Sobrem els ciutadans?

Fa unes setmanes discutiem a la UB si sobravem els professors, davant de l'augment de la burocràcia i la neoliberalizació del funcionament. Avui, després dels resultats electorals, em preguntava si potser no sobrem els ciutadans. Tot i que aquesta paraula ha estat ja devaluada per un partit ara parlamentari, que s'apropia del nom, quan en representa una mínima part (quan sentia els crits de libertad, libertad, a l'hotel Calderón, me venien unes ganes de plorar...). Fins i tot les paraules ens roben...

Tothom està content, sembla, per les valoracions que fan públicament. Altra cosa seria sentir-los en privat. Però jo soc una simple ciutadana, no afiliada a cap partit, i no els sento en privat, i he de dir que no n'estic gens de contenta; més aviat estic molt, però molt trista. Els que em coneixeu ja us ho podeu pensar... Però no és (al menys només) que no hagi guanyat l'opció que jo votava, és que la sensació que em deixa la radiografia del país que són sempre unes eleccions no m'agrada gaire.

Quasi la meitat dels electors no ha anat a votar. L'allunyament progressiu dels ciutadans de la política comença a ser preocupant. Sembla que els vots en blanc han assolit una xifra rècord (ho he sentit, però encara no ho he pogut trobar) cosa que augmenta aquesta desconnexió. Estudiar els vots absoluts de cada ú i a cada munivcipi serà una tasca prioritària i interessant. La destrucció del famós oasis català a partir del 2003, amb una CiU rabiosa i violenta ha tingut efectes irrecuperables. Els diletants que han votat una opció diferent a la seva per castigar persones, parla no només d'incoherència, sinó sobretot d'intolerància i elitisme... i frivolitat (i en conec molts personalment, la universitat en va plena d'aquest tipus de gent). I així podria seguir...

CiU ha guanyat indiscutiblement, s'empri l'indicador que s'empri. Jo no els he votat, ni els votaré mai; prou mal varen fer com a govern i més com a oposició. No tinc cap obligació de felicitar-los tampoc, perquè jo no soc ningú. Però no es pot deixar de reconèixer que han guanyat clarament; potser no tant com haurien volgut, però han guanyat. Alguns titulars de diari avui fan pena davant la manca de voluntat de reconèixer els fets. Sembla que CiU, de moment, no en te gaire de mitjans de comunicació al seu costat...

Doncs la meva conclusió, potser precipitada, és que ha de governar CiU, en minoria o amb ERC o amb qui vulgui i pugui. Si em poso a la pell del senyor Montilla és el que jo faria; em retiraria als meus quarters d'hivern, reconeixeria la victòria rotunda dels altres i la meva pròpia derrota, deixaria passar un temps abans de fer balanç intern per assolir una mica d'objectivitat i si algú vol una altra cosa que em vingui a buscar i que accepti les meves condicions...

És clar que jo no soc el senyor Montilla, ni li arribo a la sola de les sabates. Reconec que m'hauria agradat molt que un català nat a Andalusia, sense títol universitari hagués pogut governar Catalunya. Però no ha estat possible. Ni ell, ni ningú té perquè fer-me cap cas, però dec poder expressar la meva opinió... o no?