Donant voltes al tema de la comunicació

He estat pensant molt fins que m'ha resultat ben clar; que a través del web de la UB i dels mitjans d'informació que posseïm avui no hi hagi veritable comunicació no pot ser altra cosa que una estrategia, l'estrategia del control.

Se m'ha acudit quan un amic catedràtic m'ha explicat una petita moguda que hi hagut aquests darrers dies, ran de la precipitada convocatòria d'unes places de catedràtic. Amb poc dies hàbils, amb molta burocràcia inútil i antiquada i sense finançament. Més enllà del greuge que suposa menystenir les places de catedràtic (ho dic jo que no en soc) per part de la universitat, el que m'ha cridat l'atenció és que els presidents de les comissions s'han comunicat particularment entre ells i s'ha vist que hi ha una gran coincidència en el diagnòstic de la paralisi que pateix la UB; no n'hi ha tanta, és clar, en les solucions que caldria o cal aplicar. Quan persones diverses, amb anys a la casa i responsabilitats múltiples se senten vexades i burlades i actuen només per sentit del deure és uqe alguna cosa no funciona prou bé.

He pensat què passaria si de debó tots ens poguéssim comunicar, sense traves... He pensat que si la UB obre la porta a que els propis candidats paguin les despeses del concurs de provisió de les seves càtedres... potser jo si estalvies una miqueta, potser podria comprar-me'n una de càtedra per mí, ni que sigui a les rebaixes de gener... o no?

Reflexions nadalenques

Que us felicités les festes no vol dir que me n'hagués anat de vacances, no. Ni tan sols que pensi descansar, ni deixar d'escriure al nostre blog tampoc. Només volia donar compte d'una cosa ben positiva de la nostra UB, com tantes d'altres n'hi ha.

Però parlar de les músiques i dels músics, els quals gratia et amore mantenen viva una orquestra UB, m'ha dut a reflexionar sobre la feina a la universitat, en general. Sembla que sigui difícil fer la feina quotidiana, ben feta, calladament i amb esperit de servei, tal com implica el caràcter públic de la nostra institució, que tant es reivindica per les parets. Sembla difícil, en una societat mediàtica com l'actual, fer un treball dur i constant, calladament. Ens construeixen cada dia uns herois tant de pa sucat amb oli (esportistes, protagonistes de sèries i programes escombraria, "famosos i famoses", infantes...) que tothom se sent convocat a la fama. I més a la universitat, on cada un de nosaltres sembla que dugui un premi Nobel frustrat amagat a dintre.

Us suggereixo que aprofitem les vacances de Nadal per reflexionar sobre aquest tema. Potser si aconseguissim d'establir una jerarquia de valors correcta i acceptable per tothom trobaríem una major estabilitat en la nostra feina quotidiana. Ens estalviariem depressions i mals humors.

La universitat té el deure de formar les classes dirigents del demà. Els nostres estudiants i la seva formació és l'objectiu primordial de tota la nostra feina. Els formem per coses que ni podem imaginar i ens cal creativitat, il·lusió, esperança i fermesa. Si no creiem en el que fem, no ho podem fer; els estafem a ells i estafem, sobretot, a la nostra societat, qui ens ha encarregat aquesta noble i difícil feina, sense mitjans i sense il·lusió potser.

Potser m'he posat massa seriosa per al Nadal. També penso beure i menjar (encara que m'he curat del meu alcoholisme, no us penseu) i dormir i descansar. I, si puc, veure sortir i veure posar-se el sol, cada dia. I reflexionar sobre la grandesa del Món i sobre la meva petitesa. També jo puc posar-me seriosa un dia, o no?

Bones festes, bona feina!

No us penseu que sigui una vella amargada; que critiqui tantes coses només és per afany de superació (o, al menys, això m'agradaria que fos). Perquè no tot mereix crítiques, encara que les crítiques sempre continguin alguna cosa de positiu.

