Ningú no se n'ha adonat?

La veritat és que ni jo mateixa... Sembla mentida! Ara fa un any que, sense encomanar-me ni a Déu ni al diable, me vaig llençar a crear aquest blog. Un anyet! Ha passat el primer aniversari i no he rebut les felicitacions que esperava, ni a casa meva es podreixen els rams de roses que ningú m'ha regalat...

Millor! Una ja comença a estar farta de commemoracions i celebracions d'aniversaris de tota mena. La feina callada i constant ha estat una de les consignes patrimonials del bon catalanet, no?

Doncs sí! Fa un any que me vaig llençar al ruedo virtual i aqui segueixo i seguiré. I tantes coses que també segueixen. La guerra desastrosa i cruel a l'Iraq; i ens diuen que hi ha hagut 645.000 víctimes civils i el mentider de Bush, que va denunciar armes de destrucció massiva inexistents (junt amb els altres dos mentidorets de Blais i Aznar) diu que no és creible. I què ens hem de creure, Senyor? I segueix la mediocritat a la nostra universitat, ofegada de burocràcies. I segueix la misèria econòmica de la recerca al nostre país. I segueixen tantes de coses...

Les eleccions semblen una cosa nova, però el tó electoral és tan baix! Uns que sembla que són els únics que estimen Catalunya o com si estimar Catalunya fos una cosa política; uns altres amb les misèries de provocacions inútils a meetings de quatre gats dels que més valdria que ni se'n parlés; uns altres que no volen que es parli de l'habitatge a Barcelona (sembla); i uns altres que diuen: nosaltres ja ho deiem...

Bé ja m'agradaria dir-vos el que jo en penso d'aquestes eleccions, però crec que no ho he de fer. No és que m'hagi tornat discreta, no, no us ho penseu pas; segueixo com sempre de cap verd. Però me vaig proposar fer un blog seriós i dialogant, eminentment universitari, homenatjant a l'oblidat Espriu, i no hauria de descarrilar...

eh que m'enteneu... o no?