Esperanceta Trinquis

estic viva!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2007-03-06T13:07:00.000+01:00

Què us pensaveu? que m'havia mort? Doncs, no, me sap greu, però estic viva, ben viva... vivita y coleando, com diuen en castellà.

I direu, i doncs a que es deu aquest llarg silenci? Mira tú, a que soc molt maldestre en els temes informàtics -i en tants d'altres!- i vaig voler actualitzar el blog i des d'aleshores no hi he pogut entrar més... I, ves per on, he trobat una vella amiga de la meva infantesa, que te un ordinador tan vell com nosaltres i no n'ha actualitzat mai cap programa... i aqui funciona. Hauré d'anar a casa de la meva amiga quan vulgui escriure alguna cosa, pobreta ella, no en te cap culpa, però...

Tantes de coses que volia escriure, sobre eutanàsia, sobre presons atenuades, sobre guerres i misèries... Però avui no, he tornat i aqui estic. Viva i amb els amics i amigues. Això sí que s'ho val... o no?

jubilació

2007-01-28T17:59:00.000+01:00

Jubilació ve del llatí iubilatio, que significa directament alegria exultant i poc a poc va correr cap al camp semàntic de excempció del treball i finalment ha esdevingut jubilació forçosa. Aquesta setmana passada se n'ha parlat, i molt, de la nostra jubilació. Tanta gent te ganes de que la nostra generació se'n vagi de la universitat! Hem bloquejat el pas a una renovació normal i constant i així hem perdut generacions i generacions de magnífics investigadors i professors!

Però això no és nou. Al contrari, se sabia de fa molt de temps que arribaríem a aquesta situació i fins ara ni s'hi ha començat a posar remei, quan de remei, al menys per a tantes persones, ja no n'hi ha. I correm el perill de crear la mateixa situació d'aqui a uns quants anys.

Tothom es vol jubilar quan s'és jove. Quan arriba l'edat, però, la cosa va canviant, generalment per raons purament econòmiques, però va canviant. Amb l'augment de l'esperança de vida, tenim el risc d'haver de viure molts anys amb unes pensions esquifides, cada dia perdent capacitat adquisitiva. Ja la perdem ara que som actius! Alguns troben que la nostra professió permet de fer classes i fer recerca fins molt tard; és ben cert que la capacitat i l'entusiasme no són una funció directa de l'edat. Per això la nostra jubilació forçosa és als 70 anys. Ara podrem jubilar-nos, sembla, als 60, fins i tot.

Jo entenc que l'administració es preocupi del fet econòmic a l'hora de fer els nostres plans de jubilació. El que no entenc, però, és que la universitat no es preocupi d'altres coses. Si la universitat es basa en el temps lent, en la continuitat acumulativa que és el mestratge no hauria de pensar en d'altres variables que no els calés? Com es pot presentar un pla de jubilació dels professors sense un pla estratègic darrera que hagi definit uns pols d'excelència que val la pena de preservar o unes línies de recerca que cal innovar? Tan injust és tractar igualment els desiguals, com tractar desigualment els iguals.

No es pot entendre un pla de jubilacions sense un pla de treball abans. Hi ha una figura legal que és la jubilació parcial que permetria la convivència de vell i jove durant un termini per traspassar tècniques, informacions, coneixement. La universitat cerca la transferència a les empreses i no en té cura de la interna?

Si voleu que me jubili, me'n vaig, però abans m'agradaria que entressim en el debat. Potser estic equivocada, però m'agradaria tenir l'oportunitat de descobrir-ho... hi tenim dret... o no?

El rector Màrius Rubiralta visita nous equipaments del campus de Bellvitge

2007-01-21T09:17:00.000+01:00

No, no és que vulgui donar-vos la murga amb temes universitaris, no, no en tingueu por. És que ja fa dies que estic reflexionant sobre les notícies que ens donen per la tele i sobre la manipulació de la informació a la qual estem tots i totes sotmesos.

Aquest titular de la nostra estimada i mai prou ben ponderada web (o web és masculí en català? mai no ho sé...) és un exemple clar de la confusió que tenen els informadors entre el que és notícia i el que és simple esdeveniment.

La vida, la de totes i tots, és plena d'esdeveniments; cada dia, cada hora, cada segon s'esdevenen coses, generalment molt quotidianes i reiteratives. Per a que alguna d'aquestes coses, però, esdevingui notícia cal que sigui excepcional, important, amb consequêncies (millor si són positives, no només és notícia el dolor i el mal) per moltes altres persones. En el cas de la nostra web, que el rector visiti una Facultad o un campus, si és notícia de debó, malament; voldria dir que el Rector no visita mai les seves facultats i els seus campus, i jo, tot i l'escassa confiança que aquest rector me mereix, no ho puc creure. Aquest esdeveniment, que hauria de ser quotidià per a ell, seria noticia si hagués dit o fet alguna cosa important per al conjunt de la universitat, però mai la visita en ella mateixa...

Ara podria dir que conec esdeveniments que afecten professors de la nostra universitat i que no surten a la nostra web (aquests dies mateix he sabut del cas d'un llibre...), però no és aquest el tema.

El tema és que aquesta confusió es fa diàriament als nostres telenoticies, dirigits i fets per professionals, en una televisió pública, finançada, per tant, amb els nostres impostos. Les televisions privades poden fer el que creguin convenient, però les públiques no, per això existeix un consell de radio i televisió, no? Com podem tolerar en època d'eleccions que robin els periodistes de la pública minuts d'informació explicant que no signen perquè volen estar per sobre del comité electoral i les seves normes? com podem tolerar que ens parlin d'algun robatori, quan n'hi ha tants, sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà? Com podem tolerar que ens parlin de la famosa onada de calor, mostrant fins i tot fotografies del Central Park de New York i no ens diguin al costat que als Estats Units han mort més de cent persones per l'onada de fred? És que el temps meteorològic, sempre canviant, pot ser notícia? Perquè hem de veure l'encadenament d'episodis catastròfics, molts desgraciadament habituals, i que no tenen relació entre ells en els telenotícies? No hi ha programes del temps molt llargs i documentals que requereixen formació i documentació? Perquè la informació internacional als nostres telenotícies ha minvat a nivells incomprensibles?

Podria seguir fent preguntes i expressant queixes i no acabaria. Jo hi he trobat la meva solució particular, és clar, no veig el telenoticies. Veig Euronews, la 4, o la CNN o la BBC... però, és clar que això no és una solució, ja que la TV3 és pública i contribueixo a pagar-la... És que cal donar a la gent el que li agrada o cal intentar emprar el mitjà meravellós de la televisió per educar i formar opinió? Si els profes apliquessim el mateix criteri hauríem d'explicar als joves el que ells volen i saben ja?

Aturo aquí les meves reflexions perquè em temo que alguns gestors universitaris, fins i tot algun pedagog embogit ho voldrien això.

Ai, amigues i amics, quina tristesa que sento en veure que no hem estat capaços de canviar el Món com volíem aquell llunyà 1968 i, en canvi, assistim impassibles, o quasi, a la subversió perversa de l'ordre de les coses... Tinc raó, o no?

Avui estic a Madrid

2007-01-13T16:11:00.000+01:00

Aquesta tarda vull estar a Madrid i desfilar hores i hores contra el terrorisme. Voldria que fossim molts, moltíssims, clamant per la pau i pel diàleg. A quànta més gent han de matar per a que els poders fàctics decideixin acabar amb la violència? Quants morts haurem d'acumular per a que els polítics decideixin llimar les seves diferències, la seva descarada lluita pel poder, i es preocupin seriosament d'acabar amb el problema d'ETA?

Estic cruixida! Veure el PP clamant victòria perquè la treva se li ha espatllat a Zapatero! Veure el PP creant una associació d'equatorians a correcuïta per a poder fer soroll. No sentir les veus de l'Església catòlica clamant per la pau. Quin ordre volen aquesta gent de la nova dreta? Quin Deu prediquen aquests capellans i bisbes?

Aquesta tard vull desfilar pels carrers de Madrid per cridar la meva ràbia, per cansar la meva impotència. Estic cansada de tanta guerra...Voldria que fossim molts, moltíssims, clamant per la pau i pel diàleg.

Cruixida estic de veure com Bush vol enviar més tropes a l'Iraq i menaça altres països amb la seva mateixa recepta de sempre. És que res no serveix de res? Ni la constatació dels errors, ni el pes dels morts, milers i milers d'inocents... És que avui val tot?

A Madrid vull estar passejant aquesta tarda clamant per la pau, per tota la pau, com fa tres anys, passant dels polítics, exigint el dret a viure en pau i en llibertat. Voldria que fossim molts milers aquesta tarda, a Madrid.

furors concrets

2007-01-02T09:44:00.000+01:00

No m'agrada semblar una amargada, tot i que el Món en el que vivim ens proporcioni tantes ocasions d'amargura. A nivell personal, no ens podem deixar vèncer per la mediocritat dels malvats que ens governen, en general.

L'amargura dels darrers dies de l'any m'ha fet pensar en la gran novel·la d'Elio Vittorini sobre la Guerra d'Espanya, Converzacione in Sicilia. El protagonista va a l'estació Termini de Milà, on resideix, per enviar una postal a sa mare a la llunyana Sicília felicitant-la el seu aniversari. Allà, amb els pocs diners que té, i dominat de furors abstractes, compra un billet de tren i va personalment a Sicília, a veure sa mare. I com tantes vegades en Literatura, el viatge és la metàfora dels temps. M'agrada molt aquesta novel·la que parla del drama espanyol tot parlant només de Sicília i en temps feixistes, quan no es podia parlar contra el govern italià... M'agrada com Vittorini sap dir les coses amb d'altres paraules, amb metàfores, amb imatges, m'agradaria tant de saber-ho fer jo també...

Moltes vegades m'he sentit dominada de furors abstractes, enutjada amb tot i tothom, però amb ningú en concret. Llavors és un furor creatiu: lluites contra tot i contra res, intentes avançar, o, al menys, de mirar amb lucidesa cap endavant.

Aquests darrers dies del 2006, però, els furors que m'han dominat eren massa concrets: els falsos defensors del valors occidental falsos, l'obscenitat dels mitjans de comunicació reproduint imatges irreproduibles, l'ETA i la seva ànsia assessina inútil i criminal, els corifeus de la violència de l'altra costat que viuen millor contra ETA... Tot massa concret i massa quotidià; una conxorxa massa forta per oposar-s'hi una tot sola.

És curiós, però individualment, aïlladament, és més fàcil oposar-se contra els poders abstractes i intentar construir al menys una visió del Món diferent. I me vaig assossegar. Vaig anar cap a llevant, vaig baixar a la platja, i vaig estar hores contemplant la mar del meu Espriu, anant i venint en onades constants a la riba de la platja... I vaig recuperar la noció de l'Univers, de la totalitat, de l'abstracció... Si no puc, si no podem canviar les coses, no deixem que les coses ens canviin a nosaltres, i miren ben lluny, cara alta, i cerquem el llum i servem les paraules. Vindran dies millors... això desitjo per a totes i tots, potser no encara el 2007, però tot és començar... altra vegada... o no?

Dia horribilis

2006-12-30T15:55:00.000+01:00

Me surt la vena de reina d'Anglaterra, però no hi puc fer res. Comencem el penúltim dia de l'any 2006 amb l'execució execrable de l'excecrable Sadam i al cap de poques hores ETA trenca la seva treva i la pau i ens roba novament l'esperança.

Maleïda sigui ETA i maleïts tots els que s'alegren d'aquesta ruptura. Maleïts per sempre els gossos del PP que han estat posant pals a la roda tot el temps, seguit, seguit. Perquè no hem sortit la majoria silenciosa a recolzar el procés de pau? Perquè només hem deixat que uns pocs venjatius que estaven en contra ocupessin els carrers i els reproduissin caleïdoscòpicament uns mitjans de comunicació que només cerquen el tremendisme?

Ja és massa tard per lamentacions. Acabem l'any amb noves decepcions, les nostres expectatives de millora s'han vist rebaixades de cop, brutalment, a Bagdad, com a Barajas... mentre en un rancho de Texas s'els escalfa el cor als que no en tenen...

No he tingut temps d'emborratxar-me encara i ja no en tenc cap ganes... Me sap greu, molt de greu...

Bush 1, justicia 0

2006-12-30T09:45:00.000+01:00

Com que a tothom li agrada tant el futbol, heus aquí el meu resum de la situació.

Podem estar contentes i contents! Aquesta matinada els valors occidentals que la tríada capitolina Bush-Blair-Aznar encapçalaren han guanyat la batalla a la brutalitat dictatorial oriental. Podrem celebrar el reveillon nosaltres i la festa del bè ells amb molta més tranquilitat i alegria encara. Giravoltant en el carrousel del consum nadalenc, podem rirue feliços i donar gràcies al senyor Bush que ens ha deslliurat d'un dels eixos del mal, i amb el plaer de la forca.

No hi fa res que no haguessin existit mai les armes de destrucció massiva a l'Iraq. No hi fa res que la intervenció de la triple aliança hagi destruït l'entramat social, econòmic i polític del país, sumit en la guerra civil més cruenta. No hi fa res que la lluita era contra Al-Qaeda i que l'atac resposta hagués estat contra l'Afganistan dels talibans, encara en guerra...

La justicia més brillant ha lluït aquesta matinada a Bagdad! Pinochet, en canvi, va morir al llit i ha deixat la seva fortuna il·lícita a la seva família perquè ell defensava aquests mateixos valors occidentals, sense parar compte en els mitjans, és clar. Excés de zel. A l'orient han d'aprendre els nostres valors: quan el vell aliat d'altres guerres ha esdevingut molest, a la forca! Se'l mata pel primer judici, sense deixar fer els altres, els importants, no fos cas que la cosa es compliqués. Els iraquians i les iraquianes, els seus veïns i veïnes en general, hauran aprés la gran lliçò... com tots els morts de la guerra: incontables civils, policies i militars, d'Estats Units i de Gran Bretanya, d'Itàlia i d'Espanya: Qui mata xiites i no és dels nostres: a la forca!

Tot i que quasi m'acabo d'aixecar, crec que començaré la festa de fi d'any ara mateix, fent honor al meu cognom: Trinquis, borratxa ho veuràs tot més clar, ja que la sobrietat m'ho confon tot... o no?

Nadal...

2006-12-25T08:17:00.000+01:00

...com una sínia incansable, la roda de l'any ens ha tornat al Nadal, com cada any. Acabar les feines pendents, com si el Món s'hagués d'acabar també, felicitar parents i amics, comprar regals, fer menjars que no s'acaben menjant... Quan te n'adones, però, el Nadal ja s'ha acabat i no saps què fer amb el regal que t'han fet i no t'agrada, no saps com guardar el menjar que ha sobrat... només penses en les vacances, en dormir i descansar...

Recordeu aquell Nadal del 1962? Jo era molt nena encara. Durant la missa del Gall (llavors encara sabíem què era aquesta missa nocturna) varen començar a caure unes volves de neu... Qué bonic que era! Qué nadalenc! Semblava un christmas del Ferrandiz, qui llavors representava la trista modernitat del franquisme... I l'endemà tot blanc, tota Barcelona nevada, jugant amb la neu pels carrers, lliscant per les baixades... Després del dinar, els grans varen començar a netejar els terrats... La neu ja ben solidificada queia damunt dels cotxes aparcats que havien netejat el matí; aqui i allà les canonades rebentaven congelades i la gent es quedava sense aigua; a casa foníem neu per tenir aigua... I me vaig posar malalta, i els escombriaires no passaven i tota aquella neu, que no es fonia va començar a embrutar-se, i la vida va començar a fer-se difícil. L'inefable alcalde Porcioles va comprar unes màquines andorranes per treure la neu i tothom renegava de fred i d'incomoditat...

Recordeu? va ser com una gran metàfora de tots els Nadals. És bonic fins quan comença, després...

Però, en fí, deixem-nos de punyetes, el que jo volia era felicitar-vos a totes i a tots: Bon Nadal i millor any nou!!!!! ... o no?

fatal...

2006-12-17T22:19:00.000+01:00

Ja ho havíem dit. No pot anar ni amb rodes que les universitats catalanes depenguin d'aquesta conselleria que es diu pomposament Innovació, Universitats i empresa, però que no és més que comerç, turisme i universitats. I si no mireu els directors generals de què són... No pot anar encara menys quan el mateix govern (o similar) és continuació natural d'aquell que organitzà una excel·lent conselleria d'Educació i universitats, com ha d'ésser, i amb un bon equip directiu. Doncs, no. Ho han canviat i tot se n'ha anat en orris...

L'altre dia al claustre, un company, l'únic professor que va parlar, per cert (només dues professores van referir-se a l'equiparació de gènere) d'aquest tema , queixant-se del silenci del rector. No li va agradar gaire al rector, que va trobar que els altres tampoc no escrivien als diaris queixant-se del pressupost... En fi, va dir que tots els rectors parlen amb una sola veu... i ell calla. Per això quasi no li aproven el seu llarg informe que no deia res (58 vots a favor dels 300 possibles!). I els estudiants, pobrissons meus, criticant Bologna perquè suposa la privatització! Un dia se n'haurà de parlar del claustre, però ara volia fer-ho de la conselleria...

Dissabte passat, ahir vaja, s'atorgaren els premis de recerca del jovent que fa 25 anys concedeix el CIRIT (abans era la, però ha canviat de gènere, també). Va ser patètic. Un familiar l'havia obtingut fa uns anys i els donà el propi Jordi Pujol en persona. Aquesta vegada, i a una altra familiar (tenc familia molt recercadora, jo) li va donar el senyor Huguet, acompanyat d'una invisible i muda directora general d'universitats i d'un titubejant director del CIRIT... Només. Molts professors d'institut no sabien ni qui era aquell senyor de la crespa pelada, ningú no el va presentar... La incoherència i el disbarat varen lluir amb llum pròpia. El CIRIT atorga uns premis als treballs de recerca del batxillerat i no hi ha ningú d'Educació que és on hi ha el batxillerat... a què juguen senyors i senyores polítics i polítiques?

Hem de fer alguna cosa... o no?

sobre la crítica

2006-12-11T16:06:00.000+01:00

Un bon amic m'ha demanat que, de tant en tant, escrigui alguna cosa en positiu. Té por probablement que sembli massa una vella malgeniuda i remugaire. Potser ja en soc. Me sembla però, que n'he estat tota la vida de remugaire, que aquesta meva actitud de sempre voler una mica més no té a veure, al menys únicament, amb l'edat. Ens varem educar en la necessitat del pensament crític i seguim fidels a aquesta pruïja de trobar sempre l'angle obtús en totes les coses...

És veritat, però, que amb els anys me'n vaig fent una mica de cascaràbies, intol·lerant, exigent, quisquillosa... Hauré de fer esforços de flexibilitat i de tolerància, de paciència... Prometo que en faré...

Però això no treu que sigui molt difícil escriure per aplaudir les coses que es fan bé; si són ben fetes ja quasi no cal parlar-ne... o... potser sí, ja que serien una excepció notable. I m'hi poso a pensar seriosament. En trobo de coses ben fetes?

Sí, i tant que sí que en trobo. Quan miro algunes coses a una escala més petita, com des de dalt, mirant tota la seva trajectòria, quan els detalls desapareixen i només es veuen les línies mestres, les coses milloren, moltes coses milloren. La trajectòria urbana de Barcelona des del 1986, per exemple, o la de Rodríguez Zapatero o de Lula, en general, per posar només uns pocs exemples ben diferents i allunyats entre ells. Però és que en un blog el que s'imposa és l'escala d'anàlisi més gran possible, el comentari del detall, del moment... i aquí els defectes s'amplifiquen, costa més de veure el conjunt...

Estigueu tranquils, doncs; potser sí que en soc de vella rundinaire, però en aquest blog m'heu de deixar que segueixi essent un corcò, pendent de que, poc a poc, les coses al nostre país millorin. Pendent de que es valori fer les coses ben fetes i que no caiguem en el cofoïsme fàcil. Pendent de separar-me de les coses i poder seguir essent crítica en el sentit més ampli i generós de la paraula. Si la universitat no és crítica, què serà de la universitat?

alegries locals

2006-12-09T17:43:00.000+01:00

I quina satisfacció que sento! Estic tan contenta que no em caldrà menjar al menys en una setmana. Resulta que el nom de Barcelona ha trespassat els aires durant tres minuts mentre es posava en òrbita un satèl·lit en un cohet Arianne llençat des de la Guiana francesa. I al Cosmocaixa, com a un cap Canaveral qualsevol, però al peu del Tibidabo, la gent seguint el llençament amb gresca i xirinola.

I que en som de provincians, oi? Ja ho deia el meu enyorat Salvador -creador- Espriu: som els millors, som els millors, som els millors... Així d'anar-ho repetint ens ho anem creient.

És la tàctica de la nova dreta, dels neocons, repetir tant les seves mentides que se les acaben creient, siguin les armes de destrucció massiva de l'Iraq o la participació d'ETA en l'11-M. Algunes coses, però, no canvien: les guerres continuen, els morts són terroristes encara que siguin dones i nens, l'especulació immobiliària i la construcció i el ciment no s'aturen...

Però nosaltres contents, si no fos... perque no hi ha neu al Pirineu... o que el Ministeri de Medi ambient vol acabar amb les onades de les platges de Barcelona...

Vaig a seguir dormint que avui no és el meu dia... sembla.

Els limits de la democracia

2006-12-04T19:11:00.000+01:00

Estic treballant uns dies a Itàlia (per això trobareu a faltar alguns accents) i vaig poder veure la manifestacio de la dreta a Roma, i sentir el discurs del Berlusca (com li diuen aqui). Sembla que ha estat demostrat que al govern estant ell mateix va fer falsificar al seu favor moltes paperetes en blanc (a tots els col.legis ha sortit un mateix i sospitos 1%), tot i que ningu no en vol parlar. Des de llavors, però, no ha acceptat la derrota, i vol tornar. I adopta els procediments de l'esquerra per presionar, els mateixos que ell no acceptava i criticava quan era al govern...

