Miquel Porter
L'altre dia vaig passar per l'interior de la Facultad de Geografia i Història (i de Filosofia, és clar!). Moltes vegades ho faig; m'encanten les facultads amb més d'una porta; m'hi passejo per tallar camí i fugir dels cotxes: Biologia, Econòmiques, Geografia i Història... I altres que no conec prou per saber sortir-ne...
Doncs a Geografia i Hª me trobo la setmana passada una alfombra vermella i una exposició d'homenatge a Miquel Porter, el col·lega, l'amic... Enhorabona als responsables de l'exposició. En Miquel es mereix aquest i molts d'altres homenatges. El títol és una mica pompós, potser, a la moda: Miquel Porter l'home de les mil cares... Al final resulta que en té només vuit o nou que són els penells que té l'exposició i que, si no estic malfixada, ja eren els que la facultad tenia d'altres exposicions...
Perquè volem destacar aquest senyal renaixentista del polifacetisme (recordo que de Bohigas se li deia, i en vida, polièdric)? En Miquel era, sobretot, una persona, una gran persona, amb tots els seus defectes i virtuts, amb totes les seves debilitats i fortaleses i, a més, no se n'amagava. Era una persona, i a la universitat ens fan falta persones i menys tècnics i menys genis... persones per formar persones.
Vaig tenir la sort i el privilegi d'assistir a la seva darrera lliçò, ja fa uns quants anys, al salò de graus de la mateixa facultad. I me va impresionar això, justament. Era una persona, ni un sant, ni un premi Nobel, una gran persona que es despedia de tots nosaltres, dels estudiants i dels companys. Vaig aprendre una de les millors lliçons de la meva vida, potser massa tard, però la vaig aprendre.
Volia afegir aquesta cara a les "mil" de l'exposició, no per afany de crítica, ans al contrari, per fer-la crèixer. En Miquel Porter, professor universitari, una gran persona. Val la pena... o no?
posted by Esperanceta Trinquis @ 8:45 a. m.
10 Comments:
Trinquis, i tant que val la pena. Llegint això he pensat en què les persones més grans que jo parlen de professors universitaris que tenien renom, no me malinterpretis, però tenien un reconeixement i un prestigi, i la universitat els reclamava... ara anem per currículums, per places, per... no sé si entendrà on vull arribar. Però si li dic noms com Alier, Valverde, Rubió o Gomà sabria de què estic parlant?
No m'ho diràs a jo, carinyo, que podria ser la teva àvia! És clar que sé on vas i els noms que cites, justament, els he conegut a tots i a alguns molt... Però jo volia recordar finament que En Miquel fumava com un carreter i bevia bastant, de vegades més que jo, que ja és dir. I no se n'amagava. Es mostrava no com un superheroi hipòcrita, ni com un savi per sobre del be i del mal, sinó com un home, com una persona, i això era el seu valor, això ha de ser un valor universitari.
D'acord. Pero tambe es pot separar l'obra de la persona i la seva feina, de les seves costums i manies, no?
I es que, a vegades hi ha nomes un pas entre coneixer els detalls particulars d'algu i passar a fer premsa rosa o groga, com la que ens estan tan acostumats a la nostra fantastica tele.
I es per aixo que, pens, esta be presentar a una exposicio la seva feina i treball i deixar la seva personalitat i el seu dia a dia intim per als seus privilegiats amics i coneguts. Que en penseu?
ara t'entenc, en tot cas, si una cosa m'agrada, és desmitificar mites, i seure amb ells per prendre el que sigui, i alhora aprendre, perquè no hi res millor a la vida que ser com vols ser, sigui bevent, fumant o ensenyant...
ali bei, el dia a dia "dels grans" els fa propers i humans, precisament, i entenc la part de mantenir la seva intimitat, però si ell no se n'amagava...
Sí, "la", tens raó. L'únic punt que gairebé m'atura d'escriure el comentari és que ell no se'n amagava. No obstant, segueixo pensant - tot i que no molt convençut - que cada cosa al seu lloc i al seu context... Però potser penso que em cauria malament que un homenatge a la meva obra - si en tingués - es convertís en una xerrada al mercat, desviant l'atenció del que realment va ser el meu treball. No mitificar, mai, però tampoc mesclar ous amb cargols... però no ho dic molt convençut, tampoc.
ali bei, no crec que l'exposició, ni moltmenys, volgués mostrar la persona, és a dir, no crec que mostressin la seva beguda preferida, ni res semblant, ni crec tampoc que hagi de ser públic si bevia o no, però els que el coneixien el recorden no només per la mostra que s'ofereix al públic, sinó per les vivències al seu costat. una de les coses que m'agraden de les exposicions és que s'incloguin fotografies fetes per amics, "instantànies", així com enregistraments audiovisuals de la persona parlant i actuant, i opinions dels seus amics... vaja, a jo m'agrada veure la part més humana... fins on sigui "prudent" mostrar-la...
100% d'acord!
per cert, ali bei, records del veí Sam, que va néixer on ara ets tu...
Estimats, quin diàleg intercultural de la Mediterrània, no? amb En Sam inclós...
Jo el que volia destacar és que no es pot ensenyar sense valors, i que la humanitat d'En Miquel era un valor que els col·legues i estudiants apreniem. No es posava mai per damunt dels altres. Això no és ni intim, ni privat, ans al contrari... Bé, ja ho heu entés i no cal insistir, és ver?
Publica un comentari a l'entrada
<< Home