Per exemple, la noticia de primera línea del nostre web d'aquests dos dies. El concert de Nadal del 555 anys. Està molt bé presumir de més de mig milenni d'història. Està millor encara lluir-lo amb un concert (amb dos, aquesta vegada). I està molt, però molt millor encara, que sigui amb la NOSTRA orquestra i amb el NOSTRE cor. Aquests joves professors, estudiants i llicenciats de la UB que dediquen hores i hores d'assajos i minuts de concert a mantenir viva la institució, tot practicant la seva afecció i compartint-la amb tothom.

La UB tenia i te l'obligació de mantenir aquests conjunts que mostren la diversitat i amplitud de la formació dels nostres joves i que permeten posar en comú coses, idees i sentiments nous. Els que varem assistir a la cerimònia del doctorat Honoris causa de Muti no oblidarem mai aquell assaig públic i teatral de la nostra orquestra.

Gràcies a les nostres músiques i als nostres músics! Gràcies a les nostres cantaires i als nostres cantadors.

Potser fan falta encara altres iniciatives (teatre, cinema, museu...), però avui i ara volia manifestar la meva satisfacció per alguna cosa. També i tinc dret, o no?

Qui ens ho havia de dir!

Déu meu! estic tota trasbalsada. Quan he vist la portada d'El Periódico d'avui, la foto de la qual us reprodueixo, m'he quedat de pedra. Tant de parlar del túnel i fer-ne broma i resulta que a Barcelona ha passat. I els conductors han sabut què havien de fer! Han sortit corrents per evitar respirar el fum. Quines casualitats té la vida! Quina sort que els conductors afectats a la Ronda de Barcelona hagin sabut què fer... Ves per on!

Això m'impulsa a seguir observant amb perseverància rara el web de la nostra UB. I mireu. La noticia de portada novament mostra el malbaratament de la realitat que fan els mitjans de comunicació, en general, i el nostre en particular. La noticia és que dos polítics, un en exercici i l'altre jubilat, venen a un acte a l'Aula Magna i que el rector presideix (només faltaria). Llavors resulta que, a més, hi ha un catedràtic de grec. Ves per on! Resulta que, tot i que no ho diu, el doctor Puértolas deu haver fet la traducció de la Iliada que publica la col·lecció Bernat Metge. Aquesta ha de ser la notícia de la UB: un catedràtic nostre ha fet una nova traducció al català del poema clàssic atribuït a Homer i el publica en la col·lecció més prestigiosa del nostre país.

És la feina dels nostres professors i estudiants, dels nostres funcionaris, el que ha de ser notícia, no els polítics que venen a xupar càmara, com es diu vulgarment. Ells ja tenen els seus gabinets de premsa i surten prou als mitjans.

Altres llibres s'han presentat de professors de la UB aquests dies. I encara recordo una companya que va descobrir l'autor del Lazarillo de Tormes i els de premsa de la UB li varen dir que això no era notícia... Quan la premsa espanyola ho va descobrir, llavors va ser notícia...

Hem d'anar sempre darrera dels altres? No som la institució universitària més antiga i més gran de Catalunya? No ens ho creiem ni nosaltres... o no?

Ja hem sortit del túnel!

Ai! Quina alegria quan a mig matí d'avui ens han tret la noticia de la nostra imbecilitat dins d'un túnel! La genètica està més de moda i queda d'allò més bé a una universitat; fa més seriós, no trobeu?

La veritat, però, és que l'estudi del túnel, potser perquè ha durat tant i tant, m'ha fet pensar molt... Ja us vaig parlar de la metàfora general que m'havia suggerit. Però comentant amb d'altres companys i companyes me feren adonar encara d'altres aspectes ben interessants per a nosaltres, universitaris. Resulta que l'estudi deia que els conductors no saben què fer quan s'aturen els cotxes dins d'un túnel, i explica tot de conductes diferentes. Però la notícia no recull la conclusió més important, que és el què hem de fer quan ens quedem aturats dins d'un túnel. Al menys hauríem après alguna cosa important i necessària.

Jo estic segura que l'estudi si que ho deia el que cal fer i el que no s'ha de fer, però no deu resultar periodístic i no surt al resum. Com que només és una anècdota, no podem treure'n conclusions. Al menys, però, podríem aprofitar aquests petits disbarats per nomenar un cap de premsa i per a crear els canals de comunicació i informació, externs i interns, que una institució gran i viva com la UB necessita, o no?