Es una anècdota, és clar, d'un home, a més, acabat. Però hi el cas de Mèxic, o el de tantes republiques ex-soviètiques, i el Liban... o fins i tot, el discurs ratllat i estantis del PP espanyol. No ens estem carregant la democràcia entre tots?

La democràcia no és un sistema perfecte, però és el que tenim, i és fràgil i, sobretot la dreta, en nom del liberalisme que l'inventà, l'està atacant seriosament.

Estic preocupada i m'agradaria saber que en pensen els politòlegs... Quan torni els hi he de demanar... o no?

Cua de lluç o cap de sardina?

2006-11-30T08:44:00.000+01:00

És molt antiga aquesta dita que fa reflexionar sobre si val més ser cua de lluç o cap de sardina, que en castellà utilitza animals de terra, com correspon a una terra interios i ferèstega... Hi ha opinions per a tots els gustos i probablement calen les dues estratègies, segons els casos.

Això ve en relació a la UB i a la formació del nou govern català. Com sabeu, estic dividida entre l'il·lusió i l'esperança en el nou president i les possibilitats que obre i la decepció que una vegada i altra m'ha guanyat els darrers temps, matant il·lusions i destruint esperances. Quan veig que les universitats, dintre d'una indefinida societat del coneixement, es tornen a desenganxar d'educació (més quan havíem trobat un equip excepcional, cosa rara!) i cau en indústria, comerç i turisme, disfraçats d'innovació i descarats en empresa, me cau l'ànima als peus. Ja ho vaig dir una vegada, és el canvi de cromos entre partits, que som com nens... i malcriats.

I la UB, on és? El portaveu de la universitat més gran i més antiga de Catalunya no té res a dir? Que no té consells socials i executius, equips rectorals i tècnics d'alt nivell per assessorar-se? On són els editorials a La Vanguardia que la gent espera? Alguns argumentareu que al nostre rector actual, que és més director del parc científic que cap altra cosa, ja li va bé aquesta "nova" organització. Però crec que no és veritat, el que a ell li hauria interessat és que la universitat catalana hagués caigut en mans de l'inevitable senyor Castells, d'Economia; no us deixeu enganyar pel noms...

El senyor Rubiralta i els seus corifeus s'estimen més aparèixer en el lloc 197 d'un rànking mundial d'universitats que donar el tó de la política universitària, que contribuir al debat intel·lectual del nostre país, que intervenir directament en les imprescindibles relacions entre universitat i societat. S'estima més ser cua d'un lluç que s'esmuny quan el vols agafar i esperar que l'any vinent pugem al lloc 195 o caiguem només al lloc 210... I tot amb el treball quotidià callat, marginat i poc considerat de centenars de professors (no de tècnics per qualificats que siguin) als seus laboratoris i departaments, que no és fruit d'una política conjuntural i menys encara de la seva política.

Des del meu modest punt de vista, és una llàstima. La societat catalana s'acostuma al silenci de les institucions científiques i educadores i els seus governants desconsideren les universitats i hi juguen amb el parany dels diners de pressupost, tots els rectors indeferenciadament barallant-se per l'esca, com peixets ignorants en torn de l'ham... Si els responsables democràticament elegits falten a la seva cita social i política, algú haurà d'acudir-hi... o no?

exclusió i inclusió

2006-11-26T17:17:00.000+01:00

Ja sé que moltes vegades l'exclusió o la inclusió és una qüestió més psicològica que altra cosa.

Jo mateixa tendeixo a sentir-me'n d'exclosa de moltes coses i me consola pensar que deu ser culpa meva... Tota una vida treballant i innovant en el meu camp, publicant a dojo i no trobo cap reconeixement professional, si no és d'amigues i d'amics; sort que en tenc bastants de bons amics... gràcies amics meus...

Tota una vida militant a les esquerres, en general, comprometent la meva carrera i la meva tranquil·litat algunes vegades (no, mai no he estat a la presó, això no), sempre votant les esquerres, malgrat els desenganys i les decepcions i tots me consideren més dels altres, i tampoc no en trobo cap de reconeixement... És clar, que encara faig les coses per convicció i tinc una compensació: dormo tranquil·la cada vespre...

Aquestes coses pensava quan sentia els parlaments d'aquests dies. M'il·lusiona la sinceritat del nou president, quant durarà? Me decepcionen les reaccions d'alguns... He llegit, fins i tot, una anàlisi lingüística del seu discurs, quan mai no n'he llegida cap dels dels seus antecessors, ni dels altres candidats... És que ser català de Catalunya dóna dret de parlar malament la nostra llengua? No vull veure segregació on potser només hi ha miopia i poca altura de mires, però m'ha agradat el candidat i comparteixo la seva dolça exclusió...

Més exclosa encara me sento d'aquesta Espanya dels carrers de Madrid, d'aquesta gent que en nom de tots, per tant de les dretes, només sap clamar venjança i odi i acusa els altres dels seus propis pecats. Que no ens arrosseguin una altra vegada a l'abisme del conflicte civil...

Com exclosa me sento d'aquesta universitat que investeix honoris causa un músic sense que els professors d'història de la música en sàpiguen res, sense que el Rector investidor ens escrigui una carta com va fer fa un dies quan l'investit era un biòleg... Quànta, quànta misèria, Senyor...

Deu ser el meu destí, estar sempre amb la majoria, però sentir-me'n exclosa, penseu que hauria d'anar a veure un psicòleg...?

silencis i clams

2006-11-21T10:31:00.000+01:00

Hi ha silencis necessaris, com hi ha clams necessaris, de la mateixa forma que hi ha silencis complices i assassins i clams destorbadors i sobrers. No us penseu que m'he tornat loca del tot, ni que començo a escriure un galimaties, no.

Silencis, primer silencis. Perquè no promovem un gran pacte de silenci, sobretot els mitjans de comunicació, en torn del procés de pau a Euzkadi? Algú creu que es pot negociar i obtenir una notícia cada dia? Algú sap què vol dir negociar? Que no ho veieu en els plets familiars o de comunitats de veïns com és de difícil posar-se d'acord entre iguals per a temes senzills? Com no ho serà en un tema clau, greu i delicat com aquest! Que callin i que deixin fer durant un temps, concediu-nos una treva, per favor; el fi justifica els mitjans en aquest cas. Avui els que parlen i parlen sobre aquest tema estan objectivament actuant contra el procés de pau i a favor del manteniment de l'odi, de la violència i del conflicte. Que quedi clara la frontera entre els aprofitats de la violència i els violents, que tenen interessos comuns, i els pacifistes. Per favor. Què podem fer per començar? Per on podem començar?

Com el silenci sobre els pactes de la famosa Entesa de govern. Els pastelejos entre persones i partits, entre interessos individuals i petits no ens interessen als ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Quan sento que ara Universitats anirà a Presidència, per seguir Esquerra republicana i no forçar encaixos em venen ganes de plorar. Tot el sistema universitari català, tot el futur de la formació superior de la joventud catalana com una moneda de canvi. No vull saber res, calleu polítics i periodistes fins al final. El silenci té la recompensa de la informació fidedigna. Perquè sinó, parleu i parleu, benvolgudes i benvolguts periodistes, i després ningú no és responsable dels disbarats, rumors, mentides, errors i calumnies que heu escampat; quasi ningú no rectifica, i encara menys demana perdó, si no és per interposició de demanda judicial, i no és això, amigues i amics, no és això.

I podríem parlar d'altres silencis necessaris, però al mateix temps cal afirmar la necessitat imprescindible de no callar davant la massacre impune del poble palestí, afganès o iraquià o etíop i sudanès o congolès...Perquè Nicaragua només va ser notícia ran de les eleccions? que no hi passa res? I a tants d'altres llocs. Saber callar quan cal, implica no callar també quan cal, perquè el soroll ambiental no deixa entendre res quan tothom crida. Com quan parleu d'especulació immobiliària i escàndols de la construcció, però només insistiu en anecdotes singulars de personatges que no mereixen l'atenció de ningú, i calleu l'orígen brut i negre dels diners de l'esclat constructiu, o no dieu res de la necessitat de frenar un creixement urbanístic sense compte ni sense fí, que malmet el nostre territori i la nostra societat per generacions i generacions, com mai no havia passat en tota la història... I tantes d'altres coses.

Una mica de silenci responsable que ens deixi clamar contra la injustícia i el desgavell... o no?

quina calma'

2006-11-17T08:36:00.000+01:00

Calma? En quina calma devia jo pensar després dels temporals? No la trobo enlloc aquesta calma ara...

En geopolítica mundial, una reflexió. Serà que avui manen els dèbils i per això la situació està fora de control. Un president dels Estats Units que de sempre n'era de dèbil (hi ha un refrany castellà que diu dime de que presumes y te diré de lo que careces) i ara ni controla les seves dues cambres. Un president israelià en mans d'un exèrcit cruel i poderós (què deu fer aquell pobre Sharon, del qual ni ens en parlen?). Un govern iraquià que ni a govern titella arriba (li rapten els funcionaris a centenars). Un govern palestí que no pot ni constituir-se... Què en farem de tot això? Qui té autoritat moral per imposar la raó?... I, entretan... morts i morts i més morts...

En política espanyola, un PP embogit s'ha acabat creient les seves pròpies mentides, mentre espera inútilment (espero!) que la gent també se les cregui. Cada dia està més lluny de la realitat. I, en canvi, Zapatero no deixa de créixer i créixer davant la ràbia d'uns i la incredulitat d'altres. A nivell internacional va fent avançar l'aliança de les civilitzacins de la qual tots ens en fotiem i a nivell intern, poc a poc, tot se li va aprovant. Llàstima de la corrupció immobiliària desbocada... Encara que diuen que d'això vivim...

I aquí? ai! Amb un ai al cor estic vivint aquests dies. Quan veig que es reparteixen les àrees de govern com si fossin nens amb "cromos"... Deixarem que la gestió de les universitats catalanes se separi del sector de l'educació i caigui en mans del sector de l'economia? Això és entesa de progrés, amics meus? Que no sentiu els clams del carrer, ahir mateix? Que no sabeu que la universitat no només forma empresaris? Clar que si la revista de la UB publica portades com la darrera, no m'extranya. On ha anat a parar el sentit crític, o al menys analític, de la universitat? Especialment de la UB, que al final sempre quedem fora de tots els plans que s'aproven a Catalunya; de que ens serveix estar entre les 200 primeres universitats del Món? M'ho podria explicar algú?

Quina calma, oi? Per tenir calmes així, més val tenir un temporal... o no?

Després del temporal...

2006-11-09T09:00:00.000+01:00

No, a Palestina tot segueix pitjor, i la comunitat internacional mira cap un altre lloc. El bombardeig d'ahir (els covards militars es varen tornar a equivocar de 500 m!) repeteix l'horror una vegada i altra; no posaré més fotos, ja m'ho han criticat. Però a Palestina (i a l'Iraq, i a Afganistan, i a Darfur...) el temporal segueix i no se li veu la fi...

Aquí, però, el temporal ha amainat. Ja tenim un govern d'entesa, com fa tres anys, però amb l'experiència dels tres anys (això espero, al menys). Aparentment no calia haver votat, perquè tot ha quedat com abans, potser una miqueta pitjor. Els que estaven enfadats encara s'han enfadat més, vorejant el ridícul, sinó el despreci dels hàbits democràtics. Els que estaven contents, segueixen contents. Només ens queda ara el ball de les conselleries, de les direccions i secretaries generals, trobar dones per equilibrar percentatges i imatges (em cridaran aquesta vegada, jo tan progre i roja de sempre?)... Però el temporal català està passant, l'oasi s'ha esvaït i és hora de fer feina.

I a Nicaragua, Daniel Ortega, el temut sandinista, ha tornat al poder per via democràtica, novament. Les famoses alternatives no han aconseguit resoldre cap dels problemes que denunciaven. El candidat preparat a Harvard no ha aconseguit convèncer els pobres nicaragüencs; Nicaragua, i Amèrica Llatina, en general, no és Geòrgia. L'experiència de Fox, potser, és massa pròxima... i tantes d'altres...

I fins i tot als Estats Units el temporal està passant. Els demòcrates guanyen el control de la cambra de representants i, fins i tot, del senat. El funest Donald Rumsfeld n'ha estat la primera víctima i, malgrat tot, no puc negar que me n'alegro... Un d'aquests dies és Sant Martí (i ja en notem la caloreta del seu estiuet) i en castellà tenen un refrany molt expressiu que pot aplicar-se al cas: a cada cerdo...

Per no parlar de la calma de la nostra benvolguda i mai prou ben ponderada universitat. La calma és tan gran que sembla el desert de Gobi... Però, deixem-nos de punyetes i aprofitem les poques calmes per gaudir-ne i treballar una miqueta... o no?

Bet Khanun

2006-11-05T16:54:00.000+01:00

Gaza, Palestina, Israel... No puc mirar ni les notícies a la tele, estic embafada i horroritzada de tanta sang! L'exèrcit més poderós del Món mata dones desarmades perquè hi veu homes vestits de dona. Un tirador d'èlit de l'exèrcit israelià mata una nena de dotze anys mentre apuntava un militant...

Però... Què hi fan aquests soldats a Palestina? Que no hi ha un ordre internacional? De quina èlit militar es deu tractar? Maten, assessinen sense judici, ni dret de defensa; es basen en simples sospites i s'equivoquen, abusen de la seva força i de la complicitat assessina dels Estats Units. Què pensen? que els podran matar a tots? Cerquen l'extermini palestí? volen un nou èxode, però dels altres? I les Nacions Unides? Hem d'assistir callades a tot això? En què hem de creure ja? Venjança contra justícia, atac preventiu contra defensa, causes inventades, parlaments i ciutadans enganyats...

...i Bagdad... Condemnen a morir enforcat a Sadam Husseim i alguns dels seus col·laboradors, visca la democràcia i els valors occidentals!

En Samuel Huntington pot estar-ne molt de content, el xoc de civilitzacions està en el seu punt més alt. Jo, però, estic fastiguejada d'aquest Món. Uns discutint si es pot portar vel o no, uns altres discutint-se per una conselleria, pel seu sou i per tocar poder i la tele escupint incansable imatge rera imatge de l'horror. I em tanco amb l'ordinador i m'esbravo amb el meu blog (perdoneu-me volguts i pocs lectors) i trio el que vull saber i no vull escoltar res, no vull saber res, només vull viure tranquil·la, amb els meus, els més pròxims, i treballar per no saber i no pensar en res i somiar que tot hauria pogut ser diferent... perquè jo també n'he tingut de somnis, Martin Luther, també...

Sobrem els ciutadans?

2006-11-02T10:01:00.000+01:00

Fa unes setmanes discutiem a la UB si sobravem els professors, davant de l'augment de la burocràcia i la neoliberalizació del funcionament. Avui, després dels resultats electorals, em preguntava si potser no sobrem els ciutadans. Tot i que aquesta paraula ha estat ja devaluada per un partit ara parlamentari, que s'apropia del nom, quan en representa una mínima part (quan sentia els crits de libertad, libertad, a l'hotel Calderón, me venien unes ganes de plorar...). Fins i tot les paraules ens roben...

Tothom està content, sembla, per les valoracions que fan públicament. Altra cosa seria sentir-los en privat. Però jo soc una simple ciutadana, no afiliada a cap partit, i no els sento en privat, i he de dir que no n'estic gens de contenta; més aviat estic molt, però molt trista. Els que em coneixeu ja us ho podeu pensar... Però no és (al menys només) que no hagi guanyat l'opció que jo votava, és que la sensació que em deixa la radiografia del país que són sempre unes eleccions no m'agrada gaire.

Quasi la meitat dels electors no ha anat a votar. L'allunyament progressiu dels ciutadans de la política comença a ser preocupant. Sembla que els vots en blanc han assolit una xifra rècord (ho he sentit, però encara no ho he pogut trobar) cosa que augmenta aquesta desconnexió. Estudiar els vots absoluts de cada ú i a cada munivcipi serà una tasca prioritària i interessant. La destrucció del famós oasis català a partir del 2003, amb una CiU rabiosa i violenta ha tingut efectes irrecuperables. Els diletants que han votat una opció diferent a la seva per castigar persones, parla no només d'incoherència, sinó sobretot d'intolerància i elitisme... i frivolitat (i en conec molts personalment, la universitat en va plena d'aquest tipus de gent). I així podria seguir...

CiU ha guanyat indiscutiblement, s'empri l'indicador que s'empri. Jo no els he votat, ni els votaré mai; prou mal varen fer com a govern i més com a oposició. No tinc cap obligació de felicitar-los tampoc, perquè jo no soc ningú. Però no es pot deixar de reconèixer que han guanyat clarament; potser no tant com haurien volgut, però han guanyat. Alguns titulars de diari avui fan pena davant la manca de voluntat de reconèixer els fets. Sembla que CiU, de moment, no en te gaire de mitjans de comunicació al seu costat...

Doncs la meva conclusió, potser precipitada, és que ha de governar CiU, en minoria o amb ERC o amb qui vulgui i pugui. Si em poso a la pell del senyor Montilla és el que jo faria; em retiraria als meus quarters d'hivern, reconeixeria la victòria rotunda dels altres i la meva pròpia derrota, deixaria passar un temps abans de fer balanç intern per assolir una mica d'objectivitat i si algú vol una altra cosa que em vingui a buscar i que accepti les meves condicions...

És clar que jo no soc el senyor Montilla, ni li arribo a la sola de les sabates. Reconec que m'hauria agradat molt que un català nat a Andalusia, sense títol universitari hagués pogut governar Catalunya. Però no ha estat possible. Ni ell, ni ningú té perquè fer-me cap cas, però dec poder expressar la meva opinió... o no?

silenci, per favor

2006-10-31T09:04:00.000+01:00

Calleu, callem... estic reflexionant, estem tots reflexionant suposo. A veure què votarem demà! Se me fa estrany reflexionar en dimarts, treballant com si res; se me fa estrany i difícil. Estava tan acostumada a reflexionar en dissabte, a caseta, tota sola, fent la mandra al llit. Allò si que era reflexionar, però avui...

Probablement deu ser la darrera maragallada. Li varen demanar que no convoqués les eleccions en diumenge (per afavorir l'afluència) i ho va fer. Però ho va fer a la seva manera. Dimecres, però el dia de Tots els Sants, festiu. A votar i al cementiri, que l'endemà és el dia dels morts. Castanyada i Halloween tenyits d'eleccions catalanes; una barreja perfecta. Quan vol Maragall és genial, no ho trobeu? Al menys no se li pot negar sentit de l'humor que tanta de falta ens fa a totes i a tots...

I quan dic que serà la darrera maragallada me refereixo, és clar, a les que pugui fer com a president de la Generalitat de Catalunya. Perquè espero que ens pugui regalar les seves maragallades molts d'anys encara, en vida nostra! Que no faci com En Pujol que ha perdut els papers, deixant de ser un expresident per sobre del bé i del mal, com podria i deuria haver estat, i baixa a l'arena política insultant amb poc estil la figura de la presidència que ell ha ocupat 23 anys. Quina llàstima. Un amic meu sempre diu una frase que no sé si és un refrany italià o un troç d'una òpera, però tan se val: un bel morire tutta una vita onora. Doncs, senyores i senyors, saber morir en aquest país és molt difícil i estic segura que per molt que li sàpiga greu En Maragall en sabrà més que no En Pujol, ves per on.

I sabeu que em crida molt l'atenció? la possibilitat que l'exalcalde d'una població de la perifèria metropolitana pugui succeir a l'exalcalde de Barcelona. És tot un fenòmen molt interessant, no trobeu? Ara que Bigas Luna estrena la seva pel·lícula sobre la Juani, destapant aquest nou univers de les perifèries urbanes que reclama el seu paper, abans que no s'arribi a situacions semblant a les d'altres perifèries urbanes...

Però m'estic embolicant una mica trobo. Callem i calleu i reflexionem tot el que puguem que demà serà un altre dia i tindrem un nou president de la Generalitat... o no?

pas de nouvelles, bonnes nouvelles

2006-10-24T09:01:00.000+02:00

Si voleu també ho podeu dir en anglès: No news, good news. Estareu més a la moda. El pensament és el mateix. Quan no es parla d'una cosa, quan no saps res d'alguna persona és que va bé. La ditxosa mania de la sang i el fetge que guia el nostre interés i, de retruc i exageradament els nostres periodistes, fa que només parlem de coses dolentes, catastròfiques o excepcionals. Tinc uns amics que es vanten de la duració del seu matrimoni insinuant que faran un sopar de casats de sempre i que seran molt pocs; com que només es parla de les separacions i divorcis, la gent tendeix a pensar que el manteniment de les unions de parella són l'excepció, quan encara són la norma...

I a què ve tot això, us preguntareu? Doncs a que no es parla gaire de la nostra universitat, per tant les coses deuen anar bé, no? Fa uns dies al Vilaweb sortia com a noticia que als professors de la UB se'ns obligaria a indicar públicament la llengua en que feiem les nostres classes, per a informació dels estudiants; doncs, bé, senyors de Vilaweb, fa més de vint anys que això ja ho fem i mai, MAI, no hi ha hagut cap problema. Que potser és això el que molesta? A mi me molesta molt més aquestes informacions bilingües, que semblen aparentment més respectuoses, però que no informen en quina llengüa es faran els actes, conferències o seminaris. No n'heu vistos d'aquests? Tríptics o fulletons que comencen en una llengua per un cap i amb l'altra per l'altra? Doncs no, a la UB no en tenim de conflicte lingüistic; el que tenim és encara una certa pobresa en el plurilingüisme internacional, però no més que les altres universitats catalanes i molt menys que les altres espanyoles.

Els nous postgraus s'ofereixen molts en castellà; però és que tenim una clientela internacional. Jo en vaig inaugurar un d'aquestos d'oficial i europeu i alguns companys s'extranyaren que parlés en castellà. Però senyores i senyors és que jo he fet la meva carrera acadèmica en català (i així m'ha anat) i no tinc cap mala consciència ni cap complexe. No he de demostrar res, a les meves obres em remeto

Com aquestos que es presenten furiosos com oposició al malaguanyat tripartit, com si no haguessim malgovernat durant 23 anys (el propi candidat i tot ha exercit tres càrrecs) i presumint d'estimar Catalunya, com si fos patrimoni només d'ells! Senyores i senyors, fem política i no juguem a l'astracanada, a més de baix tó, i avorrida com ella sola... o no?

