quaranta anys!
No, no us penseu que sigui jo la que fa quaranta anys avui. Què més voldria, pobreta de mi! No, no...
Però no us en recordeu? Avui fa quaranta anys, dia per dia, de la famosa Caputxinada! La constitució del nostre enyorat Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Llavors només n'hi havia una de universitat a Catalunya.
Fa quaranta anys, dia per dia, de la famosa assemblea d'intel·lectuals que donà suport al sindicat. Quaranta anys que Salvador Espriu, el meu poeta, va escriure el seu Inici de càntic, al qual desprès Raimon va posar música (Ara digueu, la ginesta floreix, i arreu al camp hi ha vermell de roselles...). Quaranta anys que el doctor Fontseré ens va escriure la famosa carta als estudiants sobre la pàtria i els seus límits...
Quaranta anys, Torrents, Paco, Mariona i tants d'altres... Quaranta anys que la policia va assetjar el convent dels caputxins de Sarrià... Qui l'ha vist i qui el veu aquell barri!
Va ser important allò. Jo no hi era dins. Sempre he estat del montón... Però era fora. I me'n recordo. Com si fos avui i fa quaranta anys.
Felicitats a totes i tots els que hem sobreviscut! I... què n'ha quedat de tot allò?
Val la pena, però, no oblidar-ho... o no?
posted by Esperanceta Trinquis @ 8:06 a. m.
7 Comments:
I tant que val la pena no oblidar-ho!. Als que no erem ni dins ni fora, simplement perquè no erem, ens agrada i interessa sentir-ho (i aprendre)... sobretot per que veient com van les coses, de tot allò en deu haver quedat ben poc, tant en les generacions que hi vàreu ser, com en les que venim al darrera!.
no tot dura per sempre, però segur que quan se va viure va valer la pena. es jutipiris de llavors no són es mateixos que ara. quins són millor?
Jutipiris només n'hi ha un i és vosté, jove! És ver que nosaltres n'haguerem de fer molts de jutipiris i encara en fem i en farem. I que duri! Però és ver, val la pena no oblidar, sempre que el record no ens impedeixi valorar el present i creure en el futur. Hem de viure tots els temps alhora, sense renunciar a res...
carai, quina manera d'encetar el cap de setmana...!
I tan que val la pena, només que molts com jo, joves, massa i tot, no ho sabiem, i hem d'anar a buscar-ho als llibres o als Vells i Velles. Una cosa si se costa molt fer les coses i molt poc oblidar, també a la Universitat
i espera Marlene, hi ha coses que escalfen els ànims de qualsevol... Aquest afer de la dona morta no pot quedar així, no creus? Usuaris anònims, estimats, que sou més d'uns (els estimats i els usuaris homo-ano-nims)... la Universitat, justament neix per preservar la memòria... i el sentit crític i les iniciatives i innovacions i les alternatives...
Gràcies
Aquest afer de la dona morta és frepant, fa mal pensar que hi ha gent que no té més feina a fer que dedicar el temps a empipar companys de feina de manera obsessiva, igual de trist és entrar a una feina amb un somriure i tenir-lo, al cap de massa poc temps, per sota les sabates... perquè mira, n'hi ha que no es mereixen ni que els dediquem un somriure.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home