Doncs, anem bé...

És clar que no ho he descobert jo tota sola. Un bom amic, més llest i discret que no jo, m'ha fet adonar-me'n. Soc tan tonta, però, que ni tan sols estic segura que fora això el que ell volia fer.me veure... Però jo us conto el que he vist...

Mireu el recull de premsa de la UB d'avui, dia 9 de desembre, que a la nostra universitat no és pont, al menys oficialment. Diu que no hi ha noticies disponibles a la universitat, ni opinió dels professors i, en canvi, a la ressenya dels diaris no hi figura El País (però sí l'ABC, per exemple)... Doncs si consulteu l'edició d'avui d'Es País, a la plana 6 del suplement Catalunya, veureu que hi ha una noticia, i molt important, sobre la UB:

Resulta que la Sindicatura de Comptes ha descobert que al pressupost de la UB del 2003 hi ha una sobrevaloració de 15,46 milions d'euros. Hi després ho explica amb pèls i senyals.

Si això és informació... Desidia? censura? covardia?... Se m'acudeixen altres paraules encara, i no sé quina acabar agafant... Poseu-hi el que volgueu.

Ja ho sabíem que els comptes de la UB de l'equip anterior havien estat maquillats; va ser tema de la campanya electoral, d'alguns. Ho sabíem, però no en teniem les proves. Doncs, vet-ací que apareixen les proves. Algú haurà de donar explicacions, dels fets i de les seves motivacions. Amagar el cap sota l'ala mai no és bó, però en temes econòmics encara menys, ja que els comptes sempre acaben sortint i molt més en una institució pública. No es tracta de cercar culpables ni de remoure el passat, sinó de posar responsables que redressin la situació amb el cost menor possible per la UB, tan material, com moral...

I aquelles auditories anuals que s'havien fet, no les caldria fer novament cada any?... o no?

Estem tots en un túnel

Pesada que soc! mira que en ple dia de la constitució (tan estimada, diuen, sacralitzada pels incrèduls, flexible per als constitucionalistes) seguir mirant i donant voltes al web de la UB. Ens explica ja fa dies que uns col·legues de psicologia social han fet un estudi sobre el comportament dels conductors dins d'un túnel amb resultats un xic preocupants (per als conductors, és clar). I me va costar de veure-hi la punta... Primera noticia i tants de dies...

Però a la fi ho he entés: és una metàfora. Tots els ciutadans atribulats dels inicis d'aquest segle XXI vivim com dins d'un túnel i no sabem com reaccionar. Aquesta deu ser la lliçò moral que s'amaga rera aquesta noticia tan de temps mantinguda a primera plana. I trobo que la metàfora és prou adient. A veure, doncs, si aprenem a viure i a tirar endavant dins del túnel de la vida.

I per fer llum en el nostre túnel, potser podríem demanar que el web de la UB es fés ressò ràpid de la mort dels nostres companys. Ho volia dir quan vaig comentar la mort de N'Emilo Vales, i no ho vaig fer, per prudència. Però no puc deixar de dir-ho avui quan hem sabut que al menys dos professors nostres han mort, en mig del silenci institucional, l'un un arqueòleg emèrit, l'altre un biòleg jove i gran treballador... No és la vida el nostre gran valor? No hi hauria un lloc al nostre web per a fer-hi entrar la vida, i el respecte i l'homenatge i les bones maneres? Comencem a sortir del túnel de la indiferència a la nostra institució, o no?

Novament surt el sol

Benvolgudes i benvolguts, no sabeu com és de bó i de reparador dormir tot seguit un vespre sencer... Les coses es veuen d'una altra manera. No sabeu com és de reconfortant rebre els vostres comentaris d'encoratjament, tan els escrits, com els silenciosos. M'han enviada una cita de Gaston Bachelard que recorda que mantenir les brases ajuda a revifar el foc quan calgui, i si ho diu un filosof i francès deu tenir raó...