Després del temporal...

2006-10-15T09:18:00.000+02:00

Ja és ben cert ja això que diuen que el temps ho cura tot i que després del temporal arriba la calma. Jo mateixa quan llegeixo el titular del meu darrer slot (és deu dir així?), amb aquella indignació expressada en majúscules agressives, em sento tota ridícula...

Sabeu, de vegades resulta molt difícil trobar el to de l'escriptura. Una, com jo que soc espiritosa (ja sé que aquesta paraula no existeix o deu voler dir una altra cosa, però sempre me n'han dit; de vegades simplement espitosa; en el sentit d'explosiva) no sempre ho pot evitar d'escriure com parla, de deixar-se endur pels seus impulsos. Però en la comunicació oral aquelles explosions, més o menys intempestives, se van oblidant, llimant pel ressò de noves paraules i un acaba trobant el tó; o sinó s'adapta al tò de l'interlocutor, el qual si també és explosiu no desentona.

Però escrivint és tota una altra cosa. No tens l'interlocutor al davant i no saps en quin estat d'ànim cada-ú te llegirà. S'ha d'assolir un to més neutre, exercir la ironia, insinuar més que dir, fer que sigui el propi lector el que faci el camí cap a les seves conclusions, les quals, a més, poden ser diverses de les del propi autor. Només així l'escriptura és útil i plaent, tan per al qui escriu, com per al qui llegeix.

Perdoneu-me, doncs, amiques i amics que encara pacientment me llegiu, ni que sigui de tant en tant, com Deu mana. Intentaré no perdre els papers quan escrigui (mai tan ben dit) i espero que els bons propòsits d'avui, dia de Santa Teresa d'Àvila, no s'esvaeixin amb tants d'altres de bons propòsits que he formulat una vegada i altra durant la meva llarga i arrossegada vida.

S'han de tenir il·lusions... o no?

Estic INDIGNADA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2006-10-13T09:34:00.000+02:00

No puc deixar d'escriure. Encara està el teclat calent del meu slot (es diu així?) d'ahir, tan frívol ell, però no puc deixar de tornar escriure. Perdoneu-me els llegidors, que no va d'universitats...

M'aixeco una mica més tard de l'habitual en aquest mig pont fals de pluja tardoral tan bonic i rossego les meves torrades sense gaire gana i vaig a veure el correu. I trobo un missatge desagradable (d'una companya del departament, és clar) i un d'agradable d'un desconegut, és clar. Empatats! ja és molt! i després llegeixo els meus diaris de cada dia en versió virtual, és clar; què voleu? m'hi he acostumat, i així ha estat...

Un breu d'El Periódico de Catalunya duu la notícia que els europarlamentaris del PSOE i del PP s'ha posat d'acord per aturar una moció de l'Eurocambra que censurava les corrides de toros!!!!!!!!!

No m'agraden els toros i se m'en fot si els prohibeixen o no; no comparteixo tampoc l'exageració proanimals a lo Brigitte Bardot, o l'antitoros per catalanisme que ignora els espectacles catalans o que a Barcelona sempre n'hi ha haguda de plaça (els aldarulls del 1835 varen començar a la plaça de toros de la Barceloneta justament) o com el d'una amiga meva que titlla els toreros d'assassins. No és el cas que opini jo dels toros, crec que la meva opinió en aquest cas (i en tants d'altres) és del tot irrelevant.

El meu escàndol és que per salvar la fiesta nacional els fotuts polítics que ens representen (tantes vegades ben representats, tot s'ha dir, ja que el poble tampoc no estem gaire sovint a l'altura de les circunstàncies) siguin capaços de posar-se d'acord en una cosa relativament banal i no siguin capaços de fer-ho en temes substancials com la pacificació d'Euzkadi. M'indigna la frivolitat i la inconsciència d'aquests eurodiputats que tant bons sous cobren, mentre uns altres duen el nostre carro pel pedregar. Ells perden el temps amb minúcies de moral pública, com les lluites d'animals o d'històries passades, com els genocidis que tots han fet, mentre han deixat ampliar l'UE a països que no respecten res, sense previsió ni planificació, mentre han perdut tota capacitat d'intervenció correcta al Món, mentre senyors aparentment honorables com mossén Ian Pasley o l'antic ministre espanyol de l'interior responsable de l'ordre públic l'11M escampen i atien l'odi entre les persones i les comunitats.

No hi puc fer res, ja ho sé, però estic indignada, INDIGNADA, i us ho volia dir. Potser soc exagerada i parcial, podria ser, potser no en tinc gaire de raó; estic disposada a admetre-ho, si m'en convencen. Però al menys debatim coses serioses... o no?

Ningú no se n'ha adonat?

2006-10-12T22:06:00.000+02:00

La veritat és que ni jo mateixa... Sembla mentida! Ara fa un any que, sense encomanar-me ni a Déu ni al diable, me vaig llençar a crear aquest blog. Un anyet! Ha passat el primer aniversari i no he rebut les felicitacions que esperava, ni a casa meva es podreixen els rams de roses que ningú m'ha regalat...

Millor! Una ja comença a estar farta de commemoracions i celebracions d'aniversaris de tota mena. La feina callada i constant ha estat una de les consignes patrimonials del bon catalanet, no?

Doncs sí! Fa un any que me vaig llençar al ruedo virtual i aqui segueixo i seguiré. I tantes coses que també segueixen. La guerra desastrosa i cruel a l'Iraq; i ens diuen que hi ha hagut 645.000 víctimes civils i el mentider de Bush, que va denunciar armes de destrucció massiva inexistents (junt amb els altres dos mentidorets de Blais i Aznar) diu que no és creible. I què ens hem de creure, Senyor? I segueix la mediocritat a la nostra universitat, ofegada de burocràcies. I segueix la misèria econòmica de la recerca al nostre país. I segueixen tantes de coses...

Les eleccions semblen una cosa nova, però el tó electoral és tan baix! Uns que sembla que són els únics que estimen Catalunya o com si estimar Catalunya fos una cosa política; uns altres amb les misèries de provocacions inútils a meetings de quatre gats dels que més valdria que ni se'n parlés; uns altres que no volen que es parli de l'habitatge a Barcelona (sembla); i uns altres que diuen: nosaltres ja ho deiem...

Bé ja m'agradaria dir-vos el que jo en penso d'aquestes eleccions, però crec que no ho he de fer. No és que m'hagi tornat discreta, no, no us ho penseu pas; segueixo com sempre de cap verd. Però me vaig proposar fer un blog seriós i dialogant, eminentment universitari, homenatjant a l'oblidat Espriu, i no hauria de descarrilar...

eh que m'enteneu... o no?

sobren els professors a la universitat?

2006-10-06T18:46:00.000+02:00

quina marxa que han agafat alguns professors de Geografia i Història! Deu ser que l'empenta del seu famós trasllat els ha donat molta inèrcia. Encara no han acabat les obres, ni han callat els crits de la inauguració oficial i ja fan circular entre molts professors de la nostra benvolguda universitat una carta d'un col·lega de Saragossa amb el títol que encapçala aquesta entrada.

És un article irònic sobre la situació de burocratització, marginació i pasotisme que vivim els professors d'universitat, en general. I no sé a través de quins circuits s'envia el missatge amb la carta però arriba a molta gent de moltes facultats diferents. I s'arma la gresca. Uns enfadats, altres divertits, cada un amb la seva dèria responen a tothom en un debat virtual de grans dimensions.

La veritat és que es nota que no hi ha gaire canals de debat quan amb poca cosa s'encenen mogudes com aquesta. No tothom que ha rebut el missatge ha escrit, és clar. I entre els que no escriuen uns deuen estar enfadats, molestos per rebre missatges no desitjats, o en desacord amb el contingut de l'article. I d'altres deuen estar d'acord amb alguna de les coses que es diuen. Hi ha fins i tot qui imprimeix els missatges que més els agraden.

A mí, personalment, me sap greu que la gent s'enfadi. Penso que no és tan greu rebre un missatge més que no t'interessa; al menys va de tema docent i no de viagres o de rèpliques de rellotges... Borrant-lo s'acaba el problema. Però, en fi, tothom te dret a pensar el que vulgui. Personalment també m'agrada el text del professor de Saragossa que posa el dit a la llaga de tants de problemes que molts hem detectat alguna vegada. Però el que més m'agrada, no cal dir-ho, és la polseguera que s'ha aixecat.

Es veu ben bé que soc de la generació del 68. Encara que sigui a nivell virtual, veure professors d'especialitats diferents que coincideixen en les seves anàlisis, que es queixen dels mateixos problemes, que formulen solucions, és estimulant i esperançador. Veure com cada-ú té el seu to personal i el seu propi punt de vista i comprovar com ningú no els dóna mai l'oportunitat d'expressar-se em fa alegrar de que s'hagi produït. Potser tot acabarà en un foc d'encenalls i no concretarem res, però al menys això indica que estem vius i encara que callem que no pensi ningú que som idiotes del tot... o no?

ja teniu raó ja...

2006-10-04T10:09:00.000+02:00

Tota la raó mundial teniu. Fa quasi un mes que no escric. Un dia havia escrit una entrada i comentava una fotografia i quan la vaig voler pujar el programa va fallar i ho vaig deixar còrrer... I tantes vegades me'n venen ganes de deixar-ho còrrer tot... Però no cauré en la depressió no, ni en allò que res no val la pena, ningú no me fa cas, etc., etc., etc...

Hem començat el curs com si no passés res, i diuen que tenim més estudiants que l'any passat. I els famosos 41 màsters oficials també deuen haver començat (o no?), malgrat que la nova ministra ha tornat ha canviar les directrius i les propostes dels graus... Resulta difícil d'entendre que comencin els postgraus sense que existeixen els graus i ni se sàpiga ben bé com seràn.

Resulta difícil d'entendre que el nostre ministeri, i tots els rectors del famós consell d'universitats (o és que no pinten res els nostres il·lustres rectors magnífics de tanta universitat?), no vulguin entrar en la reforma del batxillerat, que els propis alumnes troben massa curt, i possin a les universitats a fer un curs preuniversitari. El famós "preu" que jo vaig cursar fa tants i tants d'anys ara l'hem de tornar a impartir, i només en cinc varietats, totes les universitats espanyoles. Si no fos penòs resultaria fins i tot còmic.

Però els responsables universitaris saben el que tenen entre mans? Creieu que val la pena reflexionar sobre aquests temes? algú hi està interessat realment? O em poso a aprendre de futbol i a parlar del Raul o del Saviola?

Si no ho veig, no m'ho crec...

2006-09-07T18:33:00.000+02:00

M'ho han dit i no m'ho he cregut; no podia ser. Una institució com la universitat no pot exercir la censura, ni anar contra la llibertat d'expressió ni la transparència informativa. Cap responsable universitari no ho pot tolerar. Doncs bé...

L'Avui d'ahir (el nom del diari obliga a caure en aquestes contradiccions) publicava un article a la secció de Societat dedicat a descriure la caòtica obertura del curs del nou edifici de les Facultats de Geografia i Història i Filosofia. El periodista Ferran Climent i Saurí, amb el títol Obres, pols i soroll per començar el curs, explica l'estat inacabat de l'edifici i les molèsties que provoca als usuaris, especialment als estudiants que hi han de fer els exàmens de setembre o s'han de preinscriure als cursos. És un article breu i, potser, tendenciós respecte els aspectes negatius d'obrir un edifici sense acabar, amb obres i obrers per tot arreu. Però la fotografia que l'acompanya és ben explícita del que diu el contingut. Alguns companys professors m'ho havien comentat ja, uns amb sentit de l'humor i resignació, altres indignats, com és llògic.

Fins aquí tot normal. És ben normal que davant de qualsevol canvi hi hagi tota mena de reaccions i acceptar les crítiques forma part de l'esperit universitari. Sembla que esperar que l'obra fos acabada del tot i comprovat el seu bon funcionament (no ens parlen tant de qualitat?) no hauria estat desaconsellable. Però en fí, sembla que aquelles dues facultats feien nosa al Parc Científic i havien de desallotjar els edificis de Bederrida. La centralitat del nou edifici, el fet mateix de ser nou són avantatges que poden compensar potser totes les altres molèsties.

Però el que no és normal, senyores i senyors, amigues i amics, és que el recull de premsa de la UB no hagi recollit aquest article i sí, en canvi, alguns d'altres del mateix diari més irrellevants... Us ho podeu creure? Hi ha censura en aquest equip rectoral? o és excés de zel d'algun funcionari? L'article no culpa ningú, ni personalitza, ni polititza res. Tothom sap que el retard en l'execució de les obres és el fruit d'una conspiració implícita de totes les institucions que intervenen en el cas, mai d'una sola persona, ni menys dels acabats d'arribar... Quin sentit té, doncs, amagar el cap sota l'ala? Quí hi guanya ocultant la informació pública? En principi, el diari que tots i totes hem corregut a cercar per trobar l'article tan perillós...

No és això, no, senyors responsables universitaris; aquest camí és molt, però molt negatiu. La nostra comunitat universitària, tan gran i tan complexa, no s'ho mereix... Som majors d'edat... o no?

ànims, que no ha estat res...

2006-08-23T09:21:00.000+02:00

Ànims, molts d'ànims amigues i amics! Ens anem reintegrant a la feina poc a poc. És clar que alguns s'han reservat encara les vacances pel setembre, però la majoria anem tornant a poc a poc... Deixem enrera aquell juliol de tanta calor i aquest agost de temps variable, les formigues i els mosquits, la sorra i l'aire pur, les calces curtes i les xancletes... i feliçment ens reincorporem a la rutina de la nostra feina a la UB i a tot arreu. Tornem a l'alienació de la feina sense sentit i poc respectada i mal pagada...

Podríem aprofitar per canviar, una miqueta, sense exagerar, si voleu, els nostres hàbits. Podríem saludar-nos amb un somriure, si voleu petit, quan arribem a la feina, i despedir-nos quan marxem. Podríem deixar de pensar que som els únics que treballem, tots i cada un de nosaltres, i que ningú no valora la nostra feina. Podríem començar per valorar la feina dels companys i les companyes, de tots els companys i companyes; interessar-nos una miqueta, sense exagerar, si voleu, pels problemes que té l'altre i pensar si podem ajudar d'alguna manera a resoldre'ls. Podríem deixar de pensar que la culpa de tot sempre és dels altres, del Rector, dels vicerectors, del conseller o el que sigui o de la ministra, encara que ho sigui... Podriem intentar fer les hores del nostre treball més agradables i esquivar stress i depressions...

Crec que ara és el moment dels bons desitjos; més que les hores etíliques del canvi d'any. Probablement tampoc no es compliran les nostres bones intencions, però no perdem res per intentar-ho. Deixar de fumar, preparar millor les classes, no faltar-hi (ni professors ni estudiants), flexibilitzar els processos, escoltar què volen els altres sense prejutjar-los precipitadament, aprimar-nos, aprendre anglès o informàtica, fer esport, anar al metge...

Ànims, doncs, amics i amigues que ens anem reincorporant a les nostres feines. Comencem el nou curs acadèmics amb alegria, rebem els nous estudiants (que sembla que no paren de crèixer, segons el nostre web) amb il·lusió, o, al menys, no la els hi fem perdre massa ràpidament. Si voleu, una petaca de conyac a la butxaca del cul dels pantalons o de l'interior de l'americana, o del bolso ens hi pot ajudar... Quan l'alegria flaquegi davant la crua realitat... um momentet al lavabo i glopet coll avall (sense entropar-nos, eh!) i tornem'hi... no podia ser altrament que us parles la Trinquis, o no?

hibernació

2006-08-18T08:12:00.000+02:00

ja és ben curiós, ja, que els humans hibernem l'estiu; al menys els universitaris. Hom mira el web de la UB i tenim més estudiants als cursos d'estiu i als cursos normals. Tot creix, tot va bé. Cada dia, i un dia rera l'altre... Com si els augments quantitatius fossin bons pel fet de ser-ho...

És com el turisme. Venen més turistes, hi ha més ocupació hotelera, doncs tot va bé... Tot va bé? No vull escriure sobre el turisme ara, però, tot i que podria. Hi dedico només el títol d'aquella vella pel·lícula de quan era molt, però molt joveneta: más dura será la caida...

I els canons han callat al Líban, de moment. Encaran queden municions israelianes sense esclatar menaçant la població civil que torna poc a poc a casa seva. Encara es troben cadàvers entre les runes... Però l'exèrcit libanès, que ja ni sabiem si existia, ha travessat el riu Litani i després de molts, de molts anys, torna al sud del seu propi país. Quin Estat és aquest que no podia enviar el seu exèrcit al seu propi territori? Ja no diguem que no podia enfrontar-se a la força dels veïns israelians...

I tot per a què? No va dir aquest primer ministre nou (mentre el vell segueix hibernat ell també en algún lloc...) que no pararien fins a trobar els dos soldats segrestats? On són aquells dos pobres soldats? Per això tants de morts i tanta de destrucció? A les terres bíbliques... I el president dels Estats Units vol que l'ONU faci la feina que els israelians no han pogut fer, desarmar Hizbollà, l'única força que ha estat capaç d'oposar-se als militars israelians...

El mateix president que diu que la lluita contra el terrorisme serà llarga... Tots els ciutadans que tinguin la paciència de viatjar tractats com a terroristes (pressumptes, és clar)... i ell, ha armat dues guerres, dues, des dels atemptats de l'11 de setembre, que només han servit per matar inocents i augmentar la inseguretat. I entretan no sabem res oficialment d'aquells atemptats i dels presos il·legals i encara menys del que va passar a Washington el mateix dia... Quànta, quànta guerra, quanta sang, quanta víctima inocent. No pots ni llegir el diari sense tacar-te les mans... de sang.

Però nosaltres hibernats... o no?

canvis

2006-08-04T19:43:00.000+02:00

M'he connectat avui a primera hora i ja pensava que la fotografia del nostre rector, amb aquella postura seva tan reflexiva, dit gros i índex a la boca, seria la de tot l'estiu... Però m'he equivocat, com tantes vegades. Ja l'han canviada, tot recuperant l'augment de matrícula dels Juliols de fa unes setmanes. Així a la UB tot puja...

M'agrada pensar que el meu comentari hagi pogut moure algú a fer canviar la cara estival del nostre web, encara que sigui mentida. Així visc d'il·lusions, encara...

Com la il·lusió que em va fer votar contra la invasió israeliana del Líban a l'enquesta de la CNN, encara que sé que no serveix de res. L'Human Rights Watch diu que l'explicació de l'exèrcit israelià sobre l'assassinat de Qana no és fiable... però algú pot pensar que els assassins són de fiar? Si els militars israelians varen dir que consideraven terroristes a tots els que no marxessin del sud del Líban, no poden dir altra cosa que els morts són terroristes, encara que siguin nens. Els dolents sempre són els altres. Els arrogants militars covards, protegits rera el poder de les seves armes, sempre tenen raó: la raó de la força.

I miro aquesta nostra mar Mediterrània, tan blava i amable ara l'estiu... I penso que és la mateixa mar que banya les platges de Gaza, on els mateixos militars israelians varen matar una família palestina que prenia el sol... I penso que és la mateixa mar que banya les costes del Líban, avui destruït per la força tècnico-científica de l'exèrcit israelià fora de control i contra tota legalitat internacional... I escolto la Fairuz, la libanesa que no pot cantar a l'edició d'enguany del festival de Baalbeck, quan faria cinquanta anys (el festival, no la Fairuz)... I les llàgrimes de dolor i de ràbia, d'impotència i de tristor no me deixen gaudir del nostre mar, del Mare Nostrum... Ni això.

parlo de l'UBweb, amb perdó

2006-07-28T13:31:00.000+02:00

Ho sento, ja sé que no interessa a ningú, però jo sempre miro el nostre web i diverses vegades al dia...

I avui m'emprenyo i em poso trista, trista... S'ha mort En Biel Olivé. Era a punt a punt de jubilar-se i un infart li ha trencat el cor, per sempre... Me sap greu, i me fa ràbia; pobre Biel, no me n'he pogut despedir i ni podré anar al seu enterrament. Me sap molt de greu.

Quan va morir l'Emilio Vales vaig parlar amb un responsable de comunicació perquè creia que s'havien de posar notícies com aquesta al nostre web, al menys a les planes intranet. Me va dir que no, que l'intranet no era per això, que hi havia gent i familairs que no volien que se sabés. Doncs mira, jo trobo que està bé. Posen la mort d'En Biel i així puc assebentar-me'n i no he d'esperar a trobar La Vanguardia o a tornar el setembre... Veieu com està bé això d'informar d'aquestes novetats, per tristes que siguin? I ho dic a fi de bé, sense ànim de criticar ningú...

I per rematar-ho, estic tota encuriosida de quines seran les noticies que quedaran penjades tot el mes d'agost, durant les vacances del personal. Encara recordo quan la Lanau era gerenta durant més d'un mes; la notícia s'ho valia; encara ens en recordem tots de la seva gerència i dels seus efectes tan negatius... Doncs avui hi ha una foto del nostre rector, amb la degana del col·legi d'advocats, que és un primor, és tal qual ell, en un actitud que no pot ser més característica. Felicito al fotògraf que l'ha feta i al periodista que l'ha posada. Voto per a que aquesta foto quedi els trenta dies d'agost... esteu d'acord amb jo, o no?

19 de juliol

2006-07-19T11:20:00.000+02:00

Doncs, ves per on, jo sempre he celebrat el 19 de juliol i no el 18; fins i tot quan hi havia paga doble (enguany ja me l'he gastada en orxates i ventalls perquè fa tanta de calor!). El dia 19 foren derrotades les tropes faccioses que s'havien aixecat a Barcelona. El dia 19 guanyarem les forces del poble; per darrera vegada i per poc temps, és clar. Però el poble va guanyar els militars; amb l'ajut de la guàrdia civil, tot s'ha de dir, en aquest cas. Tant de bó sigui un bon auguri pels pobles que avui pateixen el covards atacs dels poderosos militars israelians...

