ànims, que no ha estat res...

Ànims, molts d'ànims amigues i amics! Ens anem reintegrant a la feina poc a poc. És clar que alguns s'han reservat encara les vacances pel setembre, però la majoria anem tornant a poc a poc... Deixem enrera aquell juliol de tanta calor i aquest agost de temps variable, les formigues i els mosquits, la sorra i l'aire pur, les calces curtes i les xancletes... i feliçment ens reincorporem a la rutina de la nostra feina a la UB i a tot arreu. Tornem a l'alienació de la feina sense sentit i poc respectada i mal pagada...

Podríem aprofitar per canviar, una miqueta, sense exagerar, si voleu, els nostres hàbits. Podríem saludar-nos amb un somriure, si voleu petit, quan arribem a la feina, i despedir-nos quan marxem. Podríem deixar de pensar que som els únics que treballem, tots i cada un de nosaltres, i que ningú no valora la nostra feina. Podríem començar per valorar la feina dels companys i les companyes, de tots els companys i companyes; interessar-nos una miqueta, sense exagerar, si voleu, pels problemes que té l'altre i pensar si podem ajudar d'alguna manera a resoldre'ls. Podríem deixar de pensar que la culpa de tot sempre és dels altres, del Rector, dels vicerectors, del conseller o el que sigui o de la ministra, encara que ho sigui... Podriem intentar fer les hores del nostre treball més agradables i esquivar stress i depressions...

Crec que ara és el moment dels bons desitjos; més que les hores etíliques del canvi d'any. Probablement tampoc no es compliran les nostres bones intencions, però no perdem res per intentar-ho. Deixar de fumar, preparar millor les classes, no faltar-hi (ni professors ni estudiants), flexibilitzar els processos, escoltar què volen els altres sense prejutjar-los precipitadament, aprimar-nos, aprendre anglès o informàtica, fer esport, anar al metge...

Ànims, doncs, amics i amigues que ens anem reincorporant a les nostres feines. Comencem el nou curs acadèmics amb alegria, rebem els nous estudiants (que sembla que no paren de crèixer, segons el nostre web) amb il·lusió, o, al menys, no la els hi fem perdre massa ràpidament. Si voleu, una petaca de conyac a la butxaca del cul dels pantalons o de l'interior de l'americana, o del bolso ens hi pot ajudar... Quan l'alegria flaquegi davant la crua realitat... um momentet al lavabo i glopet coll avall (sense entropar-nos, eh!) i tornem'hi... no podia ser altrament que us parles la Trinquis, o no?