És veritat, potser les coses no s'han de medir per l'èxit que assoleixen, sinó per la intenció amb que són fetes. Probablement esperar l'èxit no és més que vanitat, com ja digué Sant Joan Crisòstom, el segle IV dC...

A més, qui soc jo, pobra de mí, per criticar o per jutjar els altres? els qui fan la web o els que la llegeixen, o els que no la llegeixen; els qui voten l'informe del Rector o els que no el voten o se n'abstenen... Cada-ú té les seves raons; tots tenim moments bons i moments dolents; tots tenim moments d'acció i moments de silenci... La vida és això. Amb silencis i parlaments, amb fidelitats i traicions tots fem la nostra universitat, també.

No patiu, no. O sí. Avui he vist sortir el sol sobre Barcelona i ha començat un nou dia de feina i he decidit que amb els meus alts i baixos, amb el meu mal humor i el meu bon humor, seguiré treballant i remugant en aquest blog que ha pres vida i que tampoc no me costa tant de mantenir.

La vida segueix, i jo també, o no?

S'acaba un altre any

Ja ho ben sé que és una tonteria, que cada dia no és més que un altre dia de tot un seguit de dies, tots iguals, quan arriba, però, el final d'any, sembla que sigui hora de fer balanços, de prendre decisions que ens canviin una mica la nostra vida. Aquesta foto del cel del 22@, un dia de tormenta, expressa amb claretat el meu estat d'ànim, sobre la UB, sobre aquest blog, sobre jo mateixa...

Penso: deu llegir algú la web de la UB? Té interés per algú, a banda dels quatre que hi surten sempre i algun d'esporàdic? Sabeu la quantitat de persones, docents i discents, funcionaris i laborals que cada dia fan alguna cosa interessant, que seria bó que fos difosa? En canvi, ens diuen que el nostre consell de cent -és a dir el consell de govern- aprova l'informe del Rector, que no es publica, només amb 9 vots en contra i 5 abstencions. Cent persones unànims com les Cortes espanyoles d'abans o com els partits comunistes del vell Est. Això és una universitat crítica i responsable davant d'una societat que té molts més de problemes que no solucions i que els viu amb dessassosseg i conflicte? Li acabarà interessant a algú aquesta universitat i tantes universitats com aquesta?

Pensareu: i perquè llegeix aquesta boja de N'Esperanceta la web de la UB si no li interessa a ningú? No val la pena perdre el temps en una cosa tan buida i insignificant.

I jo penso que segurament teniu raó, però llavors... Llavors no puc deixar de pensar si li deu interessar a algú el que N'Esperanceta Trinquis escrigui, pensi o digui... Això havia començat amb la voluntat de ser una aventura col·lectiva i d'incidir en la vida quotidiana universitària. Però, maldestra de jo, l'he convertida en un racó dels meus fantasmes personals. De vegades sento, sento ben dintre meu, que hi ha gent que em llegeix i que somriu benèvola i, potser, fins i tot comprensiva; no sempre, però, ho sento...

I malgrat això, malgrat la indeferència general, malgrat la mediocritat que regeix els nostres temps, malgrat tot, vull que sapigueu que no em matarà ningú el meu sentit crític, ni la meva il·lusió a contribuir, per poc que sigui, a construir una societat millor per als nostres joves. Perquè hi crec i perquè crec en la meva feina. Potser és l'hora de tancar aquest blog... o potser no, ja hi pensaré; les decisions s'han de prendre amb calma i quan es veuen les coses clares, sense presses i sense nuvolades grises.

No sé què passarà, però, passi el que passi, seguiré fent el millor que pugui la meva feina, encara que ningú no en parli i a ningú no li interessi, i fins que l'edat m'ho impedeixi. I seguiré criticant i difonent el sentit crític i el sentit de l'humor, la serietat i la honestedat, pensant que la universitat està per sobre de la pròpia institució i que el nostre objectiu és servir a TOTA la societat, la local, la nacional i la global. I ho faré perquè sé que molts d'altres ho fan, que molts de vosaltres ho feu, i potser molt millor que no jo. O no?