Cada dia veig aquesta vella caserna del Bruc, que sembla un castell de Walt Disney, però en baratet. Amb el pas del temps l'edifici resulta cada cop més entranyable i fins i tot el farem patrimoni de la ciutat. El pobre rector Bricall l'havia aconseguit per a la universitat (UB i UPC) però sembla que va per llarg... Doncs d'aqui, i d'altres casernes de Barcelona, sortiren els facciosos cap a la plaça de Catalunya i ja no tornaren... fins tres anys més tard, és clar. Miro la caserna i penso que de vegades la raó pot a la força, de vegades...

M'alegra que a la UB hi hagi qui vulgui fer un atles de la guerra civil espanyola; ja seria hora.Que els historiadors no esdevinguin funcionaris de l'oblit com assenyala tan encertadamant el professor Miquel Izard, un dels nostres emèrits emèrits...

Hem de mirar el futur, sense oblidar el present ni el passat... o no?

calor!

2006-07-15T16:49:00.000+02:00

Fa calor, com és natural; cada estiu fa calor i cada any ens agafa més desprevinguts, sembla... I tothom rondina i es queixa i la temperatura i la humitat són objecte de conversa redundant i sembla un argument de cara a l'escalfament global i tot aquest rotllo... I jo recordo aquelles il·lustracions de començaments del segle XX de Junceda i d'Apa i d'altres dibuixants costumistes: la gent suant els vespres a Barcelona, al carrer o al balcó, en cadires i balancins, amb el càntir a mà i els peus a la galleda, pantalons arremangats. I recordo també els ventalls de les àvies i aquella música seva tan acompassada; de vegades, a missa, m'estirava per rebre l'aire que feia la senyora de davant...

Però la vida artificial de ventiladors i aires condicionats ens ha fet perdre la paciència. Tothom és més ecologista que mai, però ningú no suporta les condicions naturals... i a consumir energia i a despilfarrar-la...

Permeteu-me que empri aquest castellanisme tan sonor despilfarro; també m'agrada l'italià spreco, però el malbaratament català no me sembla prou fort... Perdoneu-me la llicència lingüística...

Despilfarro el de la nostra universitat, també... Us parlava el darrer dia del trasllat de les facultats de Filosofia i de Geografia i Història... Alguns m'han trobat exagerada (i prou que ho sé que en soc!), els afectats, però, m'han trobada massa tímida encara. La biblioteca dos mesos tancada i no passa res... Comença el trasllat i els llibres no poden col·locar-se perquè encara s'ha de netejar el terra i posar les estanteries i no hi ha llum al nou edifici...

I tot el que es llençarà! Taules, cadires, armaris, llums, pissarres, paper, llibres, treballs d'estudiants, tesis i tesines... Per a molts són trenta anys de treballs llençats per la finestra... I tantes coses que es llençaran per la finestra. Quan la torre que havia estat de pedagogia va a passar a la Fundació Bosch i Gimpera fins i tot els marcs de les finestres anaven al carrer... I tantes coses que mancaran al nou edifici, el qual per no tenir no té ni aparcament! I l'OSMA ha publicat uns cartells a favor del transport sostenible! Quin remei els quedarà als professors, treballadors i estudiants de les dues facultats que sostenir-se amb el transport públic barceloní...

Despilfarro i manca de previsió i precipitació i pedomini d'interessos privats sobre la cosa pública...

Uf! encara tinc més calor que no abans... però ho havia de dir... o no?

trasllat

2006-07-11T22:45:00.000+02:00

Heu vist la fotografia que vaig publicar el passat 4 de juny? La vaig posar per mostrar que res no canviava en aquest campus de la Diagonal... Nois, doncs si que n'estava d'equivocada... Us heu fixat en aquesta mena de grua que apareix entre l'aparcament i l'edifici anomenat tan pretenciosament "Cúpules"? Doncs no és una grua, és una perforadora que ha començat a construir els fonaments d'un nou edifici del parc científic (és de la UB?), just al peu del dipòsit municipal d'aigües pluvials...

El parc científic (però és de la UB?) sí que es mou... Avui m'he trobat amb dos companys de l'època d'estudiants, ara ja catedràtics ells de les dues facultats desplaçades. Anaven suats i cansats i estaven de mal humor... o més ben dit emprenyats... Jo, pobreta de mí, me pensava que el trasllat era tan positiu... i fins i tot en tenia una mica d'enveja; això d'estar al centre i poder anar a comprar un tranquimizin abans de l'atac de nervis, o el diari... o anar a El Corte Inglés a passejar amb aire condicionat o patinar davant del MACBA...

Ja sabia que els primers plans són del 1988... i ha plogut bastant des d'aleshores, fins i tot amb aquest clima sec que ens ha tocat de viure. Trobo un Comunicacions (l'antiga revisteta de la UB) del 2001, que conta que Artur Mas, llavors conseller en cap (ja aleshores!...) va visitar les obres de l'edifici, començat el 1999 i que s'havia d'acabar el curs 2002/03... Han passat tres anys més i sembla que de tota manera tot va a corre-cuita, de qualsevol manera...

Suats i cansats els professors de fer caixes i trencar papers i més papers en el que serà el segon trasllat de la seva vida professional... El primer va ser per millorar, ara, però, van a perdre espai... i transport sostenible perque no hi ha aparcament (tots els altres campus en tenim, oi?). I a partir de les 16,00h tot tancat a la Facultat, perquè ningú no ha fet cap esforç per ajudar en la feina personal dels que volen preservar les seves coses: el bar tancat, sense aire condicionat, totes les papereres i contenidors plens... Tots corren sembla, encara que el famós edifici no és acabat... i perquè?

El parc té pressa perquè se'n vagin... Diuen que des del primer de juliol el parc científic (però és de la UB?) és el propietari dels edificis que vol enderrocar parcialment. Com que el parc té pressa tanqueu la universitat...

Se m'ha encongit el cor en sentir-los i veure'ls... Fins i tot m'he sentit culpable de no moure'm, jo que no en tinc cap de culpa... Serà que el Màrius Rubiralta encara és el director del parc científic (però és de la UB?)? jo que me pensava que era el rector de la nostra universitat... o no?

esperant, esperant

2006-07-02T10:44:00.000+02:00

Si, jo esperava que passés alguna cosa, que algú prengués alguna decisió, però ja ho diu la saviesa popular, esperant, esperant es va morir un frare... Tota una comunitat de frares pacients s'hauria mort davant aquesta passivitat que ens envolta, atonia, mediocritat, ridícul...

Ni un foc de Sant Joan no els varen deixar fer als estudiants per despedir el campus... I tant que ens parlen de cultura popular! Futbol, això sí, a tota hora ens en parlen i ens obliguen a tragar. Sembla que mana més la FIFA que no les Nacions Unides... Quan hom veu el que passa a Palestina... Terroristes són els que rapten un soldat, assassinats a distància i sense judici ni apel·lació; però els que violen acords, eleccions i fronteres, maten impunement des de la fortalesa covarda de les seves armes i blindats a tota mena de persones, nens i tot, aquests representen l'ordre internacional... Les institucions s'ofeguen, com el tribunal suprem dels Estats Units que declara il·legal l'actuació del president... i no passa res. I ningú no diu res...

Tots callem. Ens roben i canvien les paraules. Per a que serveix la universitat si no és per mantenir viu l'esperit i la crítica? I fem un altre Bioparc, mira tú, que bé, oi? ara al 22@. No sé de què ens queixem.

Tot igual

2006-06-04T08:42:00.000+02:00

No us penseu que us hagi oblidat, no, lectors amics que me llegiu. És que tot és tan gris, gris, a la UB que només refugiada en el treball quotidià aconsegueixo de sobreviure a l'atonia i al mal govern.

No ajuda gens l'atmosfera política del nostre país tampoc, amb uns que defensen el SI en un ambient d'abstenció total, i uns altres que defensen el NO, però amb ganes de que guanyi el SI; al final de tot, resulta que només el PP sembla coherent... On hem arribat, pobra Catalunya!

Tampoc ajuden gens els canvis de temps d'aquesta primavera, els quals ens transporten de l'estiu a l'hivern en qüestió d'hores. I ens agafa desprevingudes, amb poca roba pel fred o amb massa roba per la calor. I ala! grips i mals de coll i refredats i estornuts... No hi ha res més antiestètic que anar amb el nas vermell, rajant com una font, i amb veu de borratxa sense alcohol... Ridícul...

Doncs ja ho sabeu, desidia i mal govern, pantà polític i canvis de temps sobtats me tenen baldada. Vaig escriure una nova entrada sobre el claustre, però no la vaig publicar. No s'ho val. A quí li pot interessar el claustre de la UB?

I passejo per les vies del tramvia pel campus -que no ho és- de Diagonal Sud -que tampoc ho és. Hi contemplo els menjadors que no se si salvarem, i les torres de Geografia i Història que cauran, i unes obres del parc científic que ningú sap què són, i un aparcament inmens, desèrtic i escabrós, i uns barracons provisionals que tenen més de trenta anys, i una facultat de Matemàtiques de la UPC en terrenys de la UB perduts per sempre, i la tàpia del cementiri de les Corts i el magatzem del tanatori, ple de caixons buits que ens esperen a tots i, com que és de dia, ni travestis de la putUB no veig per alegrar una mica les vistes... i... m'he d'apartar corrents perquè el tramvia quasi m'atropella. No havia entés aquell só metàl·lic tan especial que és com el clàxon dels tramvies... I l'ave verd dels transports urbans, amb el seu traqueteig ho sepulta tot i me'n vaig cap cot al meu despatx a corregir uns exàmens que no hauria d'aprovar, però que aprovaré... o no?

gris, gris, gris...

2006-05-24T22:29:00.000+02:00

gris, gris, gris... el claustre ha estat ben gris. El rector ben gris. El paraninf gris. A fora, teniem un dia radiant, calent amb el cel blau... Però a dins... Grisor, mitjania, mediocritat, conformisme, manca d'ambició, manca d'idees, pobresa de vocabulari... El rector argumenta que tot just fa un any que ha arribat i que just comencen a saber com van les coses a la UB... però, des de fa més de dotze anys que és vicerector i director del parc científic i nomena alguns dels seus col·legues vicerectors de dotze anys enrera, sempre la mateixa gent, fins i tot qui va ser adversari seu en les dues comeses electorals! Gris, gris, gris... Algú deia que, malgrat la megafonia tradicional del paranimf, al menys se l'entenia, no com els dos darrers rectors... potser aquest és el mal; que se l'entén... massa.

I la participació? Els profes que en conjunt som el 60% del claustre no hi erem. Només n'han parlat tres; un elogi innecessari i dos problemes particulars. Res. Sort dels estudiants i del PAS... Al menys salvarem els menjadors... potser. Ja seria alguna cosa... o no?

Pobre universitat!

2006-05-17T22:15:00.000+02:00

La veritat és que ja ho sé que a quasi ningú l'importa gaire el que passa a la UB. I mira que jo mi esforço. Per al darrer comentari, vaig anar i tot a fer una foto a la Barceloneta al caure al sol, per a que veiessiu bé el PRBB... Però, en fí, no ho aconseguireu no que me desanimi... ni que calli. Mal no tingui raó.

Perqué de vegades no n'estic massa segura de tenir raó; sembla que no pugui ser tanta desídia i mal govern. Ens diuen que tenim un forat econòmic no se com de gran (tot i que als arxius segueix penjada la despedida del rector Tugores -us en recordeu que fou rector?- on deia que havia sanejat l'economia; quina deu ser la veritat?). Ens neguen qualsevol despesa, i la gerència (tenim gerent, per cert? algú li ha vist la cara per algun campus que no sigui el central?) contracte dues persones de fora. I això que la gerenta anterior ens havia assegurat que la seva reforma reduiria personal i, ben al contrari, no ha fet sinó augmentar-lo (mireu els pressupostos, mireu-los, si us plau)... Com quedem? hi ha diners o no n'hi ha? Per a què hi ha diners?

Ens ho explicareu el dia 24 al claustre?

I que consti que els gerents poden ser el que siguin, però els responsables sempre són els rectors que els nomenen i els deixen fer... o no?

...i nosaltres, senyor Rector?

2006-05-14T09:09:00.000+02:00

Diu El Periódico de Catalunya avui que Barcelona està a punt d'entrar en la primera divisió de la ciència (mundial!) amb la inauguració del PRBB...

M'irrita el símil futbolístic; la Ciència és anterior al futbol i ha tingut més importància i més èxit i més consequències positives sobre els ciutadans i ciutadanes de tot el Món que el maleït esport-negoci (no vull fer brometes sobre el que passa a Itàlia...).

M'irrita més, però, que la UB no aparegui en aquest afer. És mala voluntat dels periodistes? Jo només llegeixo coses de la UPF... Que no tenim recerca biomèdica nosaltres? i de fa més temps? que no va tot el bo i millor de la UB cap al parc científic? que el nostre restor no n'és l'antic director d'això? arquitectònicament no es poden comparar els parcs, és clar; això ja és tot un símbol... però, em pregunto, a què ve tant de Bio, bio, bio a la nostra universitat, si després ningú no ens coneix, ni ens té en compte?

Entretan el dr. Tejada rep un premi important, al qual aprofito per felicitar tota orgullosa; i viatjo pel seu web i sembla que ell no és ni al Parc Científic... És clar qe jo soc de Lletres i d'Humanitats, d'Arts i de tot això i potser no estic preparada per entendre-ho... que m'ho podeu explicar, per favor?

... y coleando!

2006-05-05T22:19:00.000+02:00

No malpenseu, no; el darrer dia deia que estava viva i ara arreplego la segona part del refrany castellà: estoy viva y coleando, com un llargandaix. Resulta que els meus molt benvolguts i mai prou ben ponderats companys de la meva facultat (és Facultat o encara és Escola...?) m'han prou votada per poder assistir al claustre de la UB...

Doncs, bé, el primer deure de persones ben nades i educades és agrair la confiança als companys que m'han votada: Moltes gràcies companyes i companys!. El segon deu ser no trair aquesta confiança, oi? Doncs, ho intentaré, faré tot el que pugui per estar al nivell de la vostra confiança guapes i guapos.

No sabia potser molt bé què feia quan em presentava. Però ara ja ho sé. Tremola Rector tremola que la Trinquis ha sobreviscut, s'ha curat de l'alcoholisme i del refredat i torna... ha fet la travessa del desert i ha tornat!. Al claustre (és a dir al paranimf, entre claustre i claustre) ens trobarem. Prepara bé el discurset Senyor Rector, que serem uns quants que t'escoltarem amb paciència i atenció i, si convé, parlarem... No serem claustrals d'amen, amen.

Per això ens presentem, o no?

estic viva?

2006-05-02T22:35:00.000+02:00

Ai! no ho sé si estic viva del tot, companyes i companys. Volia començar aquest escrit després de tants de dies dient que estava viva, però com ho he hagut escrit m'ha sorgit la pregunta... Estic viva realment? Estem vius tots plegats? No serà tot un somni?

Preferentment un vot nul polític! però també podem votar que no, o votar en blanc, o no votar, o fer un nul apolític... Crec que fou Unamuno que digué alló de levantinos os pierde la estética! Doncs ara ni la estètica, ni la ètica, ni el sentit comú... Ho sento pels sincers seguidors d'ERC i pels altres... Ho sento per tothom... No vull faltar el respecte a ningú... Però qui ho va començar tot això? I ara voleu que jo voti o faci alguna cosa?... no sé, me sembla un mal son...

I la universitat? passa alguna cosa? D'aqui a dos dies hi ha eleccions al claustre de la UB... i ho sap algú? Jo m'hi he presentat... però ara ni sé ben bé perquè...No confio en el que m'han d'explicar, ja no me'ls crec; no espero res, sinó anar passant. Estem tots com dormint... un altre malson.

Què hem de fer? seguir les inèrcies d'aquesta Barcelona tranquila i confiada, plena de turistes, que només vol xalar i riure, sense voler saber res del que passa al món, ni del que cal fer? Cada dia és com aquests tombs inacabables del bus turístic, sempre veient les mateixes coses i, a més, al pis de dalt amb el fred que fa.

Perquè no ens n'anem tots a París i ens hi quedem? a les banlieux a esperar altres nits de foc i ràbia, un maig del zerosis???

Miquel Porter

2006-04-24T08:45:00.000+02:00

L'altre dia vaig passar per l'interior de la Facultad de Geografia i Història (i de Filosofia, és clar!). Moltes vegades ho faig; m'encanten les facultads amb més d'una porta; m'hi passejo per tallar camí i fugir dels cotxes: Biologia, Econòmiques, Geografia i Història... I altres que no conec prou per saber sortir-ne...

Doncs a Geografia i Hª me trobo la setmana passada una alfombra vermella i una exposició d'homenatge a Miquel Porter, el col·lega, l'amic... Enhorabona als responsables de l'exposició. En Miquel es mereix aquest i molts d'altres homenatges. El títol és una mica pompós, potser, a la moda: Miquel Porter l'home de les mil cares... Al final resulta que en té només vuit o nou que són els penells que té l'exposició i que, si no estic malfixada, ja eren els que la facultad tenia d'altres exposicions...

Perquè volem destacar aquest senyal renaixentista del polifacetisme (recordo que de Bohigas se li deia, i en vida, polièdric)? En Miquel era, sobretot, una persona, una gran persona, amb tots els seus defectes i virtuts, amb totes les seves debilitats i fortaleses i, a més, no se n'amagava. Era una persona, i a la universitat ens fan falta persones i menys tècnics i menys genis... persones per formar persones.

Vaig tenir la sort i el privilegi d'assistir a la seva darrera lliçò, ja fa uns quants anys, al salò de graus de la mateixa facultad. I me va impresionar això, justament. Era una persona, ni un sant, ni un premi Nobel, una gran persona que es despedia de tots nosaltres, dels estudiants i dels companys. Vaig aprendre una de les millors lliçons de la meva vida, potser massa tard, però la vaig aprendre.

Volia afegir aquesta cara a les "mil" de l'exposició, no per afany de crítica, ans al contrari, per fer-la crèixer. En Miquel Porter, professor universitari, una gran persona. Val la pena... o no?

Benvingut Sr. Balcells!

2006-04-21T08:53:00.000+02:00

Tenim nou conseller del Departament d'Universitats, Recerca y Societat de la Informació (DURSI, vaja amb el nom!). Benvingut senyor conseller! El senyor Solà, tal i com ja es rumorejava i es pretenia des de feia més de sis mesos ha estat rellevat. Visca el senyor Solà!

La veritat és que, tot i que soc bastant xafarderota, del senyor Balcells no en sé res de res. Sembla que és un metge, el qual ha exercit funcions gestores en algun hospital i a la conselleria de Salut. Sembla que s'entenia bé amb la consellera socialista, tot i ser una persona d'ERC. Sembla que amb les universitats, al menys de fa temps, no hi té gaire relació.

La primera reacció que vaig tenir va ser de descoratjament. Canviar el conseller ara que havíem començat a encarrilar el tema de la convergència europea no semblava el més adeqüat. Tindrà el DURSI prou força institucional per continuar el que estava començat i, a més, si és possible millorar alguna cosa? El senyor Solà havia estat rector de la UAB i a aquest no li sé cap relació universitària anterior: podrà navegar en mig dels rectors de les universitats catalanes? Es tracta de posar persones de confiança política, més que tècnics o experts? Es tracta de posar persones poc conegudes perquè resta poca legislatura? Tan poc personal té ERC, que, en un país petit com el nostre, els afectats no coneguem de res el nostre conseller?

Totes aquestes preguntes i moltes d'altres se me varen plantejar durant el dia d'ahir. Avui, però, m'aixeco animosa, en un dia gris, sense aurora i sense sol, i quan arribo a la meva mina i baixo al pou del meu Departament és llavors que hi veig clar. Millor que el senyor Balcells no sàpiga res de res de les universitats, potser és l'única forma d'arranjar alguna cosa! A més, potser és un gran especialista en societat de la informació... o no?

No me n'he descuidat, no...

2006-04-17T12:05:00.000+02:00

No, no m'he oblidat de la UB, no... Ni aquests dies, tot i que les aigües encantades o poguessin fer veure... He navegat i molt pel nostre web. Ja sé que no s'ho val, però ho he fet. Més quan llegeixo a El País de diumenge aquests atacs a la política de recerca de la Generalitat... Hi sortim... Hi surt el nostre web, com sempre, per dir que és endarrerit en la informació que dóna...

Heu vist les versions anglesa i castellana que tan ens han anunciat? Tres notícies, tres... Una selecció que calia fer, però... quí? com l'ha feta? amb quins criteris? En coincideixen dues: la creació de la Bioregió al palau de la Generalitat (no n'esperava d'altra) i el centenari de la Facultat de Medicina. L'altre no coincideix, en castellà surt una referencia a Ramon i Cajal, el nostre Nobel? i en anglés es cita la biblioteca de les Nacions Unides que hi ha a la biblioteca de Dret. Aquesta és la imatge internacional que volen donar els qui manen (o els qui maneguen això del web?)...

I us heu fixat en el tracte a les persones del nostre web? Màrius Rubiralta nomenat vocal de la Crue i després diu que el rector ha visitat no sé què. Els professors també: surt el professor de dret civil o el catedràtic de química, però després surt Josep Mª Caparrós o Joan Frigolé... Perquè aquest tractament diferencial d'unes persones a les altres? què no tenim llibre d'estil joves? i el vocal de la CRUE quí és? la persona de Màrius Rubiralta, el rector o la pròpia UB? pot delegar?

Això per només parlar del que surt... Perquè si vulgués parlar del que NO surt no acabaria mai... Però no estem a la civilització de la imatge? qui té cura de la nostra imatge? i qui controla als qui tenen cura?

Potser que ens ho comencem a plantejar... o no?

Aigües estancades

2006-04-16T22:08:00.000+02:00

Els dies de Setmana Santa, al menys per als qui ens hem quedat a la gran ciutat, passen a poc a poc. Buidor i silenci, la ciutat és nostra. Podem recuperar temps i espais que haviem descuidat i quasi oblidat; i coneixer-ne de nous...

