ara si, però

Ai, ai, ai... ja sé que direu que no n'estic mai de contenta, que soc una remugaire, que m'he feta gran... Ja ho sé, ja ho sé... I el pitjor és que teniu raó. Darrerament tot m'irrita, i cada vegada més. M'agradaria que no fos així, però sembla que no hi pugui fer res, me surt la queixa tot d'una...

I direu a què ve tot això?... Doncs que avui m'he contingut i no he ficat la llibreta d'estalvis en un caixer fins que el sol no s'era ben post, per estalviar-me els nervis d'ahir. I, sí, finalment han pagat la nòmina, però... què voleu que us digui... quasi ni me n'he adonat del famós augment. He comparat amb la nòmina del novembre i, la veritat, una mica més de cent euros, que al llarg de tot l'any seran una mica més de mil, és clar, però... què voleu que us digui... Amb els deutes que arrossego -encara li dec els torrons a la pastissera i no goso a passar per davant de la botiga per por que no m'avergonyeixi... Ni sé si els podré pagar aquests maleïts torrons, que a més de cars m'han engreixat com una porca...

En fi, ja us ho deia jo, que no n'estic mai de contenta del tot. M'haureu de perdonar. Hauré de cercar una forma d'animar-me. El febrer te dos dies menys, els quals li varen treure els romans per a que el mes d'August tingués els mateixos dies que el de Juli Cèsar; dos dies menys a esperar tot el que ens va estafar el govern de N'Aznar. Animem-nos, doncs, no perdem l'esperança, que per això en soc d'Esperanceta... o no?