silenci, per favor

Calleu, callem... estic reflexionant, estem tots reflexionant suposo. A veure què votarem demà! Se me fa estrany reflexionar en dimarts, treballant com si res; se me fa estrany i difícil. Estava tan acostumada a reflexionar en dissabte, a caseta, tota sola, fent la mandra al llit. Allò si que era reflexionar, però avui...

Probablement deu ser la darrera maragallada. Li varen demanar que no convoqués les eleccions en diumenge (per afavorir l'afluència) i ho va fer. Però ho va fer a la seva manera. Dimecres, però el dia de Tots els Sants, festiu. A votar i al cementiri, que l'endemà és el dia dels morts. Castanyada i Halloween tenyits d'eleccions catalanes; una barreja perfecta. Quan vol Maragall és genial, no ho trobeu? Al menys no se li pot negar sentit de l'humor que tanta de falta ens fa a totes i a tots...

I quan dic que serà la darrera maragallada me refereixo, és clar, a les que pugui fer com a president de la Generalitat de Catalunya. Perquè espero que ens pugui regalar les seves maragallades molts d'anys encara, en vida nostra! Que no faci com En Pujol que ha perdut els papers, deixant de ser un expresident per sobre del bé i del mal, com podria i deuria haver estat, i baixa a l'arena política insultant amb poc estil la figura de la presidència que ell ha ocupat 23 anys. Quina llàstima. Un amic meu sempre diu una frase que no sé si és un refrany italià o un troç d'una òpera, però tan se val: un bel morire tutta una vita onora. Doncs, senyores i senyors, saber morir en aquest país és molt difícil i estic segura que per molt que li sàpiga greu En Maragall en sabrà més que no En Pujol, ves per on.

I sabeu que em crida molt l'atenció? la possibilitat que l'exalcalde d'una població de la perifèria metropolitana pugui succeir a l'exalcalde de Barcelona. És tot un fenòmen molt interessant, no trobeu? Ara que Bigas Luna estrena la seva pel·lícula sobre la Juani, destapant aquest nou univers de les perifèries urbanes que reclama el seu paper, abans que no s'arribi a situacions semblant a les d'altres perifèries urbanes...

Però m'estic embolicant una mica trobo. Callem i calleu i reflexionem tot el que puguem que demà serà un altre dia i tindrem un nou president de la Generalitat... o no?

pas de nouvelles, bonnes nouvelles

Si voleu també ho podeu dir en anglès: No news, good news. Estareu més a la moda. El pensament és el mateix. Quan no es parla d'una cosa, quan no saps res d'alguna persona és que va bé. La ditxosa mania de la sang i el fetge que guia el nostre interés i, de retruc i exageradament els nostres periodistes, fa que només parlem de coses dolentes, catastròfiques o excepcionals. Tinc uns amics que es vanten de la duració del seu matrimoni insinuant que faran un sopar de casats de sempre i que seran molt pocs; com que només es parla de les separacions i divorcis, la gent tendeix a pensar que el manteniment de les unions de parella són l'excepció, quan encara són la norma...

I a què ve tot això, us preguntareu? Doncs a que no es parla gaire de la nostra universitat, per tant les coses deuen anar bé, no? Fa uns dies al Vilaweb sortia com a noticia que als professors de la UB se'ns obligaria a indicar públicament la llengua en que feiem les nostres classes, per a informació dels estudiants; doncs, bé, senyors de Vilaweb, fa més de vint anys que això ja ho fem i mai, MAI, no hi ha hagut cap problema. Que potser és això el que molesta? A mi me molesta molt més aquestes informacions bilingües, que semblen aparentment més respectuoses, però que no informen en quina llengüa es faran els actes, conferències o seminaris. No n'heu vistos d'aquests? Tríptics o fulletons que comencen en una llengua per un cap i amb l'altra per l'altra? Doncs no, a la UB no en tenim de conflicte lingüistic; el que tenim és encara una certa pobresa en el plurilingüisme internacional, però no més que les altres universitats catalanes i molt menys que les altres espanyoles.

Els nous postgraus s'ofereixen molts en castellà; però és que tenim una clientela internacional. Jo en vaig inaugurar un d'aquestos d'oficial i europeu i alguns companys s'extranyaren que parlés en castellà. Però senyores i senyors és que jo he fet la meva carrera acadèmica en català (i així m'ha anat) i no tinc cap mala consciència ni cap complexe. No he de demostrar res, a les meves obres em remeto

Com aquestos que es presenten furiosos com oposició al malaguanyat tripartit, com si no haguessim malgovernat durant 23 anys (el propi candidat i tot ha exercit tres càrrecs) i presumint d'estimar Catalunya, com si fos patrimoni només d'ells! Senyores i senyors, fem política i no juguem a l'astracanada, a més de baix tó, i avorrida com ella sola... o no?

Després del temporal...

Ja és ben cert ja això que diuen que el temps ho cura tot i que després del temporal arriba la calma. Jo mateixa quan llegeixo el titular del meu darrer slot (és deu dir així?), amb aquella indignació expressada en majúscules agressives, em sento tota ridícula...

