Dia horribilis

Me surt la vena de reina d'Anglaterra, però no hi puc fer res. Comencem el penúltim dia de l'any 2006 amb l'execució execrable de l'excecrable Sadam i al cap de poques hores ETA trenca la seva treva i la pau i ens roba novament l'esperança.

Maleïda sigui ETA i maleïts tots els que s'alegren d'aquesta ruptura. Maleïts per sempre els gossos del PP que han estat posant pals a la roda tot el temps, seguit, seguit. Perquè no hem sortit la majoria silenciosa a recolzar el procés de pau? Perquè només hem deixat que uns pocs venjatius que estaven en contra ocupessin els carrers i els reproduissin caleïdoscòpicament uns mitjans de comunicació que només cerquen el tremendisme?

Ja és massa tard per lamentacions. Acabem l'any amb noves decepcions, les nostres expectatives de millora s'han vist rebaixades de cop, brutalment, a Bagdad, com a Barajas... mentre en un rancho de Texas s'els escalfa el cor als que no en tenen...

No he tingut temps d'emborratxar-me encara i ja no en tenc cap ganes... Me sap greu, molt de greu...

Bush 1, justicia 0

Com que a tothom li agrada tant el futbol, heus aquí el meu resum de la situació.

Podem estar contentes i contents! Aquesta matinada els valors occidentals que la tríada capitolina Bush-Blair-Aznar encapçalaren han guanyat la batalla a la brutalitat dictatorial oriental. Podrem celebrar el reveillon nosaltres i la festa del bè ells amb molta més tranquilitat i alegria encara. Giravoltant en el carrousel del consum nadalenc, podem rirue feliços i donar gràcies al senyor Bush que ens ha deslliurat d'un dels eixos del mal, i amb el plaer de la forca.

No hi fa res que no haguessin existit mai les armes de destrucció massiva a l'Iraq. No hi fa res que la intervenció de la triple aliança hagi destruït l'entramat social, econòmic i polític del país, sumit en la guerra civil més cruenta. No hi fa res que la lluita era contra Al-Qaeda i que l'atac resposta hagués estat contra l'Afganistan dels talibans, encara en guerra...

La justicia més brillant ha lluït aquesta matinada a Bagdad! Pinochet, en canvi, va morir al llit i ha deixat la seva fortuna il·lícita a la seva família perquè ell defensava aquests mateixos valors occidentals, sense parar compte en els mitjans, és clar. Excés de zel. A l'orient han d'aprendre els nostres valors: quan el vell aliat d'altres guerres ha esdevingut molest, a la forca! Se'l mata pel primer judici, sense deixar fer els altres, els importants, no fos cas que la cosa es compliqués. Els iraquians i les iraquianes, els seus veïns i veïnes en general, hauran aprés la gran lliçò... com tots els morts de la guerra: incontables civils, policies i militars, d'Estats Units i de Gran Bretanya, d'Itàlia i d'Espanya: Qui mata xiites i no és dels nostres: a la forca!

Tot i que quasi m'acabo d'aixecar, crec que començaré la festa de fi d'any ara mateix, fent honor al meu cognom: Trinquis, borratxa ho veuràs tot més clar, ja que la sobrietat m'ho confon tot... o no?

Nadal...

...com una sínia incansable, la roda de l'any ens ha tornat al Nadal, com cada any. Acabar les feines pendents, com si el Món s'hagués d'acabar també, felicitar parents i amics, comprar regals, fer menjars que no s'acaben menjant... Quan te n'adones, però, el Nadal ja s'ha acabat i no saps què fer amb el regal que t'han fet i no t'agrada, no saps com guardar el menjar que ha sobrat... només penses en les vacances, en dormir i descansar...