He vist en un diari aquesta imatge del Danubi a Hongria aquests dies, desbordat, desdoblant els arbres en un bosc de simetria encantada. He pensat en el perill de les aigües grosses quan creixen sense aturador. He pensat en els amics que varen anar a romandre vora el Danubi, en un encontre multicultural joiós. He pensat en el temps d'aquests dies, que també creix i es desborda. I el despertador no sona com cada dia, a la mateixa hora; m'he llevat d'hora també, però perquè volia. I el dia em retia molt. Poques botigues obertes, però ben buides; carrers humans, amb pocs cotxes; silencis dominant extranyament la ciutat. I trobar amics que també s'han quedat.

Les aigües, però, tornaran al seu llit; i el temps tornarà a endur-se'ns en el seu corrent. I el silenci serà assassinat per les obres i el trànsit. I treballarem com a bons catalanets. I seguirem sent feliços... o no?

dissabte de rams

2006-04-08T22:05:00.000+02:00

Doncs si, ahir vaig plegar de la Facultat que ja eren les sis de la tarda. Estava cansada de fer-hi tot el dia, resolent petites coses i no avançant reament en cap. Havia començat l'èxode de les vacances. Primer varen ser els estudiants; arribaven molts amb motxilles i maletes per marxar cap a casa tan bon punt acabessin les classes; molts ja no varen venir. El relaxament es notava a l'ambient, mentre la Diagonal s'omplia de cotxes que volien sortir.

Eren les sis i vaig dir que prou. Vaig fer sortir els que encara treballaven pels voltants convidant-los a unes cerveses en alguns bar d'aprop, fora de l'àrea universitària. Els carrers eren plens. Vaig tornar a casa caminant i fent una gran volta. Per ensaborir l'ambient urbà de Barcelona. I vaig arribar rebentada. No tenia esma ni de sopar, ni de llegir. Als primers segons del telenoticies vaig quedar clapada, com un tronc.

I avui, he anat a comprar. Rebost i nevera plens per enfrontar unes vacances domèstiques. I he seguit passejant. Estic llegint l'ordenança del civisme i em pregunto per a que volem tantes de lleis i normatives si la gent ha començat a no complir-les... Bicicletes i motos per les voravies, vehicles que no respecten el llum vermell, obres que ocupen els espais dels vianants, sorolls de tota mena... Qui se'n recorda d'aquelles setmanes santes que fins i tot a casa havíem de parlar fluixet...

Però res no m'amargarà les vacances. Fins i tot escriuré algun article, pels sexennis... S'ha d'aprofitar... o no?

Bon dia, bona setmana!

2006-04-03T08:01:00.000+02:00

Bon dia a totes i a tots! Així, tal com sona: us desitjo un bon dia i una bona setmana. I us adjunto aquesta fotografia de la nova Barcelona de Diagona Mar, que mira cap a llevant amb l'esperança de convertir-se un un altre barri de la ciutat.

No tot han de ser crítiques i mals humors!

Però serveixi la foto per dir que nosaltres, els universitaris, no hi volem anar cap aquest campus que el Fòrum ens preparava. El nostre campus, de la Politècnica i de la UB, és al portal occidental de la Diagonal, des de ja fa més de mig segle i és aquí que volem les inversions i és aquí on volem quedar-nos. A l'època de la pluridisciplinarietat, la difusió de facultats i escoles per aquí i per allà és contrària a l'esperit dels temps; l'especulació immobiliària és contrària a l'esperit universitari. Conservem tot el que tenim i, si un cas, demanem més... o no?

La seguretat a la universitat

2006-03-28T08:50:00.000+02:00

La seguretat a la universitat... i direu, i això què és? Hi ha la OSMA, però algú n'hi fa algun cas?

Avui, com cada dia, venia amb el transport públic cap a la meva benvolguda facultad (mbf), Diagonal amunt... M'esborrona veure la quantitat de joves que han de fer equilibris per passar passos de vianants i semàfors verds per ells entremig de cotxes i autobusos que només pensen en la presa que ells tenen... Avui dues noies intentaven travessar la Diagonal, amb el seu semàfor verd; fins i tot el tramvia s'ha aturat; en canvi, el polícia local que dirigia el trànsit les hi ha llençat el corrent de vehicles que volen sortir de Barcelona a aquella hora i han quedat al mig de l'avinguda... Només importen els cotxes.

I un col·lega de la UPC escrivia als diaris fa uns dies que la universitat pública donava una mala imatge per no dedicar diners a l'arranjament urbanístic d'aquest campus. Quina barra! La universitat pública ha de desviar els escassos diners de que està dotada per posar bancs i fanals? per pagar policies locals que dirigeixin el trànsit? No som un equipament urbà? No és la ciutat qui ha d'invertir també a les seves universitats? No es parla tant de la ciutat del coneixement? De quin coneixement ens parlen? de l'amiguisme? He sabut que la setmana passada va caure una claraboia de l'aulari d'Empresarials mentre feien classe... i tothom ho troba normal... i no es pot fer res perquè és un edifici catalogat, claraboies i tot! Senyors arquitectes i urbanistes, per favor... una mica de discreció... al menys.

I el trambaix només té una parada que es diu zona universitària, així, ben pomposament, després d'haver passat les parades de Dret i Biologia, de Físiques i Econòmiques... que no són universitat aquestes facultats?

Estic cansada d'hipocresia i mal govern... que potser en tenim de govern?

el sentit comú

2006-03-25T21:50:00.000+01:00

Un molt bon amic me fa arribar aquesta foto, per a que us la publiqui. És prou graciosa i circula per la xarxa com un nou mètode antirobatori... Però a mí, que soc ben rara (penso que cada dia m'assemblo més al tipus Jesulin de Ubrique al guinyol, el qual sempre ho refereix tot als seus toros) em duu al cap una virtud que és tan escassa a la nostra universitat: el sentit comú... d'ací el títol.

Perquè som capaços sempre de complicar les coses en la gestió i en el dia a dia de la nostra universitat? Perquè no prenem distància dels problemes i cerquem la resposta del sentit comú?

És normal que per integrar-nos a Europa tots els professors haguem de signar un contracte amb els estudiants que posarà la forma per sobre del contingut? No hi ha prou experiències fallides d'aquests tipus ja en l'ensenyament primari i secundari?

És normal que un edifici inaugurat el 1975 sigui enderrocat el 2006, després d'haver-lo deixat caure? Tan rics som per fer despeses d'aquests tipus?

És normal que un Rector economista ens digui oficialment a tots que ha eixugat el dèficit de la UB i que menys d'un any després la mateixa institució ens digui que tenim un dèficit de 29 milions d'euros?

És normal que encara no hi hagi una plantilla del PAS de la UB després de mil·lennis de discussions i de promeses? Després de tan de trasllats, mobbings i disgustos?

És normal que s'enderroquin els menjadors universitaris i que els estudiants no tinguin informació encara real de la convergència europea, ni del preu dels crèdits?

Perdoneu, no m'agrada ser negativa... només volia reclamar que siguem tots capaços de recuperar el sentit comú... o no?

ja fa sis mesos

2006-03-22T22:04:00.000+01:00

Sí, sí... en broma, en broma ja fa sis mesos que m'he llençat a la xarxa en aquest blog. I en aquest temps hi ha hagut una mica de tot. Ha valgut la pena, però, sobretot perquè he fet nous amics, bons amics. Perdoneu-me si no sempre sé interpretar bé els vostres comentaris, ni reflectir prou les vostres esperances. Però ha valgut la pena.

Dilluns començava la primavera astronòmica, i avui, 22 de març del 2006, pot haver començat la primavera política al País Basc. Tant de bó! Jo, que no en soc gens de política, he pensat tot d'una amb N'Enric Lluch i amb En Xavier Valls... i tenia ganes de plorar; són els noms de les "meves" víctimes i entenc que n'hi ha moltes d'altres. Però estic contenta també o, potser, il·lusionada. Que no la perdem aquesta nova oportunitat, per favor. Foragitem el desig de venjança i la rancúnia, hem pagat un preu massa alt i massa temps... o no?

Pobre universitat pública...

2006-03-16T21:48:00.000+01:00

M'acusen de que els meus comentaris giren en torn dels problemes de la docència i me sap greu. És evident que la funció de la universitat és la docència, l'educació superior, i això li pot donar una preeminència; però a aquesta funció hi contribuim tots, cada u amb les nostres capacitats i possibilitats. El PAS i els estudiants també. Perdoneu-me, doncs, si me trobeu corporativa; m'agradaria no ser-ho...

Però estic contenta perquè un d'aquests dies passejava per aquest carrer nou per on passa el trambaix entre les facultats. Aquest carrer m'agrada, tot i el seu fred arranjament i els pegats que li han posat darrerament en construir les defenses que haurien d'haver posat de bon principi; m'agrada sobretot perquè quasi no hi ha cotxes, i és ampli...

I estic contenta, dic, perquè tot passejant vaig passar per davant dels vells menjadors universitaris i hi vaig veure una pancarta dels estudiants que protesten pel seu tancament. Ja era hora que algú reclami el manteniment d'un servei universitari tan tradicional com els menjadors. Els criteris economicistes i gerencials que fá més de deu anys volen recuperar el solar dels menjadors no tenen en compte que una universitat és alguna cosa més que una màquina de matricular estudiants. Que la vida universitària és alguna cosa més que aules i despatxos. Que els estudiants, els professors i el PAS mengem cada dia i no volem gastar el preu de mercat. Perdrem un dels pocs serveis que ens queden? O pretenen eixugar el dèficit que el rector anterior (que era economista, o justament perquè ho era) negava i ara sembla que creix i s'infla dia a dia amb la venda de més terrenys universitaris tan ben situats per a l'especulació?

Companyes i companys, estudiantes i estudiants, PAS, professores i professors no ens adormim, no ens deixem entabanar, defensem els nostres menjadors universitaris! O és que sempre hem de callar i resignar-nos... o no?

Ens cal biohistòria!

2006-03-13T22:35:00.000+01:00

Vaig llegir diumenge la noticia -que crec que era una mica antiga ja- dels il·lustres historiadors de la UAB i de la UPF que no han rebut els projectes que havien sol·licitat al DURSI. He sabut també d'alguns dels més prestigiosos catedràtics de Lletres als quals la UB no ha concedit el complement de docència per no haver fet cursets de l'ICE-Les Heures...

Deu meu! No vull fer el comentari que mereixen aquestes coses; crec que es comenten soles. Al menys, però, deixeu-me mostrar la meva solidaritat amb els castigats per les administracions i burocràcies. I, ni que sigui per riure una miqueta, perquè no farien cas d'una meva intervenció anterior i presentàven un projecte de bio-història? Segur que haurien estat més valorats... o no?

Ha mort una dona

2006-03-11T21:46:00.000+01:00

No, aquesta vegada no ha estat un cas més de violència domèstica. Tots els indicis són d'estrès laboral. N'Elisabeth va morir tota sola, a la cuina de casa seva; encara no tenia els 50 anys, i la gent només se'n va adonar quan ja feia molta estona que ho era de morta. Va morir sola a casa, en un pis de parets primes, que no eviten els sorolls, i que obliguen tantes vegades a participar de la vida dels altres. A pocs metres, d'altres dones i homes que eren als seus pisos, intentant fer vida normal. Només sentim els veïns quan ens molesten, però no quan ens necessiten. Vivim els uns a sobre del altres i fem tot el que podem per ignorar-nos. Quina societat més individualista, difícil de compaginar amb el progrés de la salut, de la informació i del coneixement i amb els discursos de la ciutat compacta. Que trist morir-te tot sol i a la cuina, ignorat de tot i de tothom. Les aigües de l'Institut de Cultura de Barcelona, on treballava N'Elisabet, baixen una mica revolucionades. De moment, només un sindicat, la UGT, ha demanat l'inici d'una investigació per probables indicis d'estrès laboral. N'Elisabeth tindria una llaga d'estòmac després d'un procés de depressions profundes...

Jo no en sé res del fet concret, ni la coneixia a la pobre Elisabeth. Però no he pogut deixar de pensar en les contradiccions de la nostra vida, entaforats com vivim en una mena de ruscos, junts amb altres vides, però sense quasi comunicació. Però no he pogut deixar de pensar també en tantes de companyes i de companys que conec i estimo de la nostra universitat, i de l'ensenyament, en general, els quals viuen situacions de depressions més o menys periòdiques, de malestars i malshumors per causes també laborals. No en coneixeu també vosaltres, lectors i lectores meus i meves, de casos com aquests? Voleu que en fem una llisteta?

És clar que no la farem. Però hauríem de fer alguna cosa per començar a redreçar aquestes situacions. Tenim tots nosaltres una feina segura, cosa avui en dia quasi privilegi, i que ens agrada en molts aspectes; no estem massa ben pagades, però podem anar passant, amb un cert confort i algun a més, a més. Perquè som,doncs, tan vulnerables a la depressió i amb aquesta intensitat? Perquè el mal humor o la manca de professionalitat d'alguns (masses) responsables i gestors de la nostra feina ens ha de dur a un pou personal, sense sortida? Avui la vida social s'ha tancat excessivament als cercles laborals. Haurem de fer esforços per sortir-ne: passejar, mirar aparadors, navegar per internet, anar al cine, veure el mar o ensumar el bosc, estimar un gos o un gat o una persona o vàries persones, viatjar física i mentalment, llegir llibres, no mirar gaire la tele, fer esport, fer l'amor, riure, riure molt, riure'ns de nosaltres mateixos, riure dels altres, riure fins a plorar...

Però també haurem de fer petits esforços per millorar els nostres ambients laborals. Ser ben educats i amables i saludar tothom, en arribar i en sortir; somriure amb freqüència; fer esforços per entendre i, si cal, compadir, els altres companys, fins i tot els nostres caps; no voler entendre alguns processos de la feina, només seguir-los resignadament; no sentir-nos sempre víctimes i, molt menys, victimitzar ningú altre; i si no té remei la situació... passar. Mirar el rellotge i esperar que el temps passi el més ràpid possible; pensar que no treballem per als nostres caps i responsables, sinó per la joventut de Catalunya, per al nostres estudiants, directa o indirectament.

Sempre n'hi haurà de persones bones i de dolentes, de caps mediocres i irresponsables, però podem iniciar el canvi nosaltres mateixos. Ningú hi té més a guanyar... o no?

quaranta anys!

2006-03-09T08:06:00.000+01:00

No, no us penseu que sigui jo la que fa quaranta anys avui. Què més voldria, pobreta de mi! No, no...

Però no us en recordeu? Avui fa quaranta anys, dia per dia, de la famosa Caputxinada! La constitució del nostre enyorat Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Llavors només n'hi havia una de universitat a Catalunya.

Fa quaranta anys, dia per dia, de la famosa assemblea d'intel·lectuals que donà suport al sindicat. Quaranta anys que Salvador Espriu, el meu poeta, va escriure el seu Inici de càntic, al qual desprès Raimon va posar música (Ara digueu, la ginesta floreix, i arreu al camp hi ha vermell de roselles...). Quaranta anys que el doctor Fontseré ens va escriure la famosa carta als estudiants sobre la pàtria i els seus límits...

Quaranta anys, Torrents, Paco, Mariona i tants d'altres... Quaranta anys que la policia va assetjar el convent dels caputxins de Sarrià... Qui l'ha vist i qui el veu aquell barri!

Va ser important allò. Jo no hi era dins. Sempre he estat del montón... Però era fora. I me'n recordo. Com si fos avui i fa quaranta anys.

Felicitats a totes i tots els que hem sobreviscut! I... què n'ha quedat de tot allò?

Val la pena, però, no oblidar-ho... o no?

Precarietat

2006-03-05T21:51:00.000+01:00

Estava regirant els meus arxius fotogràfics preparant les classes i em trobo amb aquesta foto que no us diré d'on és. No cal. Me'n ben recordo de quan i on la vaig fer, és clar, però no té importància.

No en té, perquè veure-la m'ha suggerit la situació de la nostra universitat. En el lloc de la foto hi ha electricitat, però ja ho veieu com són fetes les connexions...

A la nostra universitat, també n'hi ha d'energia, en totes les seves formes, però les connexions no funcionen gaire... El connector que ens connecti un bon connector serà...

Comencem reforma en profunditat dels plans d'estudi sense un euro... i tard. La Generalitat que demana més autonomia a Madrid, no creu en l'autonomia universitària i ho vol controlar tot... i tard. No ens paguen ni els famosos atrassos i retallen despeses (algunes, ja que han comprat un edifici nou al 22@). La plantilla del PAS està sempre per fer... Alguns contractes de professors són escandalosament escombraria i la promoció sense resoldre i les prejubilacions impracticables... (qui pot arriscar-se a perdre, d'entrada un 15% del seu sou amb els temps que corren?)

Trobeu que estem en precari... o no?

Ho és?

2006-03-03T08:15:00.000+01:00

Ho és, de debó? Diuen que sí, que és el primer retrat autèntic del gran poeta, William Shakespeare... Un home un xic calb (o potser s'afaiatava les entrades?) i un xic bohemi, per l'època. Tots els retrats anteriors que il·lustren milers i milers de cobertes de llibres a tot el món haurien quedat desautoritzats...

És una bona noticia, oi? Encara que tothom parli de la pujada dels "tipus" (i de les nostres hipoteques dels nostres mals) o dels falsos raptes de Santa Coloma de Gramenet o de les mentides reiterades i en tots els camps del senyor Bush fill o de les negociacions de l'estatut (encara!) o de la conveció pepera...

Estic ben boja, oi? Però ja ho sabieu... Com que estic tipa de mentides (com la de la llei antitabac, que ha acabat en llei anti no fumadors; o com la del pagament dels atrassos, que ha quedat en no res; i tantes d'altres) no vull fer-me mala sang. I m'agrada que abans de morir puguem saber com era En Shakespeare, de debó. I també tantes altres coses.

Ah! i felicitar els estudiants i profes de pintura de Belles Arts que han aconseguit exposar a Paris, encara que sigui a la casa de Catalunya. Enhorabona i gràcies per alegrar les parets de les nostres tristes, brutes i dissortades facultats, com diria el meu creador... o no?

Felicitats Clínic

2006-02-28T10:02:00.000+01:00

Us heu fixat que ja no comento gaire el web de la UB? És que he arribat a la conclusió que no val la pena; no hi surt cap de les coses importants que afecten la nostra universitat i el que hi surt és parcial, esbiaixat i referit als amiguets de no sé qui.

Ho vaig llegir a La Vanguardia del dissabte; una plana sencera dedicada al primer centenari del Clínic. El web ho va recollir només dilluns, el mateix dia que es celebrava un acte superoficial i fora de l'àmbit universitari. No ho acabo d'entendre, però deu tenir alguna lògica...

Bé, jo vull felicitar tots els estudiants, tot el personal d'administració i serveis i tot el personal docent i investigador de la nostra Facultat de Medicina centenària. Els d'ara i els de sempre. Als que han hagut d'aguantar les obres més llargues de tota la història mundial, després de les de la Sagrada Família. Als que han ajudat a tants de malalts i pacients, als que han salvat tantes de vides i sempre han fet una mica més del que han pogut. Als qui lluiten per mantenir l'esperit públic de la Facultat i de l'Hospital davant dels embats de privatització que no podrem aturar. De tot cor: Felicitats!

El Clínic és un dels edificis emblemàtics de l'Eixample, amb el seu és i no és arquitectònic del prolífic Domènech i Estapà; amb la seva plaça, que no ho és del tot, dedicada al doctor Ferrer i Cajigal. Però el Clínic és una institució emblemàtica, una gran institució.

I el Clínic és la UB. Una de les institucions que ens ha donat, ens dóna i volem que segueixi donant un gran prestigi i orgull als que som de la UB. M'hauria agradat que l'homenatge hagués estat més de la UB, fet a la UB i sentit a la UB. Però malgrat tot, us felicto a totes i a tots. Us ho ben mereixeu... o no?

Especulació immobiliària

2006-02-27T09:04:00.000+01:00

Una estudiant me fa arribar aquesta foto de ja fa uns mesos. Estan fent unes cates geològiques al jardí de les facultats de Filosofia i de Geografia i Història, en plena època d'exàmens...

Fan nosa aquesta gent de lletres en aquell solar tan valuós. Fan nosa a l'expansió del gran i magnífic parc científic de Barcelona (que no de la UB, és clar). Fan nosa per a la construcció de la nova facultad de Farmàcia que es quedarà amb l'edificabilitat guanyada per l'enderroc de les torres de Cúpules (no té res a veure, és clar, que el rector sigui de Farmàcia). Fan nosa tanta gent per rematar l'operació especulativa (de quí?) d'enderrocar els menjadors universitaris (i acabar amb un servei) i de vendre a curt o mig termini els camps d'esport (per aixugar el dèficit del qual no ens parlen?).

Jo entenc que el capital financer i els seus agents que ens comanden avui dia vulguin crospir-se el solar dels camps esportius en aquella formidable entrada de la Diagonal, amb el que deuen valer. Entenc que se'ns vulguin crospir a tots nosaltres, fins i tot. El que no entenc és la política suïcida de la nostra universitat i dels seus gestors. Què serà la UB sense menjadors i sense camps universitaris? Una universitat més... Com si no haguessim perdut ja prou patrimoni en la nostra història recent!

Tot i que les universitats són per definició centres d'excel·lència, sembla que al nostre país (i vull dir a Catalunya) es cerqui la igualtat escapçant tot el que sobresurt i rasant per baix. En comptes d'impulsar a tothom a crèixer... I això no només en equipaments, que mira, sinó també i sobretot, en recerca i en estudis... o no?

juventud divino tesoro...

2006-02-24T08:51:00.000+01:00

Aquest vers formava part de la conversa recurrent de la meva família quan algú volia queixar-se del pas del temps... L'he recordat quan ahir algú me comentava l'article que Vicenç Verdú va publicar a El País, sobre els nens que peguen els pares. És un tema que preocupa més i més a tot arreu. La Folha de Sao Paulo de fa uns dies parlava del éssers invisibles, per referir-se als joves metropolitans que cada dia més (un 27% deia!) es desconnecten del sistema: ni treballen, ni estudien. O , en un altre ordre de coses, heu navegat mai pel web dels autodenominats mileuristes (www.mileuristas.com )? Creieu-me que s'ho val...