Sabeu, de vegades resulta molt difícil trobar el to de l'escriptura. Una, com jo que soc espiritosa (ja sé que aquesta paraula no existeix o deu voler dir una altra cosa, però sempre me n'han dit; de vegades simplement espitosa; en el sentit d'explosiva) no sempre ho pot evitar d'escriure com parla, de deixar-se endur pels seus impulsos. Però en la comunicació oral aquelles explosions, més o menys intempestives, se van oblidant, llimant pel ressò de noves paraules i un acaba trobant el tó; o sinó s'adapta al tò de l'interlocutor, el qual si també és explosiu no desentona.

Però escrivint és tota una altra cosa. No tens l'interlocutor al davant i no saps en quin estat d'ànim cada-ú te llegirà. S'ha d'assolir un to més neutre, exercir la ironia, insinuar més que dir, fer que sigui el propi lector el que faci el camí cap a les seves conclusions, les quals, a més, poden ser diverses de les del propi autor. Només així l'escriptura és útil i plaent, tan per al qui escriu, com per al qui llegeix.

Perdoneu-me, doncs, amiques i amics que encara pacientment me llegiu, ni que sigui de tant en tant, com Deu mana. Intentaré no perdre els papers quan escrigui (mai tan ben dit) i espero que els bons propòsits d'avui, dia de Santa Teresa d'Àvila, no s'esvaeixin amb tants d'altres de bons propòsits que he formulat una vegada i altra durant la meva llarga i arrossegada vida.

S'han de tenir il·lusions... o no?

Estic INDIGNADA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

No puc deixar d'escriure. Encara està el teclat calent del meu slot (es diu així?) d'ahir, tan frívol ell, però no puc deixar de tornar escriure. Perdoneu-me els llegidors, que no va d'universitats...

M'aixeco una mica més tard de l'habitual en aquest mig pont fals de pluja tardoral tan bonic i rossego les meves torrades sense gaire gana i vaig a veure el correu. I trobo un missatge desagradable (d'una companya del departament, és clar) i un d'agradable d'un desconegut, és clar. Empatats! ja és molt! i després llegeixo els meus diaris de cada dia en versió virtual, és clar; què voleu? m'hi he acostumat, i així ha estat...

Un breu d'El Periódico de Catalunya duu la notícia que els europarlamentaris del PSOE i del PP s'ha posat d'acord per aturar una moció de l'Eurocambra que censurava les corrides de toros!!!!!!!!!

No m'agraden els toros i se m'en fot si els prohibeixen o no; no comparteixo tampoc l'exageració proanimals a lo Brigitte Bardot, o l'antitoros per catalanisme que ignora els espectacles catalans o que a Barcelona sempre n'hi ha haguda de plaça (els aldarulls del 1835 varen començar a la plaça de toros de la Barceloneta justament) o com el d'una amiga meva que titlla els toreros d'assassins. No és el cas que opini jo dels toros, crec que la meva opinió en aquest cas (i en tants d'altres) és del tot irrelevant.

El meu escàndol és que per salvar la fiesta nacional els fotuts polítics que ens representen (tantes vegades ben representats, tot s'ha dir, ja que el poble tampoc no estem gaire sovint a l'altura de les circunstàncies) siguin capaços de posar-se d'acord en una cosa relativament banal i no siguin capaços de fer-ho en temes substancials com la pacificació d'Euzkadi. M'indigna la frivolitat i la inconsciència d'aquests eurodiputats que tant bons sous cobren, mentre uns altres duen el nostre carro pel pedregar. Ells perden el temps amb minúcies de moral pública, com les lluites d'animals o d'històries passades, com els genocidis que tots han fet, mentre han deixat ampliar l'UE a països que no respecten res, sense previsió ni planificació, mentre han perdut tota capacitat d'intervenció correcta al Món, mentre senyors aparentment honorables com mossén Ian Pasley o l'antic ministre espanyol de l'interior responsable de l'ordre públic l'11M escampen i atien l'odi entre les persones i les comunitats.

No hi puc fer res, ja ho sé, però estic indignada, INDIGNADA, i us ho volia dir. Potser soc exagerada i parcial, podria ser, potser no en tinc gaire de raó; estic disposada a admetre-ho, si m'en convencen. Però al menys debatim coses serioses... o no?

Ningú no se n'ha adonat?

La veritat és que ni jo mateixa... Sembla mentida! Ara fa un any que, sense encomanar-me ni a Déu ni al diable, me vaig llençar a crear aquest blog. Un anyet! Ha passat el primer aniversari i no he rebut les felicitacions que esperava, ni a casa meva es podreixen els rams de roses que ningú m'ha regalat...

Millor! Una ja comença a estar farta de commemoracions i celebracions d'aniversaris de tota mena. La feina callada i constant ha estat una de les consignes patrimonials del bon catalanet, no?

