Cua de lluç o cap de sardina?

És molt antiga aquesta dita que fa reflexionar sobre si val més ser cua de lluç o cap de sardina, que en castellà utilitza animals de terra, com correspon a una terra interios i ferèstega... Hi ha opinions per a tots els gustos i probablement calen les dues estratègies, segons els casos.

Això ve en relació a la UB i a la formació del nou govern català. Com sabeu, estic dividida entre l'il·lusió i l'esperança en el nou president i les possibilitats que obre i la decepció que una vegada i altra m'ha guanyat els darrers temps, matant il·lusions i destruint esperances. Quan veig que les universitats, dintre d'una indefinida societat del coneixement, es tornen a desenganxar d'educació (més quan havíem trobat un equip excepcional, cosa rara!) i cau en indústria, comerç i turisme, disfraçats d'innovació i descarats en empresa, me cau l'ànima als peus. Ja ho vaig dir una vegada, és el canvi de cromos entre partits, que som com nens... i malcriats.

I la UB, on és? El portaveu de la universitat més gran i més antiga de Catalunya no té res a dir? Que no té consells socials i executius, equips rectorals i tècnics d'alt nivell per assessorar-se? On són els editorials a La Vanguardia que la gent espera? Alguns argumentareu que al nostre rector actual, que és més director del parc científic que cap altra cosa, ja li va bé aquesta "nova" organització. Però crec que no és veritat, el que a ell li hauria interessat és que la universitat catalana hagués caigut en mans de l'inevitable senyor Castells, d'Economia; no us deixeu enganyar pel noms...

El senyor Rubiralta i els seus corifeus s'estimen més aparèixer en el lloc 197 d'un rànking mundial d'universitats que donar el tó de la política universitària, que contribuir al debat intel·lectual del nostre país, que intervenir directament en les imprescindibles relacions entre universitat i societat. S'estima més ser cua d'un lluç que s'esmuny quan el vols agafar i esperar que l'any vinent pugem al lloc 195 o caiguem només al lloc 210... I tot amb el treball quotidià callat, marginat i poc considerat de centenars de professors (no de tècnics per qualificats que siguin) als seus laboratoris i departaments, que no és fruit d'una política conjuntural i menys encara de la seva política.

Des del meu modest punt de vista, és una llàstima. La societat catalana s'acostuma al silenci de les institucions científiques i educadores i els seus governants desconsideren les universitats i hi juguen amb el parany dels diners de pressupost, tots els rectors indeferenciadament barallant-se per l'esca, com peixets ignorants en torn de l'ham... Si els responsables democràticament elegits falten a la seva cita social i política, algú haurà d'acudir-hi... o no?