sobren els professors a la universitat?
quina marxa que han agafat alguns professors de Geografia i Història! Deu ser que l'empenta del seu famós trasllat els ha donat molta inèrcia. Encara no han acabat les obres, ni han callat els crits de la inauguració oficial i ja fan circular entre molts professors de la nostra benvolguda universitat una carta d'un col·lega de Saragossa amb el títol que encapçala aquesta entrada.
És un article irònic sobre la situació de burocratització, marginació i pasotisme que vivim els professors d'universitat, en general. I no sé a través de quins circuits s'envia el missatge amb la carta però arriba a molta gent de moltes facultats diferents. I s'arma la gresca. Uns enfadats, altres divertits, cada un amb la seva dèria responen a tothom en un debat virtual de grans dimensions.
La veritat és que es nota que no hi ha gaire canals de debat quan amb poca cosa s'encenen mogudes com aquesta. No tothom que ha rebut el missatge ha escrit, és clar. I entre els que no escriuen uns deuen estar enfadats, molestos per rebre missatges no desitjats, o en desacord amb el contingut de l'article. I d'altres deuen estar d'acord amb alguna de les coses que es diuen. Hi ha fins i tot qui imprimeix els missatges que més els agraden.
A mí, personalment, me sap greu que la gent s'enfadi. Penso que no és tan greu rebre un missatge més que no t'interessa; al menys va de tema docent i no de viagres o de rèpliques de rellotges... Borrant-lo s'acaba el problema. Però, en fi, tothom te dret a pensar el que vulgui. Personalment també m'agrada el text del professor de Saragossa que posa el dit a la llaga de tants de problemes que molts hem detectat alguna vegada. Però el que més m'agrada, no cal dir-ho, és la polseguera que s'ha aixecat.
Es veu ben bé que soc de la generació del 68. Encara que sigui a nivell virtual, veure professors d'especialitats diferents que coincideixen en les seves anàlisis, que es queixen dels mateixos problemes, que formulen solucions, és estimulant i esperançador. Veure com cada-ú té el seu to personal i el seu propi punt de vista i comprovar com ningú no els dóna mai l'oportunitat d'expressar-se em fa alegrar de que s'hagi produït. Potser tot acabarà en un foc d'encenalls i no concretarem res, però al menys això indica que estem vius i encara que callem que no pensi ningú que som idiotes del tot... o no?
posted by Esperanceta Trinquis @ 6:46 p. m.
5 Comments:
I com queda la cosa, Trinquis? Sobren? A mí me pareix que sobren els professors sense vocació. Hi ha dos grans grups: aquells que són savis perquè van néixer amb el conèixement a dins, i aquells que saben com transmetre'l, la cosa és que la combinació d'uns i altres funciones. Però si no hi ha cap de les dues coses, malament anem... vaja, és una opinió...
Fe de errates: on diu "conèixement" hauria de dir "coneixement", i on diu funciones, hauria de dir "funcionen". Gràcies.
El problema rau en el fet que l'activitat docent no és considerada per ningú. Uns creun que les noves tècniques justifiquen l'autoaprenentatge i altres creuen que ensenyar només és una tècnica didàctica i menysvaloren els continguts.
Només a partir de valorar la docència presencial i personal per ella mateixa podria començar-se a pensar en com avaluar els que ho fan bé i els que ho fan regular i malament.
Els professors som despesa, mentre els estudiants-clients són ingressos i el personal administra... Aquesta sembla la filosofia imperant...
Bé, ja ho dius, Trinquis, en el moment que l'estudiant és considerat client, apaga i vámonos. Les noves tecnologies milloren l'aprenentatge i permeten més aprofundiment, alhora que permet un flux de comunicació important i quasibé exponencial, però no es pot basar l'educació només en elles...
jo no crec que ningú neixi amb coneixement, gairebé tot el que sabem i fem ho hem après. I només una part ho hem fet a través dels professors, universitaris inclosos. Però com cada vegada el món es més complex i la informació que es té és més gran, la tasca dels professors serà cada vegada més important, segur! I de fet ja ho és! Amb vocació o sense, aquesta feina conté una component molt important que és la de transmetre coneixement. Sense això no hi ha alumnes i sense alumnes tampoc professors. Especialment a la universitat. I els alumnes mai son els mateixos, no son caps buits on el que diu un professor és missa. Fins hi tot aquestes han canviat amb el temps. La parròquia ja no és el que era, encara que a molts els hi agradaria que no fos així. Crec que aquests professors que no son conscients d’aquesta part de la seva tasca sobren. Qui ha de valorar aquesta tasca docent? Els alumnes? Els organismes que s’hi dediquen? Els propis professors? Al final, uns i altres s’hauran de posar d’acord o perdrem tots.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home