Aigües estancades

Els dies de Setmana Santa, al menys per als qui ens hem quedat a la gran ciutat, passen a poc a poc. Buidor i silenci, la ciutat és nostra. Podem recuperar temps i espais que haviem descuidat i quasi oblidat; i coneixer-ne de nous...

He vist en un diari aquesta imatge del Danubi a Hongria aquests dies, desbordat, desdoblant els arbres en un bosc de simetria encantada. He pensat en el perill de les aigües grosses quan creixen sense aturador. He pensat en els amics que varen anar a romandre vora el Danubi, en un encontre multicultural joiós. He pensat en el temps d'aquests dies, que també creix i es desborda. I el despertador no sona com cada dia, a la mateixa hora; m'he llevat d'hora també, però perquè volia. I el dia em retia molt. Poques botigues obertes, però ben buides; carrers humans, amb pocs cotxes; silencis dominant extranyament la ciutat. I trobar amics que també s'han quedat.

Les aigües, però, tornaran al seu llit; i el temps tornarà a endur-se'ns en el seu corrent. I el silenci serà assassinat per les obres i el trànsit. I treballarem com a bons catalanets. I seguirem sent feliços... o no?