I la universitat? que no som la institució que es dedica eminentment a la formació i l'educació de bona part de la nostra joventut? Ja sé que molts de professors i de professores estudiem i ens preocupem pel tema i, fins i tot, per trobar-hi o, al menys imaginar, solucions. Però moltes vegades no ho sembla. Se senten massa comentaris pels passadissos i pels bars despreciatius sobre la violència, les formes o el baix nivell cultural dels nostres joves. Sobretot, no hi ha una preocupació institucional seriosa per debatre i enfrontar el tema.No donem la paraula als nostres estudiants. I, especialment, no sortim a la llum pública com a peça clau en el problema i en la seva solució. Una vegada més nosaltres som invisibles.

Que potser trobeu que no és prou important el tema? Que potser ens pensem que ja ho sabem tot o que sempre ha estat igual o que no hi ha res a fer? Doncs, me sap greu dir-ho, però jo no ho crec tot això i estic convençuda que no fer res és el nostre gran fracàs. Crec que la nostra gran causa és encarrilar i preparar la nostra joventud, per a que ells puguin fer el que vulguin. Aquest és l'únic objectiu de qualsevol reforma de l'ensenyament i abans de la nostra jubilació massiva encara podem fer alguna cosa... o no?

dijous gras

2006-02-22T21:47:00.000+01:00

Ja som Carnaval! és una festa ben tradicional i que té moltes variants locals, cada una més divertida que l'altra. Tot i que la globalització i el mestissatge sembla que cada dia la fan més igual a tot arreu. No hi he estat mai, però el Carnaval que més m'agrada és el de Venècia: aquelles màscares, aquells vestits, aquella decadència...

I és que el Carnaval és una festa antiga tota ella. Quan tothom neixia amb un rol establert d'entrada i no podia canviar-lo en tota la seva vida, la disfressa un dia l'any permetia la llibertat de la transgressió. Però avui en dia... Tot sembla a l'inrevés; anem disfressats tot l'any i, de vegades, canviem de disfressa diverses vegades un mateix dia.

Pensava... i si aprofitessim el Carnaval per treure'ns totes les caretes i màscares, al menys un dia l'any, i ens manifestessim com som realment? Si fossim avui sincers i diguessim el que pensem? No trobeu que seria com un nou començament? o potser... seria un desori?

No ho sé. No sé què faré jo encara. Però al menys, us desitjo de tot cor que tingueu un bon dia, companyes i companys, mengeu la clàssica truita i que sigueu feliços, avui i tots els dies que resten del carnaval. Ja vindrà el dimecres de cendra i la Quaresma... o no?

Parlo de nosaltres...

2006-02-19T17:09:00.000+01:00

Amigues i amics meves i meus. Els caps de setmana, sobretot com aquest en que núvols i clarianes se persegueixen pel cel sense descans, apagant-me i encenent-me el sol ara sí, ara no, una no pot deixar de pensar en ella mateixa, en nosaltres... Preparo una mica les classes, paro i penso... Acabo l'article que dec per aquella revista, paro i penso... Jugo una miqueta, paro i penso...

Estic com el dia; amb núvols i clarianes dins del meu cap.

Una clariana! quan vaig sentir ahir a la nostra inefable TV3 que els polítics han començat a publicar blogs, me vaig sentir tota cofoia. Doncs mira si fa dies que m'he avançat a aquesta gent! ells que tenen tants d'assessors i caps de premsa i tota la pesca...

Núvols! i si no em llegeix ningú a mí? El nombre de comentaris que rebo és desolador. Val la pena el temps que dedico a posar en net els meus pensaments? Hi ha gent a la UB que em llegeix? I dels que em llegeixen, hi ha algú que s'interessi pel que dic, encara no hi estigui d'acord? Me direu que aquesta és la condició de la xarxa, que escrivim al Món i que ens llegeix qui vol i pot, sense resposta. Però...

Alguns que viuen lluny de mí, en el temps o en l'espai, si que me comenten coses de tant en tant (gràcies Ali Bey, gràcies Dietrich). Això sol ja s'ho val. Però, i els altres? De vegades penso que els responsables de la UB ja saben quí soc i torpedegen els comentaris al meu blog, al menys des dels ordinadors de la casa... Es deu poder fer una cosa així? Altres vegades, però, penso que les teories conspiratives són només autojustificatives del no fer res...

En fí, que penso massa, potser, i que més val que me posi a preparar més i més les meves classes i a fer currículum i, sobretot, a viure la vida! Que són tres dies!

Però, si us plau, si algú em llegeix i no s'atreveix, o no es veu amb cor o no té temps o no té ganes de comentar res, però m'ha llegit... per favor, premi el títolet de baix, a la dreta que diu comments, així en anglès; se li obrirà una finestra i només que digui SI o NO, com usuari anònim, si vol, res més. Seria com un referemdum casolà, ara que estan de moda els referendums. Si a més comenteu i suggeriu temes i coses encara millor, és clar. Però doneu-me petites respostes, au va, per favor... m'agradaria molt... o no?

El Rei està en pilotes!!!!!

2006-02-17T18:59:00.000+01:00

No sé si s'ha traduït així la famosa frase del nen -del sentit comú, de fet- del conte francès dels sastres meravellosos del rei. Però si no s'ha traduït així, el sentit sí que ho és aquest.

A la universitat, és clar, amb la nostra pretesa sofisticació habitual -em refereixo al meu col·lectiu dels docents, és clar- ens és molt difícil trobar el sentit comú en el moment convenient. Però aquesta dificultat no ens ha d'impedir mai de cercar-lo sempre el sentit comú.

I direu: de què parla aquesta loca ara? Doncs, parlo del que sempre parlo. Llegint la nostra web inefable trobo cada cosa! tan allunyada de qualsevol sentit comú... Algunes notícies no s'entenen de mal redactades com són; una -ara no me feu dir quina- la posaré d'exàmen als meus estudiants i si ho entenen, bona nota! D'altres me semblen insignificants, si no és ad maiorem gloriam dels personatges de sempre, és clar. Ridícul. Altres em fan morir de riure, simplement. Heu vist que organitzem un fòrum mundial de ciències farmacèutiques? Ciències farmacèutiques! N'havieu sentit a parlar mai? No vull creure que el fet que l'actual Rector i alguns vice-rectors siguin de la Facultad de Farmàcia hi tingui res a veure, és clar; però per aquest camí les Facultats i departaments podríem ampliar pomposament les actuals denominacions...

I encara riuria més si fos una broma. Però sembla que el Món va cap aquí, al menys a Catalunya i a Barcelona. Per a que comptin amb nosaltres haurem d'explicar a partir d'ara Biohistòria, Bioart, Bioconeixement, Biopedagogia, Biobliotecoeconomia, Bioeconomia, Bioastronomia o Biolingüística? I allò de la societat del coneixement o del capitalisme cognitiu de que es parla a fora? O es que copien de males traduccions i no llegeixen llengües estrangeres?

Segueixo amb les preguntes... me sap greu. Però... crec que era Lluis Llach que cantava que no li sabia cap greu anar amb la boca tancada, perquè la sinistre dictadura havia convertit el silenci en paraules. Voleu que us digui el que penso? Aquests afeccionadillos a la Ciència que ens manen (no només a la UB, no, per desgràcia) han convertit les paraules en silenci... I quan penso això, se m'estronquen les ganes de riure...

i callo... però ho havia de dir, o no?

Bon dia de Sant Valentí

2006-02-14T08:55:00.000+01:00

Ja ho sé que el nostre patró de l'amor és Sant Jordi, però què voleu que us digui, em feia il·lusió felicitar-vos el dia i no he trobat altre motiu més genèric i acceptable. Sant Valentí me remou records d'un dia negre entre gangs de Xicago els anys 1920, però com que els americans ho celebren i tots els demés darrera, doncs, Bon dia tingueu avui, amb sant o sense...

Perquè de motius per alegrar-se en trobo ben pocs.

Aquests dies les aigües de la docència baixen remogudes. Com més temps passa més indignació s'aixeca entre els professors per la forma en que s'apliquen els criteris d'avaluació del rendiment docent. Que consti que estem a favor de l'avaluació permanent els professors; que consti que som dels pocs col·lectius de personal funcionari espanyol que som avaluats en recerca i en docència i amb complement salarial o no; en coneixeu d'altres? jutges, militars, sanitaris...

Que consti que no tenc res contra els pedagogs tampoc. Que consti que quan le vaig demanar me'l varen concedir, per tant no estic ressentida, no. Però me sembla que una aplicació mesquina i equivocada d'uns criteris copiats, i malament, de l'exterior està potenciant els vividors, que només fan cursets i passen de la docència universitària quotidiana.

Qui més qui menys, fa més de vint anys que ens hi dediquem a la docència i alguna cosa en devem saber: perquè no es mesura la capacitat de generar deixebles i continuadors, encara que siguin crítics? perquè se separa la docència de les publicacions científiques, quan la innovació docent universitària passa sobretot pels continguts i la seva capacitat crítica? Perquè us penseu que el power point és la solució, quan només és un mitjà i no sempre bó? per què a l'ICE sempre hi ha la mateixa gent cobrant sobresous i estalviant-se docència universitària real?

Voleu més preguntes? millor que me doneu respostes alguna vegada, ... o no?

La normalitat

2006-02-12T16:47:00.000+01:00

No us penseu que segueixi de viatge, no, pel fet d'estar tan calladeta. Tant de bó! Ja fa dies que he tornat a aquesta normalitat tan nostra. Però és que la nostra normalitat acaba resultant aclaparadora, aixafadora, grisa, com el temps meteorològic que fa tants dies que ens refreda el cos i l'ànima. Mentre dues caricatures aixequen onades d'indiganció en milions de persones, o assistim impassibles al torment del primer ministre israelià al qual no volen deixar morir en pau, o veiem i reveiem les imatges de la brutalitat militar o de la corrupció dels funcionaris... nosaltres, a la universitat, res de res. Normalitat.

La setmana passada jo tota contenta perquè El País ens desvetllava els primers passos de la reforma, i aquí res de res. He volgut llegir els acords del darrer consell de govern que la nostra web anuncia, per veure si ells, els nostres responsables, al menys en parlen. Però res de res; com tantes vegades, una pàgina en blanc és el resultat final de les meves cerques. No sé què varen parlar... El Consell Interuniversitari català ha aprovat els primers postgraus, hi ha mapa de graus... fem alguna cosa, senyores i senyors? Quan comencem? per on comencem? què diem als nois i noies que han d'entrar a la universitat aquests anys de transició? com els convalidarem els estudis? què valdrà el que facin? més, menys, igual...?

De debó que volen que canviem tot el pla d'estudis, sense un diner de més? Que no havíem guanyat el finançament amb el nou estatut de Catalunya? Que no som autònoms dins de Catalunya i dins d'Espanya? Llegeixo a un diari que Catalunya encapçala les comunitats espanyoles per inversió en I+D+I a les empreses i penso... Déu meu! com deu anar a la resta d'Espanya! Però deu ser veritat? o és aquest complexe de guanyador que sempre tenim? I com ho compten això?

Heu vist l'article de l'economista francès senyor Flandreau sobre les inversions en recerca a França? Qui n'escriurà un sobre el cas espanyol? Qui avaluarà els avaluadors i com?

Ho veieu, per fer només que preguntes i preguntes més valia que no escrivís... o no?

Quina alegria

2006-02-07T18:29:00.000+01:00

Eh! m'enyoraveu, eh? Reines i reiets meus que me llegiu amb paciencia, es que estic de viatge i els teclats d'aquest lloc no tenen accents ni tantes altres coses... Perdoneu les faltes, doncs. Pero escric perque estic contenta. Viatjar sempre reconforta i carrega les bateries, es clar: pero es que he llegit el missatge de CC.OO. que ens diu que el DURSI i la UB es varen equivocar en aplicar-nos l'augment...

Que no us ho vaig dir jo que el vaig trobar poca cosa? Quina alegria tenir rao! Pero que no us fa sospitar que s'hagin equivocat en contra nostra i a favor d'ells?Ja ho diu tothom que som a la cua del Mon en I+D+I, si ni la comptabilitat funciona... Potser es que soc una malpensada, pero raons de queixar-nos sembla que en tenim, oi... o no?

Bologna és aquí!!!

2006-02-01T08:05:00.000+01:00

Ahir no vaig voler fer cap al·lusió als tant baquetejats "papers" de Salamanca, ja ho fa prou gent. Per mi, fa tant de temps que havien de ser ja aquí. A més, no es tracta simplement de papers, són documents; d'altra banda, els mitjans contemporanis d'arxiu no permeten fer les coses molt més fàcils? A més, com ens recordava fa uns dies En Biel Mesquida, ens en falten tants encara de papers... Però en fí, no en vaig parlar ahir però en parlo avui. Una etapa més de la transició...

Però és que aquest matí El País me desperta amb el notición. A la fi, el nostre ministeri (no crec que el cognom de la ministra tengui a veure amb la posició secundària que tenim, oi?) remet al consell d'universitats un projecte sobre els nous estudis.

Ja era hora! Més val un mal projecte que cap, tot i que som els darrers dels darrers, com en recerca... Caldrà mirar-lo i llegir-lo i veure com els nostres rectors encara són capaços d'empitjorar-lo. De tota manera, la primera sensació és que ser els darrers no ens ha permés aprendre dels errors i dels encerts dels altres estats europeus... Que no és un projecte de convergència universitària europea?

Doncs, es veu que no, és un projecte espanyol, i encara de l'Espanya d'abans del pacte de la Moncloa sobre l'estatut. Se segueix parlant de Licenciado (com el Larra); és 3 + 2 però amb una cosa entremig que pot arribar a un any; i dos anys comuns a tota Espanya, no fos que la unidad de los hombres y de las tierras de España se n'anés en orris; i, és clar, ni metges, ni arquitectes no els toqueu, que per això tenim la millor medicina del Món... i el col·legis professionals més forts...

En fí, contenta que estic, però, encara que no us ho cregueu. Hi ha un projecte i arriba tan tard que potser l'hagin d'aprovar i tot; i podria ser que el 2008 comencem... I què fem amb els nois fins llavors? què els diem? que esperin dos anys? O és que som tan hipòcrites i conservadors que pensem que això vell valdrà més que la reforma? Però si aquests plans abans no us agradaven... Tot el nou no és bo, necessàriament, però tampoc és dolent, amics i amigues...En fi, llegim-lo i millorem-lo en tot el que poguem i alegrem-nos-en... o no?

ara si, però

2006-01-31T22:21:00.000+01:00

Ai, ai, ai... ja sé que direu que no n'estic mai de contenta, que soc una remugaire, que m'he feta gran... Ja ho sé, ja ho sé... I el pitjor és que teniu raó. Darrerament tot m'irrita, i cada vegada més. M'agradaria que no fos així, però sembla que no hi pugui fer res, me surt la queixa tot d'una...

I direu a què ve tot això?... Doncs que avui m'he contingut i no he ficat la llibreta d'estalvis en un caixer fins que el sol no s'era ben post, per estalviar-me els nervis d'ahir. I, sí, finalment han pagat la nòmina, però... què voleu que us digui... quasi ni me n'he adonat del famós augment. He comparat amb la nòmina del novembre i, la veritat, una mica més de cent euros, que al llarg de tot l'any seran una mica més de mil, és clar, però... què voleu que us digui... Amb els deutes que arrossego -encara li dec els torrons a la pastissera i no goso a passar per davant de la botiga per por que no m'avergonyeixi... Ni sé si els podré pagar aquests maleïts torrons, que a més de cars m'han engreixat com una porca...

En fi, ja us ho deia jo, que no n'estic mai de contenta del tot. M'haureu de perdonar. Hauré de cercar una forma d'animar-me. El febrer te dos dies menys, els quals li varen treure els romans per a que el mes d'August tingués els mateixos dies que el de Juli Cèsar; dos dies menys a esperar tot el que ens va estafar el govern de N'Aznar. Animem-nos, doncs, no perdem l'esperança, que per això en soc d'Esperanceta... o no?

Les costes del gener

2006-01-30T19:26:00.000+01:00

Mireu quina hora és i encara no ha arribat! Estic molt nerviosa, com aquell anunci tan estúpid dels que no poden dormir pensant en els seus estalvis, que sempre ens posen entremig del telenotícies vespre -l'únic que puc veure, i a trossos. Però no ho estic de nerviosa pels meus estalvis, no, que no en tenc. És que porto tot el dia que penetro caixer automàtic rera caixer automàtic amb la meva llibreta d'estalvis, per veure si ens pagat aquesta nova nòmina que ens anuncien tan fabulosa. Doncs, encara no. Mireu quina hora és i encara no ha arribat.

Que no s'acabarà mai aquest mes de gener? Tot el que me vaig gastar pel Nadal ho estic pagant amb règim forçat... Ni el diari no me puc comprar ja, he de llegir les notícies a Internet... Quin mes de gener més difícil de pujar... Ja ho entenc ja allò de les costes del gener...

Però no patim més, demà s'acaba gener, tant sí com no; i demà hauran d'ingressar la nòmina, si no s'acaba el Món. Per feina que hagin tingut els de gestió acadèmica... Per tant, que tingueu totes i tots una bona setmana, un bon acabament de mes i un millor començament de l'altra. Au! un petó a totes i tots i que sigueu feliços... o no?

canvi climàtic

2006-01-29T09:03:00.000+01:00

Sembla que l'escalfament global de la Terra, del qual tant ens parlen, ve acompanyat d'episodis freds, fredíssims. Jo que no hi entenc i no sé què m'he de creure, me pensava que amb els freds d'abans de Nadal ja faríem enguany, però no... Ja hi tornem!

I el que més me sorpren és l'alegria que tothom sembla sentir amb això de les neus i els freds. És clar, ja ho sabeu, jo soc de Sinera, ben mediterrània de cap a peus (soc tan baixeta, però, que no hi ha gaire del meu cap als meus peus), i el fred m'esgarrifa. No m'agrada haver-me de vestir amb tanta cosa, com una ceba artificial, ni dormir amb tant de pes a sobre i si me surt un peu que se me geli. Encara menys m'agrada anar estornudant tot el dia i amb el moc caient-me cada dos per tres, amb mocadors i kleenex (es deu escriure així?)... Però ja es veu que soc ben rara.

Tothom està encantat veient fotos de paisatges nevats. Tothom mirant el cel a veure si a Barcelona nevarà i amb enveja d'aquestes contrades de l'interior totes cobertes de neu. I no diguem les dones i els homes del temps; són una pesta nefasta per als empresaris del sector turístic perque odien els dies de calma i sol. Quan jo estudiava, fa molt de temps, havia entès que un meteor era qualsevol fenomen meteorològic. Però es veu que això ha canviat, les calmes i el sol són coses dolentes de les quals no es vol ni parlar. Quan aqui fa bon temps, ens han d'ensenyar fotografies de no sé on amb tempestes descomunals. Les notícies del mal temps ens les donen totes seguides i sense parlar del bon temps i sembla que tot el Món no és més que una película de catàstrofes, d'aquestes tan dolentes que fan a Holywood...

I sabeu què? La normalitat no agrada avui en dia. S'ha de destacar per alguna cosa... i així ens va. Perdoneu-me, però potser perquè soc una mica nana, a mi el que m'agrada són les coses normals, l'average, que diuen els anglesos, la discreció, el passar desapercebuda, la suavitat del temps i la caloreta, vestir-te amb qualsevol cosa i dormir sense res. Ja ho veieu, soc vella, nana i rara, no es pot anar contracorrent... o no?

serà veritat?

2006-01-26T08:10:00.000+01:00

Ens diuen que a la nòmina de gener ja cobrarem aquest augment d'enguany, que quasi sembla un augment de sou de debó. La veritat no m'ho acabo d'imaginar; fa tant de temps que no teniem augments que, els professors al menys, quasi hem oblidat que erem assaliariats... I a més, diuen, que amb la nòmina de febrer cobrarem els endarreriments de tots els anys de congelació amb que el PP ens va regalar... Serà veritat?

La veritat és que si ho és, que ho serà, cal agrair als nostres pocs companys dels sindicats la feina constant que han fet i fan. Nosaltres, al menys els profes, que sembla que ens sentim per sobre del bé i del mal i no fem cas d'aquestes minúcies salarials o sindicals, tenim uns companys professors i no docents que cada dia, calladament fan la seva feina, posen plets i, de vegades, els guanyen. Doncs moltes gràcies companys sindicalistes! Perdoneu el nostre pasotisme i sapigueu que estem contentes i contents amb vosaltres. Això si que ho sabem, que si rebem aquests diners és gràcies a vosaltres i no a la bona voluntat dels qui ens manen. Ho celebrarem!

Tenim estatut, el panorama polític general es dissenya clar malgrat els troglodites, rebem els augments que ens deuen, que més podem desitjar? Només ens falta que algú prengui algunes decisions al Ministeri, al DURSI i a la UB per a que la nostra felicitat sigui complerta... o no?

Per fí?

2006-01-23T16:16:00.000+01:00

Per fí! sembla que això de l'estatut s'està acabant i que ara ens podrem posar a treballar tots plegats, no? Ja seria hora. Això de ser treballador sembla que deuria ser un dels nostres drets històrics, no? Deu figurar a l'estatut? Doncs que es noti, treballem una mica, prenem decisions, encara que ens equivoquem; tot serà millor que aquesta paralisi que vivim de fa tants de mesos... L'aurora boreal de Noruega en mig del fred glaçat sigui un anunci de millors temps...

S'apropa la selectivitat i què els hem de dir als nostres futurs estudiants? Val la pena que entrin a les facultats? Quina equiparació se'ls farà d'aquests ensenyaments agònics respecte dels nous ensenyaments? Els atraparan els nous i els desplaçaran? Què no són qüestions prou importants aquestes? I els graus? Quan pensa el Ministeri, o qui sigui, dir alguna cosa? Hem de ser en tot la universitat cuera d'Europa? Sembla que el 15 de febrer el Consell Interuniversitari Català haurà dit alguna respecte els màsters proposats, serà veritat? serà constructiu i meditat el que decideixi? Esperem que sí...