Recordeu aquell Nadal del 1962? Jo era molt nena encara. Durant la missa del Gall (llavors encara sabíem què era aquesta missa nocturna) varen començar a caure unes volves de neu... Qué bonic que era! Qué nadalenc! Semblava un christmas del Ferrandiz, qui llavors representava la trista modernitat del franquisme... I l'endemà tot blanc, tota Barcelona nevada, jugant amb la neu pels carrers, lliscant per les baixades... Després del dinar, els grans varen començar a netejar els terrats... La neu ja ben solidificada queia damunt dels cotxes aparcats que havien netejat el matí; aqui i allà les canonades rebentaven congelades i la gent es quedava sense aigua; a casa foníem neu per tenir aigua... I me vaig posar malalta, i els escombriaires no passaven i tota aquella neu, que no es fonia va començar a embrutar-se, i la vida va començar a fer-se difícil. L'inefable alcalde Porcioles va comprar unes màquines andorranes per treure la neu i tothom renegava de fred i d'incomoditat...

Recordeu? va ser com una gran metàfora de tots els Nadals. És bonic fins quan comença, després...

Però, en fí, deixem-nos de punyetes, el que jo volia era felicitar-vos a totes i a tots: Bon Nadal i millor any nou!!!!! ... o no?

fatal...

Ja ho havíem dit. No pot anar ni amb rodes que les universitats catalanes depenguin d'aquesta conselleria que es diu pomposament Innovació, Universitats i empresa, però que no és més que comerç, turisme i universitats. I si no mireu els directors generals de què són... No pot anar encara menys quan el mateix govern (o similar) és continuació natural d'aquell que organitzà una excel·lent conselleria d'Educació i universitats, com ha d'ésser, i amb un bon equip directiu. Doncs, no. Ho han canviat i tot se n'ha anat en orris...

L'altre dia al claustre, un company, l'únic professor que va parlar, per cert (només dues professores van referir-se a l'equiparació de gènere) d'aquest tema , queixant-se del silenci del rector. No li va agradar gaire al rector, que va trobar que els altres tampoc no escrivien als diaris queixant-se del pressupost... En fi, va dir que tots els rectors parlen amb una sola veu... i ell calla. Per això quasi no li aproven el seu llarg informe que no deia res (58 vots a favor dels 300 possibles!). I els estudiants, pobrissons meus, criticant Bologna perquè suposa la privatització! Un dia se n'haurà de parlar del claustre, però ara volia fer-ho de la conselleria...

Dissabte passat, ahir vaja, s'atorgaren els premis de recerca del jovent que fa 25 anys concedeix el CIRIT (abans era la, però ha canviat de gènere, també). Va ser patètic. Un familiar l'havia obtingut fa uns anys i els donà el propi Jordi Pujol en persona. Aquesta vegada, i a una altra familiar (tenc familia molt recercadora, jo) li va donar el senyor Huguet, acompanyat d'una invisible i muda directora general d'universitats i d'un titubejant director del CIRIT... Només. Molts professors d'institut no sabien ni qui era aquell senyor de la crespa pelada, ningú no el va presentar... La incoherència i el disbarat varen lluir amb llum pròpia. El CIRIT atorga uns premis als treballs de recerca del batxillerat i no hi ha ningú d'Educació que és on hi ha el batxillerat... a què juguen senyors i senyores polítics i polítiques?

Hem de fer alguna cosa... o no?

sobre la crítica

Un bon amic m'ha demanat que, de tant en tant, escrigui alguna cosa en positiu. Té por probablement que sembli massa una vella malgeniuda i remugaire. Potser ja en soc. Me sembla però, que n'he estat tota la vida de remugaire, que aquesta meva actitud de sempre voler una mica més no té a veure, al menys únicament, amb l'edat. Ens varem educar en la necessitat del pensament crític i seguim fidels a aquesta pruïja de trobar sempre l'angle obtús en totes les coses...

És veritat, però, que amb els anys me'n vaig fent una mica de cascaràbies, intol·lerant, exigent, quisquillosa... Hauré de fer esforços de flexibilitat i de tolerància, de paciència... Prometo que en faré...

