? A les terres bíbliques... I el president dels Estats Units vol que l'ONU faci la feina que els israelians no han pogut fer, desarmar Hizbollà, l'única força que ha estat capaç d'oposar-se als militars israelians...

El mateix president que diu que la lluita contra el terrorisme serà llarga... Tots els ciutadans que tinguin la paciència de viatjar tractats com a terroristes (pressumptes, és clar)... i ell, ha armat dues guerres, dues, des dels atemptats de l'11 de setembre, que només han servit per matar inocents i augmentar la inseguretat. I entretan no sabem res oficialment d'aquells atemptats i dels presos il·legals i encara menys del que va passar a Washington el mateix dia... Quànta, quànta guerra, quanta sang, quanta víctima inocent. No pots ni llegir el diari sense tacar-te les mans... de sang.

Però nosaltres hibernats... o no?

canvis

M'he connectat avui a primera hora i ja pensava que la fotografia del nostre rector, amb aquella postura seva tan reflexiva, dit gros i índex a la boca, seria la de tot l'estiu... Però m'he equivocat, com tantes vegades. Ja l'han canviada, tot recuperant l'augment de matrícula dels Juliols de fa unes setmanes. Així a la UB tot puja...

M'agrada pensar que el meu comentari hagi pogut moure algú a fer canviar la cara estival del nostre web, encara que sigui mentida. Així visc d'il·lusions, encara...

Com la il·lusió que em va fer votar contra la invasió israeliana del Líban a l'enquesta de la CNN, encara que sé que no serveix de res. L'Human Rights Watch diu que l'explicació de l'exèrcit israelià sobre l'assassinat de Qana no és fiable... però algú pot pensar que els assassins són de fiar? Si els militars israelians varen dir que consideraven terroristes a tots els que no marxessin del sud del Líban, no poden dir altra cosa que els morts són terroristes, encara que siguin nens. Els dolents sempre són els altres. Els arrogants militars covards, protegits rera el poder de les seves armes, sempre tenen raó: la raó de la força.

I miro aquesta nostra mar Mediterrània, tan blava i amable ara l'estiu... I penso que és la mateixa mar que banya les platges de Gaza, on els mateixos militars israelians varen matar una família palestina que prenia el sol... I penso que és la mateixa mar que banya les costes del Líban, avui destruït per la força tècnico-científica de l'exèrcit israelià fora de control i contra tota legalitat internacional... I escolto la Fairuz, la libanesa que no pot cantar a l'edició d'enguany del festival de Baalbeck, quan faria cinquanta anys (el festival, no la Fairuz)... I les llàgrimes de dolor i de ràbia, d'impotència i de tristor no me deixen gaudir del nostre mar, del Mare Nostrum... Ni això.