Cal respondre tantes de preguntes i resoldre tantes d'incògnites...

I de què parlaràn els mitjans de comunicació ara que l'estatut s'acaba i la llei antitabac ha mostrat que tenia la pòlvora mullada... Estic indignada en veure que tots els baretos petits i, fins i tot, restaurants i forns s'han fet per fumadors i puden de fum... És clar que no hi penso entrar, però hi ha bars per a no fumadors? Espero que la trampa d'aquesta llei no s'estengui a les altres lleis i que no s'accentui encara més la separació entre la política i la vida real...

Vinga! amb estatut ja, possem-nos a treballar, tots plegats, ja és hora... o, no?

Bon dia a totes i tots

2006-01-20T08:47:00.000+01:00

Això! us desitjo bon dia a totes i a tots els que em llegiu, i als que no em llegiu, però treballeu, malgrat tot, a la UB io en qualsevol de les altres institucions i administracions públiques. Bon dia a totes i a tots!

Oblidem les misèries del nostre dia a dia, no fem cas dels qui ens volen amargar el dia, la feina i la vida. No ens deixem endur pels telenoticies i les seves bajanades. Encara que ens paguin poc, tenim un sou. Encara que ningú valori la nostra, feina ni ningú tingui en compte la nostra iniciativa i el nostre esforç, és igual. Treballem per guanyar un sou, però seguirem dedicant el millor de nosaltres mateixos a aquestes hores de feina, tant si els agrada, com si no. I no deixarem que les misèries dels nostres caps i dirigents ens deprimeixin mai. Segur que el que més els fot és que estiguem contentes i contents, i que semblem feliços, i que ens interessem els uns pels altres i que ens ajudem i ens respectem. Per això us desitjo a totes i a tots un molt bon dia, a la feina i fora de la feina.

Volia animar aquest blog dels meus mals. Heu vist que darrerament no poso ni fotos. Amb aquesta finalitat, he llegit molts altres blogs d'amigues i d'amics i dels que s'hi connecten. És com un paner de cireres on mai no te'n surt una de tota sola. He vist comentaris i diàlegs, jocs i fotografies esplèndids. Però tot eren blogs personals, molts de joves que es resisteixen a que els matem les il·lusions i les esperances, que lluiten per mantenir el seu somriure. És magnífic.

El meu cas, però, és diferent. Jo soc velleta i tenc una feina molt guapa i escric com un col·lectiu i per un col·lectiu. Per això, encara que us sembli tonta, ahir donava les gràcies al Rector, perquè s'ha mostrat interessat per les persones. Per això, avui us desitjo a totes i a tots, molt bon dia! No deixaré de criticar i de cercar alternatives, no us penseu, però no vull que perdem ni les bones maneres, ni l'alegria... o no?

Gràcies, senyor Rector!

2006-01-19T21:50:00.000+01:00

He de confessar que aquesta revista de coloraines de la UB no m'agrada gaire; pels membres de la UB tot ja és sabut i no crec que tengui gaire difusió a fora. Però, en fí, hi ha tantes coses que no m'agraden, que no vé d'una. Per això jo no m'hi havia ni fixat. Però un bon amic, per cert que n'estava ben afònic, m'hi va fer caure; me va dir que semblava que En Màrius Rubiralta hagués llegit algun dels meus comentaris perquè en la introducció hi feia al·lusió a alguns dels nostres darrers morts.

És clar que estic segura que jo no hi tenc res a veure; segur que no el tinc l'honor de ser llegida pel senyor Rector. Però estic contenta i agraïda. Està bé que ho hagi fet i em sento amb l'obligació de dir-ho, aqui, públicament. Està bé recuperar una mica aquell esperit de l'enyorat Antonio, que ens coneixia a quasi totes i tots pel nom i ens demanava sempre com estavem...o no?

Doncs, no, encara no...

2006-01-15T18:56:00.000+01:00

Sembla mentida, però encara no m'he emprenyat aquesta primera setmana de retorn a la pretesa normalitat. Potser la certa paralisi que suposen els exàmens ajuda a explicar aquesta aparent tranquil·litat.

Però si m'heu llegit, ja ho hareu notat. Me preocupa més i més la paralisi que me sembla, al menys a mí, que estem vivint col·lectivament. Mentre la vida no s'atura mai i passen cosses molt importants arreu, algunes greus i denunciables (heu vist l'"error" del bombardeig americà al Pakistán? i què us assembla? i només és un petit exemple...) nosaltres, a Catalunya, en general, i a la UB, en particular, vivim com aturats en el temps.

L'informe de la Unió Europea posa el nostre país molt per darrera de tothom en innovació. Potser els barems són discutibles, però els resultats no que no ho són. Quasi tots els estats tenen en marxa els seus plans de convergència universitària europea i nosaltres encara no en tenim ni els títols definitius. I comencem els màsters... com sempre la casa per la teulada. Ni el consell d'universitats espanyoles, ni el consell interuniversitari català... tantes institucions i tants de càrrecs i ningú sembla que faci res, ni que se'n preocupi.

Ara ens anuncien un pla docent nou i ens informen universalment que comença... Hem d'estar esperançats. Si voleu, encara ho estaré, no endebades me'n dic jo d'Esperança, o no?

vacances!

2006-01-08T22:27:00.000+01:00

Teniu tot la raó mundial! M'he passat tres pobles fent tantes de vacances, però, caram, ho necessitava... Em trobava cansada, en primer lloc. Però sobretot començava a pensar que el meu criticisme es devia especialment al malhumor que causa el cansament. I això no pot ser. Com va escriure el gendre de Karl Marx, tenim dret a la peresa!.

I això he fet aquests dies. Perdoneu-me. He aconseguit fugir de menjarots familiars i passar fred com una condemnada en el mig del camp, preparant els aires sans del 2006, sense tabac. Agafant gastroenteritis, com tothom i sense aprimar-me ni 100 grams. Això són vacances. No saber ni on és la UB durant uns dies, ni l'estatut, i deixar de somiar en les males passades de cada dia.

Ja he tornat, però, i estic segura que demà estaré cansada novament i seré capaç de posar-me de mal humor ben aviadet i de començar a criticar aquesta paralisi mediocre que ens oxida els ossos i la sang.

Un petò a totes i a tots i molt bon any! encara que nosaltres l'any nou ja l'haviem començat el setembre... o no?

Donant voltes al tema de la comunicació

2005-12-25T12:17:00.000+01:00

He estat pensant molt fins que m'ha resultat ben clar; que a través del web de la UB i dels mitjans d'informació que posseïm avui no hi hagi veritable comunicació no pot ser altra cosa que una estrategia, l'estrategia del control.

Se m'ha acudit quan un amic catedràtic m'ha explicat una petita moguda que hi hagut aquests darrers dies, ran de la precipitada convocatòria d'unes places de catedràtic. Amb poc dies hàbils, amb molta burocràcia inútil i antiquada i sense finançament. Més enllà del greuge que suposa menystenir les places de catedràtic (ho dic jo que no en soc) per part de la universitat, el que m'ha cridat l'atenció és que els presidents de les comissions s'han comunicat particularment entre ells i s'ha vist que hi ha una gran coincidència en el diagnòstic de la paralisi que pateix la UB; no n'hi ha tanta, és clar, en les solucions que caldria o cal aplicar. Quan persones diverses, amb anys a la casa i responsabilitats múltiples se senten vexades i burlades i actuen només per sentit del deure és uqe alguna cosa no funciona prou bé.

He pensat què passaria si de debó tots ens poguéssim comunicar, sense traves... He pensat que si la UB obre la porta a que els propis candidats paguin les despeses del concurs de provisió de les seves càtedres... potser jo si estalvies una miqueta, potser podria comprar-me'n una de càtedra per mí, ni que sigui a les rebaixes de gener... o no?

Reflexions nadalenques

2005-12-19T08:00:00.000+01:00

Que us felicités les festes no vol dir que me n'hagués anat de vacances, no. Ni tan sols que pensi descansar, ni deixar d'escriure al nostre blog tampoc. Només volia donar compte d'una cosa ben positiva de la nostra UB, com tantes d'altres n'hi ha.

Però parlar de les músiques i dels músics, els quals gratia et amore mantenen viva una orquestra UB, m'ha dut a reflexionar sobre la feina a la universitat, en general. Sembla que sigui difícil fer la feina quotidiana, ben feta, calladament i amb esperit de servei, tal com implica el caràcter públic de la nostra institució, que tant es reivindica per les parets. Sembla difícil, en una societat mediàtica com l'actual, fer un treball dur i constant, calladament. Ens construeixen cada dia uns herois tant de pa sucat amb oli (esportistes, protagonistes de sèries i programes escombraria, "famosos i famoses", infantes...) que tothom se sent convocat a la fama. I més a la universitat, on cada un de nosaltres sembla que dugui un premi Nobel frustrat amagat a dintre.

Us suggereixo que aprofitem les vacances de Nadal per reflexionar sobre aquest tema. Potser si aconseguissim d'establir una jerarquia de valors correcta i acceptable per tothom trobaríem una major estabilitat en la nostra feina quotidiana. Ens estalviariem depressions i mals humors.

La universitat té el deure de formar les classes dirigents del demà. Els nostres estudiants i la seva formació és l'objectiu primordial de tota la nostra feina. Els formem per coses que ni podem imaginar i ens cal creativitat, il·lusió, esperança i fermesa. Si no creiem en el que fem, no ho podem fer; els estafem a ells i estafem, sobretot, a la nostra societat, qui ens ha encarregat aquesta noble i difícil feina, sense mitjans i sense il·lusió potser.

Potser m'he posat massa seriosa per al Nadal. També penso beure i menjar (encara que m'he curat del meu alcoholisme, no us penseu) i dormir i descansar. I, si puc, veure sortir i veure posar-se el sol, cada dia. I reflexionar sobre la grandesa del Món i sobre la meva petitesa. També jo puc posar-me seriosa un dia, o no?

Bones festes, bona feina!

2005-12-16T09:06:00.000+01:00

No us penseu que sigui una vella amargada; que critiqui tantes coses només és per afany de superació (o, al menys, això m'agradaria que fos). Perquè no tot mereix crítiques, encara que les crítiques sempre continguin alguna cosa de positiu.

Per exemple, la noticia de primera línea del nostre web d'aquests dos dies. El concert de Nadal del 555 anys. Està molt bé presumir de més de mig milenni d'història. Està millor encara lluir-lo amb un concert (amb dos, aquesta vegada). I està molt, però molt millor encara, que sigui amb la NOSTRA orquestra i amb el NOSTRE cor. Aquests joves professors, estudiants i llicenciats de la UB que dediquen hores i hores d'assajos i minuts de concert a mantenir viva la institució, tot practicant la seva afecció i compartint-la amb tothom.

La UB tenia i te l'obligació de mantenir aquests conjunts que mostren la diversitat i amplitud de la formació dels nostres joves i que permeten posar en comú coses, idees i sentiments nous. Els que varem assistir a la cerimònia del doctorat Honoris causa de Muti no oblidarem mai aquell assaig públic i teatral de la nostra orquestra.

Gràcies a les nostres músiques i als nostres músics! Gràcies a les nostres cantaires i als nostres cantadors.

Potser fan falta encara altres iniciatives (teatre, cinema, museu...), però avui i ara volia manifestar la meva satisfacció per alguna cosa. També i tinc dret, o no?

Qui ens ho havia de dir!

2005-12-15T10:22:00.000+01:00

Déu meu! estic tota trasbalsada. Quan he vist la portada d'El Periódico d'avui, la foto de la qual us reprodueixo, m'he quedat de pedra. Tant de parlar del túnel i fer-ne broma i resulta que a Barcelona ha passat. I els conductors han sabut què havien de fer! Han sortit corrents per evitar respirar el fum. Quines casualitats té la vida! Quina sort que els conductors afectats a la Ronda de Barcelona hagin sabut què fer... Ves per on!

Això m'impulsa a seguir observant amb perseverància rara el web de la nostra UB. I mireu. La noticia de portada novament mostra el malbaratament de la realitat que fan els mitjans de comunicació, en general, i el nostre en particular. La noticia és que dos polítics, un en exercici i l'altre jubilat, venen a un acte a l'Aula Magna i que el rector presideix (només faltaria). Llavors resulta que, a més, hi ha un catedràtic de grec. Ves per on! Resulta que, tot i que no ho diu, el doctor Puértolas deu haver fet la traducció de la Iliada que publica la col·lecció Bernat Metge. Aquesta ha de ser la notícia de la UB: un catedràtic nostre ha fet una nova traducció al català del poema clàssic atribuït a Homer i el publica en la col·lecció més prestigiosa del nostre país.

És la feina dels nostres professors i estudiants, dels nostres funcionaris, el que ha de ser notícia, no els polítics que venen a xupar càmara, com es diu vulgarment. Ells ja tenen els seus gabinets de premsa i surten prou als mitjans.

Altres llibres s'han presentat de professors de la UB aquests dies. I encara recordo una companya que va descobrir l'autor del Lazarillo de Tormes i els de premsa de la UB li varen dir que això no era notícia... Quan la premsa espanyola ho va descobrir, llavors va ser notícia...

Hem d'anar sempre darrera dels altres? No som la institució universitària més antiga i més gran de Catalunya? No ens ho creiem ni nosaltres... o no?

Ja hem sortit del túnel!

2005-12-12T22:16:00.000+01:00

Ai! Quina alegria quan a mig matí d'avui ens han tret la noticia de la nostra imbecilitat dins d'un túnel! La genètica està més de moda i queda d'allò més bé a una universitat; fa més seriós, no trobeu?

La veritat, però, és que l'estudi del túnel, potser perquè ha durat tant i tant, m'ha fet pensar molt... Ja us vaig parlar de la metàfora general que m'havia suggerit. Però comentant amb d'altres companys i companyes me feren adonar encara d'altres aspectes ben interessants per a nosaltres, universitaris. Resulta que l'estudi deia que els conductors no saben què fer quan s'aturen els cotxes dins d'un túnel, i explica tot de conductes diferentes. Però la notícia no recull la conclusió més important, que és el què hem de fer quan ens quedem aturats dins d'un túnel. Al menys hauríem après alguna cosa important i necessària.

Jo estic segura que l'estudi si que ho deia el que cal fer i el que no s'ha de fer, però no deu resultar periodístic i no surt al resum. Com que només és una anècdota, no podem treure'n conclusions. Al menys, però, podríem aprofitar aquests petits disbarats per nomenar un cap de premsa i per a crear els canals de comunicació i informació, externs i interns, que una institució gran i viva com la UB necessita, o no?

Doncs, anem bé...

2005-12-09T19:14:00.000+01:00

És clar que no ho he descobert jo tota sola. Un bom amic, més llest i discret que no jo, m'ha fet adonar-me'n. Soc tan tonta, però, que ni tan sols estic segura que fora això el que ell volia fer.me veure... Però jo us conto el que he vist...

Mireu el recull de premsa de la UB d'avui, dia 9 de desembre, que a la nostra universitat no és pont, al menys oficialment. Diu que no hi ha noticies disponibles a la universitat, ni opinió dels professors i, en canvi, a la ressenya dels diaris no hi figura El País (però sí l'ABC, per exemple)... Doncs si consulteu l'edició d'avui d'Es País, a la plana 6 del suplement Catalunya, veureu que hi ha una noticia, i molt important, sobre la UB:

Resulta que la Sindicatura de Comptes ha descobert que al pressupost de la UB del 2003 hi ha una sobrevaloració de 15,46 milions d'euros. Hi després ho explica amb pèls i senyals.

Si això és informació... Desidia? censura? covardia?... Se m'acudeixen altres paraules encara, i no sé quina acabar agafant... Poseu-hi el que volgueu.

Ja ho sabíem que els comptes de la UB de l'equip anterior havien estat maquillats; va ser tema de la campanya electoral, d'alguns. Ho sabíem, però no en teniem les proves. Doncs, vet-ací que apareixen les proves. Algú haurà de donar explicacions, dels fets i de les seves motivacions. Amagar el cap sota l'ala mai no és bó, però en temes econòmics encara menys, ja que els comptes sempre acaben sortint i molt més en una institució pública. No es tracta de cercar culpables ni de remoure el passat, sinó de posar responsables que redressin la situació amb el cost menor possible per la UB, tan material, com moral...

I aquelles auditories anuals que s'havien fet, no les caldria fer novament cada any?... o no?

Estem tots en un túnel

2005-12-06T20:13:00.000+01:00

Pesada que soc! mira que en ple dia de la constitució (tan estimada, diuen, sacralitzada pels incrèduls, flexible per als constitucionalistes) seguir mirant i donant voltes al web de la UB. Ens explica ja fa dies que uns col·legues de psicologia social han fet un estudi sobre el comportament dels conductors dins d'un túnel amb resultats un xic preocupants (per als conductors, és clar). I me va costar de veure-hi la punta... Primera noticia i tants de dies...

Però a la fi ho he entés: és una metàfora. Tots els ciutadans atribulats dels inicis d'aquest segle XXI vivim com dins d'un túnel i no sabem com reaccionar. Aquesta deu ser la lliçò moral que s'amaga rera aquesta noticia tan de temps mantinguda a primera plana. I trobo que la metàfora és prou adient. A veure, doncs, si aprenem a viure i a tirar endavant dins del túnel de la vida.

I per fer llum en el nostre túnel, potser podríem demanar que el web de la UB es fés ressò ràpid de la mort dels nostres companys. Ho volia dir quan vaig comentar la mort de N'Emilo Vales, i no ho vaig fer, per prudència. Però no puc deixar de dir-ho avui quan hem sabut que al menys dos professors nostres han mort, en mig del silenci institucional, l'un un arqueòleg emèrit, l'altre un biòleg jove i gran treballador... No és la vida el nostre gran valor? No hi hauria un lloc al nostre web per a fer-hi entrar la vida, i el respecte i l'homenatge i les bones maneres? Comencem a sortir del túnel de la indiferència a la nostra institució, o no?

Novament surt el sol

2005-12-04T17:31:00.000+01:00

Benvolgudes i benvolguts, no sabeu com és de bó i de reparador dormir tot seguit un vespre sencer... Les coses es veuen d'una altra manera. No sabeu com és de reconfortant rebre els vostres comentaris d'encoratjament, tan els escrits, com els silenciosos. M'han enviada una cita de Gaston Bachelard que recorda que mantenir les brases ajuda a revifar el foc quan calgui, i si ho diu un filosof i francès deu tenir raó...

És veritat, potser les coses no s'han de medir per l'èxit que assoleixen, sinó per la intenció amb que són fetes. Probablement esperar l'èxit no és més que vanitat, com ja digué Sant Joan Crisòstom, el segle IV dC...

A més, qui soc jo, pobra de mí, per criticar o per jutjar els altres? els qui fan la web o els que la llegeixen, o els que no la llegeixen; els qui voten l'informe del Rector o els que no el voten o se n'abstenen... Cada-ú té les seves raons; tots tenim moments bons i moments dolents; tots tenim moments d'acció i moments de silenci... La vida és això. Amb silencis i parlaments, amb fidelitats i traicions tots fem la nostra universitat, també.

No patiu, no. O sí. Avui he vist sortir el sol sobre Barcelona i ha començat un nou dia de feina i he decidit que amb els meus alts i baixos, amb el meu mal humor i el meu bon humor, seguiré treballant i remugant en aquest blog que ha pres vida i que tampoc no me costa tant de mantenir.

La vida segueix, i jo també, o no?

S'acaba un altre any

2005-12-03T18:40:00.000+01:00

Ja ho ben sé que és una tonteria, que cada dia no és més que un altre dia de tot un seguit de dies, tots iguals, quan arriba, però, el final d'any, sembla que sigui hora de fer balanços, de prendre decisions que ens canviin una mica la nostra vida. Aquesta foto del cel del 22@, un dia de tormenta, expressa amb claretat el meu estat d'ànim, sobre la UB, sobre aquest blog, sobre jo mateixa...

Penso: deu llegir algú la web de la UB? Té interés per algú, a banda dels quatre que hi surten sempre i algun d'esporàdic? Sabeu la quantitat de persones, docents i discents, funcionaris i laborals que cada dia fan alguna cosa interessant, que seria bó que fos difosa? En canvi, ens diuen que el nostre consell de cent -és a dir el consell de govern- aprova l'informe del Rector, que no es publica, només amb 9 vots en contra i 5 abstencions. Cent persones unànims com les Cortes espanyoles d'abans o com els partits comunistes del vell Est. Això és una universitat crítica i responsable davant d'una societat que té molts més de problemes que no solucions i que els viu amb dessassosseg i conflicte? Li acabarà interessant a algú aquesta universitat i tantes universitats com aquesta?

Pensareu: i perquè llegeix aquesta boja de N'Esperanceta la web de la UB si no li interessa a ningú? No val la pena perdre el temps en una cosa tan buida i insignificant.

I jo penso que segurament teniu raó, però llavors... Llavors no puc deixar de pensar si li deu interessar a algú el que N'Esperanceta Trinquis escrigui, pensi o digui... Això havia començat amb la voluntat de ser una aventura col·lectiva i d'incidir en la vida quotidiana universitària. Però, maldestra de jo, l'he convertida en un racó dels meus fantasmes personals. De vegades sento, sento ben dintre meu, que hi ha gent que em llegeix i que somriu benèvola i, potser, fins i tot comprensiva; no sempre, però, ho sento...

I malgrat això, malgrat la indeferència general, malgrat la mediocritat que regeix els nostres temps, malgrat tot, vull que sapigueu que no em matarà ningú el meu sentit crític, ni la meva il·lusió a contribuir, per poc que sigui, a construir una societat millor per als nostres joves. Perquè hi crec i perquè crec en la meva feina. Potser és l'hora de tancar aquest blog... o potser no, ja hi pensaré; les decisions s'han de prendre amb calma i quan es veuen les coses clares, sense presses i sense nuvolades grises.

No sé què passarà, però, passi el que passi, seguiré fent el millor que pugui la meva feina, encara que ningú no en parli i a ningú no li interessi, i fins que l'edat m'ho impedeixi. I seguiré criticant i difonent el sentit crític i el sentit de l'humor, la serietat i la honestedat, pensant que la universitat està per sobre de la pròpia institució i que el nostre objectiu és servir a TOTA la societat, la local, la nacional i la global. I ho faré perquè sé que molts d'altres ho fan, que molts de vosaltres ho feu, i potser molt millor que no jo. O no?

