Reflexions nadalenques
Que us felicités les festes no vol dir que me n'hagués anat de vacances, no. Ni tan sols que pensi descansar, ni deixar d'escriure al nostre blog tampoc. Només volia donar compte d'una cosa ben positiva de la nostra UB, com tantes d'altres n'hi ha.
Però parlar de les músiques i dels músics, els quals gratia et amore mantenen viva una orquestra UB, m'ha dut a reflexionar sobre la feina a la universitat, en general. Sembla que sigui difícil fer la feina quotidiana, ben feta, calladament i amb esperit de servei, tal com implica el caràcter públic de la nostra institució, que tant es reivindica per les parets. Sembla difícil, en una societat mediàtica com l'actual, fer un treball dur i constant, calladament. Ens construeixen cada dia uns herois tant de pa sucat amb oli (esportistes, protagonistes de sèries i programes escombraria, "famosos i famoses", infantes...) que tothom se sent convocat a la fama. I més a la universitat, on cada un de nosaltres sembla que dugui un premi Nobel frustrat amagat a dintre.
Us suggereixo que aprofitem les vacances de Nadal per reflexionar sobre aquest tema. Potser si aconseguissim d'establir una jerarquia de valors correcta i acceptable per tothom trobaríem una major estabilitat en la nostra feina quotidiana. Ens estalviariem depressions i mals humors.
La universitat té el deure de formar les classes dirigents del demà. Els nostres estudiants i la seva formació és l'objectiu primordial de tota la nostra feina. Els formem per coses que ni podem imaginar i ens cal creativitat, il·lusió, esperança i fermesa. Si no creiem en el que fem, no ho podem fer; els estafem a ells i estafem, sobretot, a la nostra societat, qui ens ha encarregat aquesta noble i difícil feina, sense mitjans i sense il·lusió potser.
Potser m'he posat massa seriosa per al Nadal. També penso beure i menjar (encara que m'he curat del meu alcoholisme, no us penseu) i dormir i descansar. I, si puc, veure sortir i veure posar-se el sol, cada dia. I reflexionar sobre la grandesa del Món i sobre la meva petitesa. També jo puc posar-me seriosa un dia, o no?
posted by Esperanceta Trinquis @ 8:00 a. m.
2 Comments:
Trinquis, m'has fet recordar aquells professors i professores d'apunts esgrogueïts que no renovaven coneixements, que ens parlaven de feines molt bones i molt ben pagades (si era així, què feien perdent el temps sense vocació davant una classe de gent amb ganes d'aprendre?).
Pocs n'hi ha amb vocació, pocs que n'hi ha que treballen no per uns coneixements, sinó per estendre't l'eina de saber treballar i saber aprendre més enllà dels exàmens que no avaluen més que teories que mai es donaran a la realitat.
T'ensenyen i t'obliguen a treballar en equip, i te trobes ben sol al món laboral, sense equip, sense directors, sense auxiliars...
Ens formen poc, ens formen per signar contractes, però no per treballar, no per ser creatius, no per viure millor amb l'esforç diari.
Ara mateix no sé si el meu comentari i el teu s'assemblen de res, però és el que m'ha suggerit.
Sort, Trinquis!
splendid!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home