silencis i clams

Hi ha silencis necessaris, com hi ha clams necessaris, de la mateixa forma que hi ha silencis complices i assassins i clams destorbadors i sobrers. No us penseu que m'he tornat loca del tot, ni que començo a escriure un galimaties, no.

Silencis, primer silencis. Perquè no promovem un gran pacte de silenci, sobretot els mitjans de comunicació, en torn del procés de pau a Euzkadi? Algú creu que es pot negociar i obtenir una notícia cada dia? Algú sap què vol dir negociar? Que no ho veieu en els plets familiars o de comunitats de veïns com és de difícil posar-se d'acord entre iguals per a temes senzills? Com no ho serà en un tema clau, greu i delicat com aquest! Que callin i que deixin fer durant un temps, concediu-nos una treva, per favor; el fi justifica els mitjans en aquest cas. Avui els que parlen i parlen sobre aquest tema estan objectivament actuant contra el procés de pau i a favor del manteniment de l'odi, de la violència i del conflicte. Que quedi clara la frontera entre els aprofitats de la violència i els violents, que tenen interessos comuns, i els pacifistes. Per favor. Què podem fer per començar? Per on podem començar?

Com el silenci sobre els pactes de la famosa Entesa de govern. Els pastelejos entre persones i partits, entre interessos individuals i petits no ens interessen als ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Quan sento que ara Universitats anirà a Presidència, per seguir Esquerra republicana i no forçar encaixos em venen ganes de plorar. Tot el sistema universitari català, tot el futur de la formació superior de la joventud catalana com una moneda de canvi. No vull saber res, calleu polítics i periodistes fins al final. El silenci té la recompensa de la informació fidedigna. Perquè sinó, parleu i parleu, benvolgudes i benvolguts periodistes, i després ningú no és responsable dels disbarats, rumors, mentides, errors i calumnies que heu escampat; quasi ningú no rectifica, i encara menys demana perdó, si no és per interposició de demanda judicial, i no és això, amigues i amics, no és això.

I podríem parlar d'altres silencis necessaris, però al mateix temps cal afirmar la necessitat imprescindible de no callar davant la massacre impune del poble palestí, afganès o iraquià o etíop i sudanès o congolès...Perquè Nicaragua només va ser notícia ran de les eleccions? que no hi passa res? I a tants d'altres llocs. Saber callar quan cal, implica no callar també quan cal, perquè el soroll ambiental no deixa entendre res quan tothom crida. Com quan parleu d'especulació immobiliària i escàndols de la construcció, però només insistiu en anecdotes singulars de personatges que no mereixen l'atenció de ningú, i calleu l'orígen brut i negre dels diners de l'esclat constructiu, o no dieu res de la necessitat de frenar un creixement urbanístic sense compte ni sense fí, que malmet el nostre territori i la nostra societat per generacions i generacions, com mai no havia passat en tota la història... I tantes d'altres coses.

Una mica de silenci responsable que ens deixi clamar contra la injustícia i el desgavell... o no?