Les dones a la universitat

2005-11-28T15:25:00.000+01:00

La universitat ha estat tradicionalment un espai d'igualtat entre homes i dones, abans potser que la resta de la societat. A les darreres eleccions al rectorat de la UB m'hauria agradat molt que hi hagues hagut alguna candidata; encara que no crec gaire en les quotes, penso que ja seria hora. Per aixo m'ha agradat molt la noticia que obre el web de la UB avui: l'homenatge a l'escriptora austriaca Bachman. Si us hi fixeu, llevat del vice-rector d'activitats culturals, tots els altres participants son dones, artistes i academiques. Esta molt be i es per alegrar-se'n, o no?

Ha arribat el fred!

2005-11-24T10:43:00.000+01:00

Potser abans del que esperavem i del que toca, però a la fi, ha arribat el fred. Arriba l'hivern. Sempre he pensat que l'estudi és cosa hivernal. Ens submergim, doncs, dins de l'hivern universitari, acabant ja el primer quadrimestre. Tenim el primer "mapa" de màsters de la convergència europea i s'organitzen homenatges diversos a professors nostres i a grups i lines de recerca. Sembla que amb l'hivern, arribat abans d'hora, tots els mecanismes una mica paralitzats per la perllongacio d'un estiu més enllà de l'estacio, es van desbloquejant. Tan de bo que sigui aixi. Benvingut sigui el fred, si ens duu treball pacient i acumulatiu, creatiu i estimulant, o no?

Un pas important, a la fi!

2005-11-18T12:52:00.000+01:00

Per fi, la primera noticia de la nostra web reflecteix un tema important! Ja tenim un primer disseny dels futurs segons cicles-masters de la convergència europea. S'utilitza el terme mapa, que està força de moda, però que no me sembla gaire correcte. Un mapa requereix sempre una georeferenciacio, un reflex territorial. Per exemple, el Consell Interuniversitari Català hauria de pensar a fer el mapa universitari de Catalunya alguna vegada: quins ensenyaments s'imparteixen a les diverses universitats catalanes, sense deixar la competència, però evitant les duplicitats inutils. A més, en el llenguatge comu el mapa pot tenir sentits pejoratius; quan a algu li han deixat la cara com un mapa, malament...

Però estic segura que aquest primer pas és molt important, l'esperavem i ha arribat i me n'alegro i us ho faig saber. Es un estimul per a seguir treballant i millorant, o no?

Una brometa

2005-11-17T11:22:00.000+01:00

Me permeteu una brometa? Volia dir-vos de com n'estic de contenta de saber que el rector de la UB visités Expoquimia. Devia ser una experiencia original i extraordinaria. Tenim sort de que vingui el jutge xilé de la dignitat o de que el professor Fullola excavi aquesta nova cova prehistòrica per saber que, a més de les anomenades Ciències hi altres especialitats a la Universitat.

Bé, però només és una brometa, no us enfadeu, seguirem treballant amb paciència i eficiència, sempre que la burocracia ens ho permeti, o no?

Cap on anem?

2005-11-13T09:29:00.000+01:00

No us penseu que m'he mort o que m'hagi cansat, no. És que amb l'edat i amb els consells dels bons amics he aprés a esperar i a tenir paciència. Ja fa sis mesos que a la UB tenim nou rector i nou equip, i estic observant pacientment cap on anem, i no vull treure conclusions massa ràpides; no seria bo per a ningú. Ja sabem que la universitat te una maquinària lenta i que costa de veure canvis o resultats de les noves accions.

Quan llegeixo les declaracions del líder de l'oposició catalana dient que la paralisi del govern ens durà a situacions com les de França, aprenc el que jo no he de fer. Ja sabem que estar a l'oposició significa poder dir qualsevol disbarat. Però tant... Jo no puc, ni vull dir disbarats de la paralisi del nou equip recotral, que me sembla evident. Més quan en els temes fonamentals, les altres universitats catalanes i espanyoles no van tampoc massa segures ni massa depressa. Me fa l'efecte que en comptes de convergir amb les universitats europees, cada dia en som una mica més lluny, però potser només és una impressió errada...

Quan llegeixo la web de la nostra universitat i veig que Les Heures (o sigui la UB) compra el vell edifici de l'ICT, ara al 22@, per fer Life Learning, no aconsegueixo de posar-me contenta, ni menys encara sentir-me'n orgullosa. Això és realment el que ens cal? ara? Quan veig les noticies que són seleccionades a la nostra web de tot el que fem els universitaris (perquè poc o molt, tots fem coses, cada dia no?) i ho poso dins del panorama de fons de la reorganització del govern de Catalunya, amb el DURSI dins de l'àrea econòmica, sento un gran malestar. Se'ns posa, des de dins i des de fora, en l'únic camí de servir a les empreses? ... Si al menys això signifiqués tenir molts diners, potser valdria la pena, però... on són els diners? on van a parar? Aquest és un camí perillós de reflexió, ja ho sé, i cal no precipitar-se i esperar, i ser generós i ampli de mires i debatre pros i contres...

Per això apunto aquestes coses, perquè estic segura que molts no estareu d'acord amb jo, i sereu guapos i me donareu arguments que ara no soc capaç de veure o comprendre, per estar contenta i orgullosa de ser de la UB, i per saber cap on he de dirigir els meus esforços quotidians, o no?

En defensa de la cosa pública

2005-11-08T22:29:00.000+01:00

Ran del trasllat de les biblioteques de Geografia, Història i Filosofia al nou edifici de la casa de Misericòrdia (després de vint anys de parlar-ne) sentia una discussió entre el personal sobre la decisió que sembla que s'ha pres de no posar control d'entrada. La raó adduïda seria el caràcter públic de la biblioteca. Jo m'imagino que això no pot ser cert. Una universitat que compte amb la prestigiosa Facultad de Bibliotecoeconomia i Documentació, continuadora de la mítica escola de bibliotecàries no pot cometre un error tan gran. Els professors i professores de la Facultad sabén molt més de bibliotques que no jo, pobra de mí; conec una bona bibliotecària que justament prepara una tesi sobre biblioteques públiques. Però jo, i els que com jo defensem el caràcter indiscutiblement públic de la universitat, no poden acceptar un ús tan barroer del concepte de públic.

Una biblioteca pública és la que permet que tothom en pugui ser soci, membre o usuari, a través d'un carnet, més o menys sofisticat, el qual és el que es controla a l'entrada. Sinó, com sabrien qui, com, quan i què llegeix? Com podria exercir qualsevol biblioteca la seva funció educadora? No es pot confondre el fet de ser públic amb el campi qui pugui. No és pública la Generalitat i no hi entra qui vol? o la presó Model, i hi entra qui no vol? Davant de l'imperi absolut de la propietat privada avui es genera menyspreu per la cosa pública, i s'enbruten i es malmeten les nostres places i carrers, com si tothom hi tingués dret i ningú no hi tingués deures. O al menys així m'ho sembla...

Per si un cas, obrim un debat sobre el caràcter públic que tots defensem i no deixem que el corrent fàcil i majoritari o el conformisme covard o la demagogia ens guiin, o no?

mensuari

2005-11-06T19:07:00.000+01:00

Aquest cap de setmana fa un mes que vaig sortir a la llum! Perdoneu que us molesti amb una cosa tan personal, però és que n'estic ben cofoia... En un mes i tretze publicacions ja he fet un munt d'amics i d'amigues. N'hi ha alguns, els quals ben tímidament van afegint els seus comentaris, però n'hi ha molts d'altres que encara no han gosat... Ja sé que soc ben poca cosa. Mireu, us adjunto el retrat que em va fer el pintor Cardona Torrandell quan era jove (jo... i ell també), per a que veieu que en soc de poqueta cosa. No sigueu tímids, doncs, i escriviu-me i critiqueu-me, si cal, i suggeriu temes nous i enfocaments nous... La nostra UB ens necessita a tots. A veure si d'aqui a un any ja som molts més...

Us hi animeu, o no?

Setmana de la ciència

2005-11-04T08:47:00.000+01:00

Està molt bé això d'organitzar una setmana de la ciència per a divulgar Ciència i tècnica. Més quan diu que ja fa deu anys que es fa. La veritat és que ens cal molta tècnica i molta ciència encara. Quan penso que ens podem morir d'un grip qualsevol i transmès per unes aus innocents! Ens cal molta recerca i molta divulgació dels resultats de les recerques. Quan llegeixo que un dels nostres professors, el doctor Alonso, és considerat un heroi de la salut em sento satisfeta i reconcialiada amb la meva UB dels meus mals.

De tota manera jo, ignoranta de mí, pensava... Hi deu haver una setmana de les Humanitats també? o de les Arts? o de les Ciències Socials? Perquè... també ens cal divulgar els valors i les seves bases en una societat cada cop més mancada de tot. Com a docent universitària veure coses com les imatges de les revoltes nocturnes de la banlieu de París m'encongeix el cor... No hauriem de ser capaços de trasmetre il·lusió i esperança a aquesta joventud... Aquí, em direu, no passen aquestes coses; però jo em temo que encara no passen... o penseu que soc una exagerada? Pequè... la funció universitària no té a veure amb aquestes coses... o no?

un record per l'Emilio

2005-11-03T13:00:00.000+01:00

No m'agrada parlar bé de la gent quan se mor, ni parlar-ne malament tampoc, és clar (l'article de Gregorio Morán a La Vanguardia de dissabte passat encara me fa tremolar). Quan he sabut, però, que s'havia mort N'Emilio Vales, que tot just un mes enrera encara treballava a la UB, m'he posat molt i molt trista. I li vull dedicar un record. Tants de problemes econòmics importants que ens va resoldre a la UB. Descansi en pau!

sobre la informació

2005-11-02T08:45:00.000+01:00

Som a la societat de la informació, oi? això diuen, si més no...

Avui he encomanat a Amazon el darrer llibre del Negri i el seu company, perquè me diuen que ja fa temps que l'havia d'haver llegit. Doncs el llegiré; espero que l'entendré, mareta meva. Però sense llegir-lo, ja m'imagino de què va (tenc una imaginació, jo!). Això de la democràcia de masses exigeix del poder la manca d'informació de la gent per a poder mantenir el poder. Les universitats estem al pol contrari, hem de formar i informar per a que els individus tenguin opinió i no es disolguin dins de les masses.

Doncs, mireu, aquest pont, a TV3 la gent criticava el canvi d'hora perquè es fa fosc més aviat. Ningú no va explicar que hem retornat a la nostra hora! El canvi es fa a l'estiu per maldar d'aprofitar més el llum. Discutible, però és així. En alguns llocs ja anem una hora avançats sobre el sol per tenir l'hora d'Espanya i ara l'hora d'Europa, a l'estiu dues hores d'avnçament. Les coses s'han d'explicar i explicar, i mai no ens hem de cansar d'explicar, cada dia, a tota hora, a tothom.

El nostre web (tornem-hi, sembla que estigui obsesionada, oi? però trobo que és fonamental)... després de dies de dir-nos que som els millors (en sintonia amb el meu creador, l'enyorat Salvador!) ara diu que uns nois del CREAF, però UB, han publicat a Science (calleu tots, que és la Biblia) que les regions mediterrànies són les més vulnerables davant del canvi global. Primer comentari, si surt a Science és veritat, sinó, no... Segon comentari, què punyetes vol dir MÉS vulnerables, més que què?, quant més? el problema és ser vulnerable i saber què vol dir (tornar a climes passats? seguirà canviant? en quin sentit?) i saber què podem fer, saber què és vulnerat... però plantejar una mena de competició a veure qui és més afectat no me sembla, personalment, massa seriós i, molt menys, científic. El que cal és informar, no impactar, o no?

La universitat, que no només la nostra...

2005-10-27T23:17:00.000+02:00

Doncs avui, cansada de veure al nostre web quants de documents que publiquem els de la UB (en xifres absolutes, és clar) i com estem d'alts en un rànking d'una universitat xinesa (eh que hi havia una peli dels meus temps, que es deia La Cina -en italià, tu- é vicina? doncs avui sí que ens hi està prop), m'han dit que me comprés el diari per veure el resum de la nova llei que ens preparen (una altra... i van?)... I l'he vist... i mira... qué voleu que us digui. Sembla que tota mena d'oposicions s'acaba per sempre (per sempre?) i l'elecció de rector? el que vulguem, i més parlament i menys govern... i...

Però, la veritat és que llegint, llegint, he arribat als comentaris de la reforma del govern català. L'anècdota de la reforma no m'interessa gaire, que si canvio, que si no canvio... tot és carnassa per a periodistes... i per a polítics, és clar. Però, la veritat, algú m'hi ha fet fixar. Has vist que universitats va amb economia i no amb educació? I, és clar que ho havia vist, però no hi havia caigut. Tu, que no és l'educació superior, la universitat? què no formem part, i important dels sistema educatiu? què no formem els professors de primària i de secundària i que no rebem els alumnes que ells formen?

Ningú no pot negar que en això que anomenen societat del coneixement la universitat, les universitats tenen un paper molt important, fins i tot de motor de la nova economia. Però aquesta realitat, que, d'altra banda no és tan nova (recordeu que quan el primer borbó tancà les universitats catalanes per obrir la de Cervera, les oligarquies barcelonines crearen les seves pròpies institucions d'educació superior, les quals amb el temps s'inclogueren a la universitat restaurada) no pot fer oblidar que el paper de la universitat és sobretot ésser un espai d'educació superior al servei de la societat, de tota la societat, no només de les empreses.

Formació i educació, recerca bàsica i aplicada, cultura de la societat i per a la societat són les tasques universitàries. Fetes, a més, a partir de la tradició i mirant el futur, en un context universal però arrelades en la cultura pròpia, en un temps lent, lluny dels balanços quadrimestrals, que propicia la reflexió i el pensament, que genera la creativitat. Això és el que necessiten la societat i l'economia catalanes.

Potser el reagrupament de conselleries sigui una reforma simplement tècnica, o potser obeeix a raons polítiques justes que, pobra de mí, se m'escapen. Estic ben convençuda, però, que és un tema de reflexió seriosa i de debat, en el qual haurien d'intervenir, és clar, persones més il·lustrades i més sàvies que no jo. Perdoneu el meu atreviment, però me preocupa, i molt, que el meu govern ens posi les universitats dins del calaix de l'economia. Jo creia que una conselleria d'economia havia de cercar els diners i els recursos per a que les universitats i les escoles, la sanitat i les carreteres, la seguretat i le medi ambient funcionessin el millor possible i no a l'inrevés. Però puc estar equivocada, és clar, o passada de moda o un xic confosa.

No seria sobrer no, un debat tranquil sobre aquest tema... o no?

De novetats i millores

2005-10-25T08:53:00.000+02:00

La veritat és que no m'agrada ser pesada. Us he deixat uns quants dies de descans, mentre jo, personalment, em refeia de la celebració que vaig organitzar per festejar la creació de l'Institut de Biomedecina...
I, doncs, bé, ja me n'he refet.

I llegint com sempre la nostra web em trobo amb les novetats de les planes del personal docent i d'administració. Ja ho sabíem, ja, que alguna n'estava preparant el servei d'informàtica, quan varem passar quasi una setmana sense poder-nos connectar o amb dificultats de tota mena per fer-ho. Però heus-ne aquí la raó: la millora d'unes planes.

I això m'ha fet pensar en l'ús, potser un xic abusiu, que fem de les analogies de base biològica evolucionista en el nostre llenguatge quotidià. Perquè una novetat no sempre implica una millora; ans al contrari, Déu meu, quàntes novetats no trobem cada dia que empitjoren la nostra vida i entristeixen la nostra ànima!

Doncs ja m'ho direu vosaltres. Potser és que jo soc ja massa vella (encara que estic a la mitjana d'edat del conjunt docent de la UB, no us penseu! i, per cert, quan algú se'n preocuparà d'aquest tema?) Però dec ésser massa vella, perquè en el nou portal no soc capaç de llegir res, amb aquesta lletra tan menuda... és clar, ja ho sé, els savis informàtics me diran que puc ampliar la lletra tan com vulgui; és clar, però llavors perdo la visió de conjunt de la pantalla i el que guanyo d'una banda, ho perdo per l'altra.
En fi, potser la vellesa no només m'ataca la vista, sinó que me fa ser una mica rundinaire i ho trobo tot malament. Per això, espero els vostres comentaris, nois i noies de la UB. Potser sí que és una millora.

Fa pocs dies, una meva col·lega, en trobar-se a l'ascensors amb dues altres professores, l'una carregada de papers i l'altra amb el seu pendriver penjadet al coll (el nou escapulari), va exclamar com se sentia de feliç en veure docents que anaven a classe només amb el pendriver, sense papers, que això era millora pedagògica... Valgam Déu! Jo que, tot i vella com soc, faig powerpoints i tinc pendriver i tota la pesca ho sé prou bé com és de fàcil, amb aquests instruments, de donar gat per llebre. Tothom hauria de saber que la millora pedagògica, o qualsevol altra, no pot ésser només basada en el canvi tècnic. Les bajanades són bajanades, encara que siguin digitals o electròniques...

El que jo volia deixar aquí clar és que canviar no sempre és millorar, necessàriament, i que la idea de progrés, senyores i senyors, està una mica passada de moda. O no?

Biomedicina

2005-10-16T16:38:00.000+02:00

Com tantes de vegades te passa, Esperanceta, t'has equivocat. La pobresa lingüística (com les errades ortogràfics a l'Astèrix pòstum) no ha encapçalat el web de la UB; ha estat la Fundació privada de Biomedicina. Per cert, i de més a més, cal dir que el correu de la UB no ha funcionat tot el cap de setmana, és clar... Si no fos que després me diuen que soc dolenta obriria un comptador per indicar les vegades que els nostres servidors, correus i web tenen problemes, però no s'ho val.

Els que sí s'ho mereixen són tots els nostres professors i investigadors en Biomedicina. Esperem que tots hi tenguim cabuda, encara que això de la Fundació privada no ens queda massa clar què deu voler dir, exactament. Quantes de fundacions privades deu tenir ja la UB en aquests moments? Esperem que aquesta serveixi per a reconéixer el paper capdavanter que la recerca mèdica ha tingut de sempre a la UB.

La llàstima que a La Vanguardia, on varem llegir la notícia, el nostre flamant rector no hi era més que esmentat com de passada i no sortia a la foto amb el president. No s'ho mereix després dels esforços que ha dedicat de sempre a aquest tema. Confiem encara que ell i el seu equip es dediquen als altres probelemes que també té la UB.

Espai Europeu d'Educació Superior

2005-10-14T08:37:00.000+02:00

El Consell Interuniversitari es pronuncia sobre la manca de qualitat lingüística d'un tríptic del Ministeri sobre l'espai europeu d'educació superior
Davant les queixes formulades per part de la comunitat universitària de Catalunya sobre les deficiències lingüístiques observades en la versió catalana d'un tríptic informatiu sobre l'espai europeu d'educació superior, tramès pel Ministeri d'Educació i Ciència, el Consell Interuniversitari de Catalunya es va pronunciar sobre aquesta qüestió en la reunió que va tenir lloc el proppassat dia 10.

El web de la UB ens manté informats a un nivell realment extraordinari. Aquesta noticia que encapçala les informacions dels dies 13 i 14 d'octubre (com a mínim, ja que la bandera europea fa d'allò més bonic i potser duri el cap de setmana...) ens deixa bocabadats. Sembla que no pugui ésser que el Consell Interuniversitari Català, davant tots els reptes i problemes de la convergència europea es preocupi per la pèssima redacció d'un fulletó ministerial.
Potser és un problema de competències, podríem pensar; si algú ha de fer un fulletó en català som nosaltres, els catalans, amb les nostres pròpies errades lingüístiques. Podria ser. Però, si fos així, perquè el Consell no ha manifestat la seva preocupació quan tota la estratègia de les universitats davant els nous plans ha estat centrada en les malaguanyades àrees de coneixement i a nivell exclussivament espanyol? Tant costa de creure en l'autonomia universitària, de debó? Cada ú ha de ser responsable de les seves pròpies errades i mancances... i de les seves fortaleses i possibilitats, també.
Per a quan un debat rigorós sobre l'EEES, senyores i senyors?

L'Institut Joan Lluís Vives

2005-10-12T19:19:00.000+02:00

Les Universitats de l'Institut Joan Lluís Vives presenten el portal de recursos lingüístics més important dels territoris de parla catalana
La sala de juntes del Rectorat de la Universitat de Barcelona va acollir dilluns la presentació del portal Llengua.info, per part del president de la xarxa d'universitats Institut Joan Lluís Vives i rector de la Universitat d'Andorra, Daniel Bastida, acompanyat pel secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Miquel Pueyo, i els vicerectors de la Universitat de Barcelona, Jordi Matas, i de la Universitat Rovira i Virgili, Antoni González.

Aquesta és la notícia que encapçala el web de la UB durant la festa del Pilar. Caldrà veure i analitzar aquest nou portal de recursos, el qual, ben probablement, deu estar molt bé, però... sempre hi ha un però. Crida l'atenció que les universitats esmentades en la nota siguin totes només de Catalunya i d'Andorra. Esperem que l'esperit de l'"estatut" (per dir alguna cosa) no impregni també una de les institucions interuniversitàries més flexible i útil de les que han estat creades els darrers decennis. Caldrà restar vigilants.

una pausa

2005-10-10T22:40:00.000+02:00

Hem estat uns dies de reflexió. Entretan s'ha inaugurat el curs i s'augura un any d'acceleració de la UB cap a ocupar el lloc que li pertoca dintre del sistema universitari català. Tan de bó sigui així, perquè hi ha un gran camí per recórrer. No perquè les altres universitats catalanes estiguin molt endavant, sinó perque el conjunt dels nostres professors, estudiants i personal d'administració i serveis s'ho valen. Aquest és un objectiu comú de tota la comunitat universitària i des d'aquí ens oferim per col·laborar-hi sense reserves.