Doncs, no, encara no...

Sembla mentida, però encara no m'he emprenyat aquesta primera setmana de retorn a la pretesa normalitat. Potser la certa paralisi que suposen els exàmens ajuda a explicar aquesta aparent tranquil·litat.

Però si m'heu llegit, ja ho hareu notat. Me preocupa més i més la paralisi que me sembla, al menys a mí, que estem vivint col·lectivament. Mentre la vida no s'atura mai i passen cosses molt importants arreu, algunes greus i denunciables (heu vist l'"error" del bombardeig americà al Pakistán? i què us assembla? i només és un petit exemple...) nosaltres, a Catalunya, en general, i a la UB, en particular, vivim com aturats en el temps.

L'informe de la Unió Europea posa el nostre país molt per darrera de tothom en innovació. Potser els barems són discutibles, però els resultats no que no ho són. Quasi tots els estats tenen en marxa els seus plans de convergència universitària europea i nosaltres encara no en tenim ni els títols definitius. I comencem els màsters... com sempre la casa per la teulada. Ni el consell d'universitats espanyoles, ni el consell interuniversitari català... tantes institucions i tants de càrrecs i ningú sembla que faci res, ni que se'n preocupi.

Ara ens anuncien un pla docent nou i ens informen universalment que comença... Hem d'estar esperançats. Si voleu, encara ho estaré, no endebades me'n dic jo d'Esperança, o no?