dilluns, de desembre 25, 2006

Nadal...

...com una sínia incansable, la roda de l'any ens ha tornat al Nadal, com cada any. Acabar les feines pendents, com si el Món s'hagués d'acabar també, felicitar parents i amics, comprar regals, fer menjars que no s'acaben menjant... Quan te n'adones, però, el Nadal ja s'ha acabat i no saps què fer amb el regal que t'han fet i no t'agrada, no saps com guardar el menjar que ha sobrat... només penses en les vacances, en dormir i descansar...

Recordeu aquell Nadal del 1962? Jo era molt nena encara. Durant la missa del Gall (llavors encara sabíem què era aquesta missa nocturna) varen començar a caure unes volves de neu... Qué bonic que era! Qué nadalenc! Semblava un christmas del Ferrandiz, qui llavors representava la trista modernitat del franquisme... I l'endemà tot blanc, tota Barcelona nevada, jugant amb la neu pels carrers, lliscant per les baixades... Després del dinar, els grans varen començar a netejar els terrats... La neu ja ben solidificada queia damunt dels cotxes aparcats que havien netejat el matí; aqui i allà les canonades rebentaven congelades i la gent es quedava sense aigua; a casa foníem neu per tenir aigua... I me vaig posar malalta, i els escombriaires no passaven i tota aquella neu, que no es fonia va començar a embrutar-se, i la vida va començar a fer-se difícil. L'inefable alcalde Porcioles va comprar unes màquines andorranes per treure la neu i tothom renegava de fred i d'incomoditat...

Recordeu? va ser com una gran metàfora de tots els Nadals. És bonic fins quan comença, després...

Però, en fí, deixem-nos de punyetes, el que jo volia era felicitar-vos a totes i a tots: Bon Nadal i millor any nou!!!!! ... o no?