Però això no treu que sigui molt difícil escriure per aplaudir les coses que es fan bé; si són ben fetes ja quasi no cal parlar-ne... o... potser sí, ja que serien una excepció notable. I m'hi poso a pensar seriosament. En trobo de coses ben fetes?

Sí, i tant que sí que en trobo. Quan miro algunes coses a una escala més petita, com des de dalt, mirant tota la seva trajectòria, quan els detalls desapareixen i només es veuen les línies mestres, les coses milloren, moltes coses milloren. La trajectòria urbana de Barcelona des del 1986, per exemple, o la de Rodríguez Zapatero o de Lula, en general, per posar només uns pocs exemples ben diferents i allunyats entre ells. Però és que en un blog el que s'imposa és l'escala d'anàlisi més gran possible, el comentari del detall, del moment... i aquí els defectes s'amplifiquen, costa més de veure el conjunt...

Estigueu tranquils, doncs; potser sí que en soc de vella rundinaire, però en aquest blog m'heu de deixar que segueixi essent un corcò, pendent de que, poc a poc, les coses al nostre país millorin. Pendent de que es valori fer les coses ben fetes i que no caiguem en el cofoïsme fàcil. Pendent de separar-me de les coses i poder seguir essent crítica en el sentit més ampli i generós de la paraula. Si la universitat no és crítica, què serà de la universitat?

alegries locals

I quina satisfacció que sento! Estic tan contenta que no em caldrà menjar al menys en una setmana. Resulta que el nom de Barcelona ha trespassat els aires durant tres minuts mentre es posava en òrbita un satèl·lit en un cohet Arianne llençat des de la Guiana francesa. I al Cosmocaixa, com a un cap Canaveral qualsevol, però al peu del Tibidabo, la gent seguint el llençament amb gresca i xirinola.

I que en som de provincians, oi? Ja ho deia el meu enyorat Salvador -creador- Espriu: som els millors, som els millors, som els millors... Així d'anar-ho repetint ens ho anem creient.

És la tàctica de la nova dreta, dels neocons, repetir tant les seves mentides que se les acaben creient, siguin les armes de destrucció massiva de l'Iraq o la participació d'ETA en l'11-M. Algunes coses, però, no canvien: les guerres continuen, els morts són terroristes encara que siguin dones i nens, l'especulació immobiliària i la construcció i el ciment no s'aturen...

Però nosaltres contents, si no fos... perque no hi ha neu al Pirineu... o que el Ministeri de Medi ambient vol acabar amb les onades de les platges de Barcelona...

Vaig a seguir dormint que avui no és el meu dia... sembla.

Els limits de la democracia

Estic treballant uns dies a Itàlia (per això trobareu a faltar alguns accents) i vaig poder veure la manifestacio de la dreta a Roma, i sentir el discurs del Berlusca (com li diuen aqui). Sembla que ha estat demostrat que al govern estant ell mateix va fer falsificar al seu favor moltes paperetes en blanc (a tots els col.legis ha sortit un mateix i sospitos 1%), tot i que ningu no en vol parlar. Des de llavors, però, no ha acceptat la derrota, i vol tornar. I adopta els procediments de l'esquerra per presionar, els mateixos que ell no acceptava i criticava quan era al govern...

Es una anècdota, és clar, d'un home, a més, acabat. Però hi el cas de Mèxic, o el de tantes republiques ex-soviètiques, i el Liban... o fins i tot, el discurs ratllat i estantis del PP espanyol. No ens estem carregant la democràcia entre tots?

La democràcia no és un sistema perfecte, però és el que tenim, i és fràgil i, sobretot la dreta, en nom del liberalisme que l'inventà, l'està atacant seriosament.

Estic preocupada i m'agradaria saber que en pensen els politòlegs... Quan torni els hi he de demanar... o no?