Doncs sí! Fa un any que me vaig llençar al ruedo virtual i aqui segueixo i seguiré. I tantes coses que també segueixen. La guerra desastrosa i cruel a l'Iraq; i ens diuen que hi ha hagut 645.000 víctimes civils i el mentider de Bush, que va denunciar armes de destrucció massiva inexistents (junt amb els altres dos mentidorets de Blais i Aznar) diu que no és creible. I què ens hem de creure, Senyor? I segueix la mediocritat a la nostra universitat, ofegada de burocràcies. I segueix la misèria econòmica de la recerca al nostre país. I segueixen tantes de coses...

Les eleccions semblen una cosa nova, però el tó electoral és tan baix! Uns que sembla que són els únics que estimen Catalunya o com si estimar Catalunya fos una cosa política; uns altres amb les misèries de provocacions inútils a meetings de quatre gats dels que més valdria que ni se'n parlés; uns altres que no volen que es parli de l'habitatge a Barcelona (sembla); i uns altres que diuen: nosaltres ja ho deiem...

Bé ja m'agradaria dir-vos el que jo en penso d'aquestes eleccions, però crec que no ho he de fer. No és que m'hagi tornat discreta, no, no us ho penseu pas; segueixo com sempre de cap verd. Però me vaig proposar fer un blog seriós i dialogant, eminentment universitari, homenatjant a l'oblidat Espriu, i no hauria de descarrilar...

eh que m'enteneu... o no?

sobren els professors a la universitat?

quina marxa que han agafat alguns professors de Geografia i Història! Deu ser que l'empenta del seu famós trasllat els ha donat molta inèrcia. Encara no han acabat les obres, ni han callat els crits de la inauguració oficial i ja fan circular entre molts professors de la nostra benvolguda universitat una carta d'un col·lega de Saragossa amb el títol que encapçala aquesta entrada.

És un article irònic sobre la situació de burocratització, marginació i pasotisme que vivim els professors d'universitat, en general. I no sé a través de quins circuits s'envia el missatge amb la carta però arriba a molta gent de moltes facultats diferents. I s'arma la gresca. Uns enfadats, altres divertits, cada un amb la seva dèria responen a tothom en un debat virtual de grans dimensions.

La veritat és que es nota que no hi ha gaire canals de debat quan amb poca cosa s'encenen mogudes com aquesta. No tothom que ha rebut el missatge ha escrit, és clar. I entre els que no escriuen uns deuen estar enfadats, molestos per rebre missatges no desitjats, o en desacord amb el contingut de l'article. I d'altres deuen estar d'acord amb alguna de les coses que es diuen. Hi ha fins i tot qui imprimeix els missatges que més els agraden.

A mí, personalment, me sap greu que la gent s'enfadi. Penso que no és tan greu rebre un missatge més que no t'interessa; al menys va de tema docent i no de viagres o de rèpliques de rellotges... Borrant-lo s'acaba el problema. Però, en fi, tothom te dret a pensar el que vulgui. Personalment també m'agrada el text del professor de Saragossa que posa el dit a la llaga de tants de problemes que molts hem detectat alguna vegada. Però el que més m'agrada, no cal dir-ho, és la polseguera que s'ha aixecat.

Es veu ben bé que soc de la generació del 68. Encara que sigui a nivell virtual, veure professors d'especialitats diferents que coincideixen en les seves anàlisis, que es queixen dels mateixos problemes, que formulen solucions, és estimulant i esperançador. Veure com cada-ú té el seu to personal i el seu propi punt de vista i comprovar com ningú no els dóna mai l'oportunitat d'expressar-se em fa alegrar de que s'hagi produït. Potser tot acabarà en un foc d'encenalls i no concretarem res, però al menys això indica que estem vius i encara que callem que no pensi ningú que som idiotes del tot... o no?

ja teniu raó ja...

Tota la raó mundial teniu. Fa quasi un mes que no escric. Un dia havia escrit una entrada i comentava una fotografia i quan la vaig voler pujar el programa va fallar i ho vaig deixar còrrer... I tantes vegades me'n venen ganes de deixar-ho còrrer tot... Però no cauré en la depressió no, ni en allò que res no val la pena, ningú no me fa cas, etc., etc., etc...

Hem començat el curs com si no passés res, i diuen que tenim més estudiants que l'any passat. I els famosos 41 màsters oficials també deuen haver començat (o no?), malgrat que la nova ministra ha tornat ha canviar les directrius i les propostes dels graus... Resulta difícil d'entendre que comencin els postgraus sense que existeixen els graus i ni se sàpiga ben bé com seràn.

Resulta difícil d'entendre que el nostre ministeri, i tots els rectors del famós consell d'universitats (o és que no pinten res els nostres il·lustres rectors magnífics de tanta universitat?), no vulguin entrar en la reforma del batxillerat, que els propis alumnes troben massa curt, i possin a les universitats a fer un curs preuniversitari. El famós "preu" que jo vaig cursar fa tants i tants d'anys ara l'hem de tornar a impartir, i només en cinc varietats, totes les universitats espanyoles. Si no fos penòs resultaria fins i tot còmic.

Però els responsables universitaris saben el que tenen entre mans? Creieu que val la pena reflexionar sobre aquests temes? algú hi està interessat realment? O em poso a aprendre de futbol i a parlar del Raul o del Saviola?