Ha mort una dona

No, aquesta vegada no ha estat un cas més de violència domèstica. Tots els indicis són d'estrès laboral. N'Elisabeth va morir tota sola, a la cuina de casa seva; encara no tenia els 50 anys, i la gent només se'n va adonar quan ja feia molta estona que ho era de morta. Va morir sola a casa, en un pis de parets primes, que no eviten els sorolls, i que obliguen tantes vegades a participar de la vida dels altres. A pocs metres, d'altres dones i homes que eren als seus pisos, intentant fer vida normal. Només sentim els veïns quan ens molesten, però no quan ens necessiten. Vivim els uns a sobre del altres i fem tot el que podem per ignorar-nos. Quina societat més individualista, difícil de compaginar amb el progrés de la salut, de la informació i del coneixement i amb els discursos de la ciutat compacta. Que trist morir-te tot sol i a la cuina, ignorat de tot i de tothom. Les aigües de l'Institut de Cultura de Barcelona, on treballava N'Elisabet, baixen una mica revolucionades. De moment, només un sindicat, la UGT, ha demanat l'inici d'una investigació per probables indicis d'estrès laboral. N'Elisabeth tindria una llaga d'estòmac després d'un procés de depressions profundes...

Jo no en sé res del fet concret, ni la coneixia a la pobre Elisabeth. Però no he pogut deixar de pensar en les contradiccions de la nostra vida, entaforats com vivim en una mena de ruscos, junts amb altres vides, però sense quasi comunicació. Però no he pogut deixar de pensar també en tantes de companyes i de companys que conec i estimo de la nostra universitat, i de l'ensenyament, en general, els quals viuen situacions de depressions més o menys periòdiques, de malestars i malshumors per causes també laborals. No en coneixeu també vosaltres, lectors i lectores meus i meves, de casos com aquests? Voleu que en fem una llisteta?

És clar que no la farem. Però hauríem de fer alguna cosa per començar a redreçar aquestes situacions. Tenim tots nosaltres una feina segura, cosa avui en dia quasi privilegi, i que ens agrada en molts aspectes; no estem massa ben pagades, però podem anar passant, amb un cert confort i algun a més, a més. Perquè som,doncs, tan vulnerables a la depressió i amb aquesta intensitat? Perquè el mal humor o la manca de professionalitat d'alguns (masses) responsables i gestors de la nostra feina ens ha de dur a un pou personal, sense sortida? Avui la vida social s'ha tancat excessivament als cercles laborals. Haurem de fer esforços per sortir-ne: passejar, mirar aparadors, navegar per internet, anar al cine, veure el mar o ensumar el bosc, estimar un gos o un gat o una persona o vàries persones, viatjar física i mentalment, llegir llibres, no mirar gaire la tele, fer esport, fer l'amor, riure, riure molt, riure'ns de nosaltres mateixos, riure dels altres, riure fins a plorar...

Però també haurem de fer petits esforços per millorar els nostres ambients laborals. Ser ben educats i amables i saludar tothom, en arribar i en sortir; somriure amb freqüència; fer esforços per entendre i, si cal, compadir, els altres companys, fins i tot els nostres caps; no voler entendre alguns processos de la feina, només seguir-los resignadament; no sentir-nos sempre víctimes i, molt menys, victimitzar ningú altre; i si no té remei la situació... passar. Mirar el rellotge i esperar que el temps passi el més ràpid possible; pensar que no treballem per als nostres caps i responsables, sinó per la joventut de Catalunya, per al nostres estudiants, directa o indirectament.

Sempre n'hi haurà de persones bones i de dolentes, de caps mediocres i irresponsables, però podem iniciar el canvi nosaltres mateixos. Ningú hi té més a guanyar... o no?