S'acaba un altre any

Ja ho ben sé que és una tonteria, que cada dia no és més que un altre dia de tot un seguit de dies, tots iguals, quan arriba, però, el final d'any, sembla que sigui hora de fer balanços, de prendre decisions que ens canviin una mica la nostra vida. Aquesta foto del cel del 22@, un dia de tormenta, expressa amb claretat el meu estat d'ànim, sobre la UB, sobre aquest blog, sobre jo mateixa...

Penso: deu llegir algú la web de la UB? Té interés per algú, a banda dels quatre que hi surten sempre i algun d'esporàdic? Sabeu la quantitat de persones, docents i discents, funcionaris i laborals que cada dia fan alguna cosa interessant, que seria bó que fos difosa? En canvi, ens diuen que el nostre consell de cent -és a dir el consell de govern- aprova l'informe del Rector, que no es publica, només amb 9 vots en contra i 5 abstencions. Cent persones unànims com les Cortes espanyoles d'abans o com els partits comunistes del vell Est. Això és una universitat crítica i responsable davant d'una societat que té molts més de problemes que no solucions i que els viu amb dessassosseg i conflicte? Li acabarà interessant a algú aquesta universitat i tantes universitats com aquesta?

Pensareu: i perquè llegeix aquesta boja de N'Esperanceta la web de la UB si no li interessa a ningú? No val la pena perdre el temps en una cosa tan buida i insignificant.

I jo penso que segurament teniu raó, però llavors... Llavors no puc deixar de pensar si li deu interessar a algú el que N'Esperanceta Trinquis escrigui, pensi o digui... Això havia començat amb la voluntat de ser una aventura col·lectiva i d'incidir en la vida quotidiana universitària. Però, maldestra de jo, l'he convertida en un racó dels meus fantasmes personals. De vegades sento, sento ben dintre meu, que hi ha gent que em llegeix i que somriu benèvola i, potser, fins i tot comprensiva; no sempre, però, ho sento...

I malgrat això, malgrat la indeferència general, malgrat la mediocritat que regeix els nostres temps, malgrat tot, vull que sapigueu que no em matarà ningú el meu sentit crític, ni la meva il·lusió a contribuir, per poc que sigui, a construir una societat millor per als nostres joves. Perquè hi crec i perquè crec en la meva feina. Potser és l'hora de tancar aquest blog... o potser no, ja hi pensaré; les decisions s'han de prendre amb calma i quan es veuen les coses clares, sense presses i sense nuvolades grises.

No sé què passarà, però, passi el que passi, seguiré fent el millor que pugui la meva feina, encara que ningú no en parli i a ningú no li interessi, i fins que l'edat m'ho impedeixi. I seguiré criticant i difonent el sentit crític i el sentit de l'humor, la serietat i la honestedat, pensant que la universitat està per sobre de la pròpia institució i que el nostre objectiu és servir a TOTA la societat, la local, la nacional i la global. I ho faré perquè sé que molts d'altres ho fan, que molts de vosaltres ho feu, i potser molt millor que no jo. O no?